Educació

XAVIER RUSCALLEDA I NADAL

PROFESSOR DE LLENGUA CATALANA I CASTELLANA, ACTOR I MÚSIC

“Hem convertit el català en una assignatura os”

“O es canvia el model d’escola o s’acabarà esllanguint en una agonia interminable”

“Les reunions són d’urgència, no hi ha temps per als debats pedagògics ni per als projectes compartits”

Incansable
Escriu les lletres, compon part de la música i canta amb De Fluvià Ribers Verds. Seu és l’espectacle Cançons de la Guerra Civil i la resistència antifranquista, que canta, acompanyat a la guitarra per Jordi Figueres. Va promoure els Orfeó Concerts, vinculats amb el programa de Ràdio Olot Temps de Cançons, que ell mateix presentava. D’aquí en van sorgir grups com Nones Verges, Cotó Fluix, Naltrus tres, Deu N’hi Duo... Ha fet teatre amb Lluís Pasqual, Albert Boadella i Giorgio Strehler i dirigeix una companyia amateur d’Olot (La Funerària) que representarà Tot esperant Godot. El 30 de setembre estrenarà El cingle, una pel·lícula rodada i ambientada a la Garrotxa.

Xavier Ruscalleda i Nadal és una persona polifacètica, interessada pel teatre, la música, la literatura, l’escriptura, la política i totes les seves formes de participació, l’art en general. Quasi mai no n’ha estat només espectador, sinó protagonista: escriu, canta, dirigeix una companyia de teatre, a banda d’haver estat i d’estar al davant de múltiples activitats culturals a la Garrotxa. Tot aquest bagatge ha enriquit l’exercici de la seva activitat principal, la de professor de llengua i literatura catalana i castellana a diversos instituts de les comarques gironines.

Inicia la seva trajectòria docent a l’institut Montsacopa, d’Olot, des d’aquest important activisme social. Vostè era un professor especial, diferent. Com encaixa tota aquesta efervescència a l’àrea de català?
Sempre he sentit que les meves activitats al marge de l’institut em donaven un plus de credibilitat davant de l’alumnat, perquè també tenia un estatus de ciutadania reconegut. En aquell moment, anys vuitanta, tot començava. La mateixa assignatura de llengua i literatura catalana s’estrenava en els currículums oficials. Això donava al professorat una gran llibertat creativa. L’altre dia una meva exalumna em recordava un episodi que va succeir en una de les meves classes. Era a COU i just s’havia generat el debat sobre si estaven prou preparats per a la selectivitat. Quan més tensa era la situació, quan els dubtes s’havien fet més presents que mai, tu (em deia a mi) vas aparèixer amb una safata, una tetera, unes tasses i unes pastes i vas suggerir de beure el te enmig d’un gran cerimonial. És la mostra d’un estil, d’una manera de fer, de recrear-se en la discussió per trobar una sortida airosa als problemes.
Llavors la selectivitat no determinava el que treballaves.
No hi havia la dèria d’ara. Des que hi ha les notes de tall per a l’accés a la universitat, tot plegat ha degenerat molt, s’ha sacralitzat la nota fins a l’extrem que tothom la persegueix d’una manera malaltissa. Quan es tracta només d’aprovar, es perd tot el valor d’aprendre, de compartir, d’acompanyar l’alumne en aquest aprenentatge.
Ben aviat comença la regulació de les classes de l’assignatura de català, la necessitat de fixar els continguts...
El professorat de l’assignatura de català va considerar llavors que havia de donar categoria a l’assignatura, que l’havia de convertir en una assignatura de primera divisió, cosa que se sol associar amb el grau de dificultat. Em va costar acceptar-ho; el que em demanava la meva pulsió era pensar que el llenguatge és la vida, posem nom a les coses per entendre-les, no pas per entendre els mecanismes interns de la construcció del llenguatge, aprenem per mimesi, bàsicament. Sempre m’ha semblat que s’ha abusat de la gramaticalització en l’ensenyament de les llengües; en tot cas això correspon més a un nivell universitari.
Per això vostè ha utilitzat tant el teatre en la seva activitat docent. El teatre desenvolupa la capacitat comunicativa?
Ara és acceptat i reconegut, hi ha gent que proposa incloure’l dintre del currículum, perquè és una eina de coneixement personal, et confronta amb el públic i t’obliga a superar la por escènica, posa en relleu la importància de la veu, de l’oralitat com a eina de comunicació, exercita la memòria, és una font de coneixement de la psique humana. Té moltes propietats positives, per tant. Quan ho feia als inicis, potser no ho hauria explicat d’aquesta manera; jo, el teatre, l’usava perquè feia més atractiva la matèria, la feia més lúdica, després també propiciava l’ús de la llengua de qualitat, per exercir la crítica com a espectador, que és el que fèiem constantment a classe, quan compartíem la valoració de la representació que s’acabava de fer.
El 87 decideix deixar una temporada les classes. Torna el 96 i es troba amb un altre institut...
Sí, però no m’hi he sentit incòmode, malgrat que reconec que l’institut d’aquests últims vint anys no s’assembla gens ni mica al que vaig viure a l’inici. Considero, això sí, que el professorat ha perdut la inquietud d’abans, ara hi ha recança per posar-se al davant i dur a terme iniciatives que vagin més enllà del treball a l’aula. Als instituts no hi ha debat pedagògic, les reunions sempre són d’urgència, els casos particulars es mengen la meitat de la reunió: aquest nano no em treballa, no fa res..., no parlem mai de projectes pedagògics compartits.
Convindria un replantejament a fons del sistema educatiu actual?
Abans el professorat érem la via del coneixement, ara ja no. Per tant, ha de canviar la manera d’ensenyar, però es continua fent com sempre, amb aquest format horari que fa que una persona rere una altra, durant sis hores, pretén “declarar el coneixement”. La gent es pensa que el seu discurs serà assimilat, quan tots sabem, perquè està més que estudiat, que la capacitat d’escolta o de retenció d’una criatura, d’un ésser humà, té un límit. Nosaltres ho reproduïm multiplicat per sis cada dia. Ja es veu que és una pèrdua de temps. S’hauria de treballar d’una altra manera, l’alumnat hauria d’arribar al coneixement pel seu propi peu, no per mitjà d’aquest guru del saber.
Pretenem tenir un model pensat per a tota la població, però és molt acadèmic...
El model d’escola lliga amb la formació estàndard del professorat i amb els formats convencionals, horaris, continguts, matèries. Si això no es mou, l’escola seguirà com ara. Quan veig que un mestre no sap cantar o no sap jugar, ni coneix els jocs tradicionals de taula, de carrer, a tot estirar sap tocar la flauta dolça, està molt limitat. Amb una formació que posés l’accent en aspectes com el domini del fang, de la fusta, el contacte amb la naturalesa real, conèixer el teu entorn de primera mà, les feines del camp, el nom dels ocells, de les plantes..., l’escola tindria un altre color. Ara es fa només de manera puntual: farem unes colònies en una casa de pagès on veurem un hort. Tot és anecdòtic, superficial. A primària no hi hauria d’haver especialitats, hi hauria d’haver la figura del mestre integral. La secundària obligatòria s’hauria de poder fer amb tres o quatre professors que tenen l’objectiu de fer progressar un grup classe.
Què els diria als joves que es plantegen ser professors en un futur?
Que és una feina que s’hauria de fer amb una gran càrrega d’il·lusió. Acompanyar l’alumnat en aquest viatge del descobriment dels racons de la naturalesa, humana i física, és una cosa màgica. Si un s’amara d’aquest esperit, que s’hi dediqui! Ara, s’ha de canviar el model d’escola actual, si no, s’acabarà esllanguint, en un final agònic que serà interminable.
Deixi’m que li ho pregunti: l’escola té alguna responsabilitat en el retrocés de la llengua catalana, o és més un tema social?
No és un problema estrictament escolar, és social. L’escola simplement amplifica el conflicte i el problema; la gent odia el català perquè l’hem convertit en una assignatura os, i ha passat a ser la llengua del sistema, i això genera animadversió i rebuig.

Podeu llegir l’entrevista completa a: ja.cat/experiencia-per-si-servis



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

societat

Rebaixen la condemna a l’exalcalde de Torredembarra pel cas de les guinguetes

Torredembarra
SALT

Identifiquen un inhibidor d’una proteïna clau en el procés de la metàstasi

SALT
Societat

Els sindicats de presons convoquen vagues el 26 d’abril i 11 de maig

Barcelona
CAMPRODON

S’estrena una guia turística que utilitza la Intel·ligència Artificial

CAMPRODON
VENTALLÓ

Les últimes pluges garanteixen els farratges als pagesos gironins

VENTALLÓ
TURISME ESPORTIU

El MICFootball2024 genera fins a 33.000 pernoctacions aquesta Setmana Santa

GIRONA

Pressió per un cos perfecte

Barcelona
Èlia Soriano
Directora de l’Institut Català de la Dona (ICD)

“Totes hem patit allò de «No soc prou prima», «No soc prou alta»”

barcelona
Isabel Muntané
Coordinadora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB

“Hi ha pressió estètica als dibuixos animats, a les sèries...”

barcelona