DAVID CASALS
DIRECTOR DEL DOCUMENTAL ‘PROTESTANTS. LA HISTÒRIA SILENCIADA’
“A casa del meu besavi s’hi feien cultes clandestins”
El meu besavi, Ton Casals, va ser denunciat i va passar un dia al calabós perquè no es a agenollar en una processó
David Estrada i Frances Luttikhuizen es van casar als EUA als anys cinquanta, però el cònsol espanyol no va reconèixer el matrimoni
Ja es pot trobar en les plataformes FilminCat i Filmin el documental Protestants. La història silenciada, codirigit per David Casals, Júlia Solé i Sergi Martí a partir d’una idea original de David Casals. El documental, que denuncia la repressió franquista contra els protestants catalans, una realitat molt desconeguda encara avui, es va estrenar el 16 de novembre a Mataró (d’on és la productora Clack). Va ser en el marc de la Mostra de Cinema Espiritual organitzada per la direcció general d’Afers Religiosos, del Departament de Justícia. S’ha pogut veure en diverses esglésies protestants i, de cara al 2022, està previst que es projecti en el Canal 33.
El documental va ser idea seva?
Sí. La meva família és de tradició protestant des del segle XIX i recordo molt bé el que m’explicaven els meus avis; per exemple, que el meu besavi, Ton Casals, va acabar denunciat i va passar un dia al calabós perquè no es a agenollar en una processó. Quan el 1939 el règim va tancar els temples, va oferir casa seva per fer-hi clandestinament els cultes, uns cultes a què assistia la meva àvia materna, que és qui m’ho va explicar. Ella recordava les vivències d’aquella època, la duresa de la situació, però també la forta fe amb què vivien, la intensitat espiritual i la pinya que feien. La meva àvia va morir el 2018, i va ser tot just després que, parlant amb el productor executiu de Clack, Joan Salicrú, li vaig fer saber la història. El va impressionar i així va néixer el projecte del documental.
La seva família era de Rubí, una de les localitats on van sorgir les primeres comunitats evangèliques a Catalunya.
Sí. L’Església evangèlica de Rubí neix en plena Restauració, el 1881, uns anys després que la Constitució del 1869 hagués reconegut la llibertat religiosa per als estrangers. La va fundar Francisco Albricias, que, a més, va fundar les Escoles Evangèliques, una societat de socors mutu per als treballadors (La Fraternitat), perquè aleshores no hi havia Seguretat Social, una lògia maçònica, el casino republicà La Rubinense i el diari local, El Rubinense.
Una comunitat molt activa.
I no només la de Rubí! El fundador de l’Assemblea de Germans del carrer Terol de Barcelona, per exemple, també va fundar una impremta (entre altres coses perquè la Bíblia, els himnaris i els llibres de teologia protestants s’havien d’imprimir clandestinament) i diferents comunitats de Barcelona van posar en marxa l’hospital Evangèlic. Aquesta minoria protestant que hi havia a Catalunya (germans, reformats, metodistes, anglicans i baptistes) era molt oberta i liberal. És el protestantisme històric de casa nostra, que, en aquell moment, es van identificar amb els valors republicans i la modernitat. Contrasta amb aquesta fornada d’Esglésies evangèliques que ara arriben d’Amèrica i que són fonamentalistes.
L’embranzida que duien els protestants acaba quan Franco guanya la guerra.
El 1939, els protestants formen part dels vençuts. Els pastors han d’exiliar-se, les escoles evangèliques les fan tancar i es clausuren els temples. Els creients han de celebrar els cultes clandestinament i adoptar tota mena de precaucions. I els himnes no es poden cantar per no fer soroll; els han de recitar en veu baixa.
En parlen en el documental molts testimonis, entre què Santiago Giordano i el doctor Armand Urrutia.
Ells havien anat de petits a cultes clandestins que es feien a les cases particulars. En alguna ocasió, havien arribat a ser més de cent persones en un pis i recorden haver estat multats per participar en un d’aquests cultes. Després, quan es va saber que la llei permetia fer reunions de fins a dotze persones, van començar a fer-se cultes en petit format.
També ho explica Daniel Giralt-Miracle.
Ell era molt petit, però recorda que van estar més de dos anys per poder obrir el temple del carrer Verdi, perquè les autoritats no els volien donar el permís i que, per culpa d’això, va haver d’anar a cultes clandestins. Es recorda que, durant anys, amb els temples ja oberts, cada vegada que hi havia un culte, es presentaven al temple un parell de secretes.
Heu parlat també amb el caputxí Joan Botam [artífex de la Caputxinada].
Entrevistar el pare Botam, impulsor de l’ecumenisme a casa nostra, era un acte de justícia perquè ell va ser un contrapunt de l’Església oficial. En el documental, tots els testimonis critiquen el règim i la jerarquia eclesiàstica, però s’ha de dir que també hi havia molts catòlics, com ara el pare Botam, que pensaven diferent i van estendre la mà als protestants.
Quan comença a obrir-se el règim?
El règim va moure la primera fitxa després del 1945, quan s’acaba la Segona Guerra Mundial i els aliats de Franco són derrotats. El franquisme ha de donar –o fer veure que dona– una mica d’aire als protestants i aturar la repressió.
Però, el 1947, hi ha una campanya de violència contra els protestants.
Els sectors més recalcitrants del règim, incitats, en part, per l’arquebisbe de Sevilla, van iniciar una campanya de violència i assalts contra les comunitats protestants, comandades pels requetès, que eren d’una organització paramilitar carlista. Hi ha assalts a Barcelona, resulta ferit el pastor de Granollers, a Rubí van repartir fulls volants que deien “el protestantisme no s’alçarà sobre la sang dels nostres màrtirs”, etc. Però, precisament mentre passaven aquests atacs, el pastor vallesà Samuel Vila era als Estats Units participant en el Congrés Baptista Mundial, a què assistia el secretari d’estat nord-americà, baptista.
I?
I li va traslladar la seva preocupació perquè la intolerància religiosa s’havia intensificat a l’Estat espanyol. En aquella època, en què viatjar no era com ara, protestants catalans com ara Samuel Vila van anar per tot el món denunciant la persecució que patien. El cas és que la petita obertura que havia escenificat Franco el 1945 no va servir de res, perquè es va saber que, en realitat, no hi havia llibertat religiosa. Hi va haver una mobilització internacional i Espanya es va quedar fora del pla Marshall i de l’ONU.
Reunions d’alt nivell amb els EUA!
Vila va parlar amb el secretari d’estat dels Estats Units, però és que un emissari del president Truman va anar a casa de David Estrada. La seva família eren impressors i li va explicar els problemes que tenien per imprimir la Bíblia, que si imprimien bíblies havien de fer veure que eren editades abans de la guerra o posar dades estrangeres per dissimular. Això també ens ho explica un altre impressor, Salvador Salvadó.
Quan va tornar a moure fitxa Franco?
Quan arriba Eisenhower a la Casa Blanca, enmig de la Guerra Freda. El president nord-americà volia posar bases militars a l’Estat espanyol, que era estratègic geogràficament. Aleshores, Franco va fer veure que estenia la mà, tot i que, en realitat, no va ser així. En aquella època, els protestants tenien molts problemes, però patien especialment per tres coses: per fer el servei militar, pels enterraments i per casar-se (perquè molts jutges no acceptaven els matrimonis civils).
Què passava en aquests casos?
El cas de la mili és que s’acabava amb la jura de la bandera i una missa, i els soldats s’havien d’agenollar davant d’una hòstia catòlica i d’una imatge, cosa que anava en contra de les conviccions dels protestants. Es van donar casos de soldats que no es van agenollar i van ser processats per desobediència i se’ls va obrir un consell de guerra. Els enterraments eren un problema, perquè només podien ser catòlics i els casaments, igual. En el documental, Maria Alamán explica que es va haver d’empadronar a casa d’uns familiars del Poble-sec per poder-se casar pel civil, perquè en aquell barri hi havia un jutge que en celebrava.
Expliqueu el cas de David Estrada i Frances Luttikhuizen.
Es van casar en una església baptista als Estats Units, als anys cinquanta. Tot i que va ser una boda totalment legal, el cònsol espanyol no va reconèixer el matrimoni perquè deia que el casament d’un espanyol havia de ser catòlic. En conseqüència, els seus fills, que van néixer un cop tornats aquí, en teoria ho van fora del matrimoni, perquè aquesta unió no va ser reconeguda fins pràcticament vint anys després. Ells expliquen, per exemple, que al passaport de la Frances, americana, posava que estava casada i en el passaport del David, que era solter i que, quan anaven a un hotel, se’ls miraven malament, perquè, de cara a la llei, ella era una dona casada i ell, un home solter.
Als anys seixanta, el règim no afluixava.
El 1960, el pastor Josep Monells va passar una nit al calabós per repartir uns fulletons sobre Els deu manaments, coincidint amb l’estrena d’aquesta superproducció de Hollywood al cinema Coliseum. El 1961, van ser condemnats a “un mes i un dia de presó” el pastor baptista Josep Grau i l’impressor barceloní Salvador Salvadó per editar l’obra Concilios. Aquests fets van sortir publicats al britànic The Times. Un altre cas: Santiago Giordano explica que ell havia anat a fer un culte a Vilanova i la Geltrú, però que el controlaven, s’hi van presentar uns policies i el van fer fora. El van acompanyar a l’estació i li van exigir que mai més no tornés a Vilanova perquè era persona non grata.
Aquí sempre hi ha hagut la idea que els protestants eren ’de fora’.
Això és cert i, a més, ho diuen dos experts com són Josep-Lluís Carod-Rovira i Marta Velasco, que en Los otros mártires, en què parla de la persecució durant el franquisme dels protestants, els jueus i els testimonis de Jehovà, deixa clar que la invisibilitat actual de les minories és una conseqüència de la dictadura. I Carod-Rovira què diu? Que la història del protestantisme a casa nostra és, malauradament, la història de l’antiprotestantisme. I aquí podríem parlar de la pintada que, l’any 1948, fan en un temple baptista de Figueres.
Què hi deia?
“A baix Luter i la seva família. Aneu a Anglaterra. Aquí no us volem”. Carod-Rovira diu que aquesta pintada és “molt indicativa del moment”, però que aquell pensament encara perdura. Reflecteix aquesta mentalitat de“sí, hi pot haver protestantisme, però és una religió estrangera i per a estrangers”. Avui, i si bé el darrer Baròmetre de la Religiositat diu que el 7% dels catalans s’identifiquen amb el protestantisme, la idea que som de fora es barreja amb l’arribada de moltes esglésies ètniques procedents d’Amèrica, que amaguen el protestantisme històric.
Heu entrevistat Carme Capó.
Autora de L’obra metodista a Catalunya i les Balears i El protestantisme a les Balears, va ser de les primeres a fer estudis sobre els protestants catalans i sobre els metodistes, que aquest any fa 150 anys que van arribar a Catalunya. També hem entrevistat Noemí Cortès, presidenta de la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya (IBEC), que va cofundar el seu pare amb altres creients que volien viure el protestantisme en català. Poca gent sap que, quan marquem l’inici de la Renaixença el 1833 perquè Aribau escriu l’Oda a la pàtria, un any abans, els protestants ja havien fet editar a Londres un Nou Testament en català.
Enric Capó, el darrer represaliat per Franco
“El metodista Enric Capó, de l’església del carrer Tallers de Barcelona, va ser un dels darrers represaliats pel feixisme perquè el 1966 es va negar a donar al règim el nom dels creients de la seva comunitat”, explica David Casals. Per la pressió internacional i el Vaticà (que acabava de celebrar el Concili Vaticà II), el règim va aprovar una llei de “llibertat religiosa”, però exigia a les comunitats no catòliques que inscriguessin els seus creients en un registre. Casals assegura que “allò va causar molta angoixa, perquè volia dir posar sobre la taula el nom de les persones que fins aquell moment havien estat en la clandestinitat” i apunta que “feia pocs anys, s’havien cremat tots els registres per no deixar rastre”. Un temps després de negar-se a donar el nom dels membre de la seva comunitat, el 1973, Capó va fer un article en una revista interna denunciant aquesta situació i va ser processat pel Tribunal d’Ordre Públic.
