Ciència

SERGI SALADIÉ

GEÒGRAF I EXDIPUTAT DE LA CUP

“La carrera nuclear és veure qui tanca primer i perd menys”

Hi ha grans incendis perquè no hi ha planificació ni prevenció de res. Hi ha un ‘passotisme’ total
No sembla que el govern vulgui canviar gaire les coses. No estan aplicant la moratòria eòlica que es va pactar amb la CUP

Fem l’entrevista a Saladié a la terrassa del bar dels Jubilats de Vandellòs, poble on va néixer i viu i de què tothom coneix el nom per la central nuclear.

Com presentaria Vandellòs a la gent que només el coneix pel nom de la nuclear?
La gent de fora d’un radi de cent quilòmetres pensa que és un poble de 25.000 habitants com a mínim –en té 800– i pel costat de què ha passat amb el tren algun cop. Per Vandellòs no hi passa el tren. Però és normal que ho associïn a la nuclear perquè, comunicativament, d’aquí només surten desgràcies. Quan hi ha algun accident o incident. Vandellòs és un petit món perquè tenim de tot. Tenim costa, tenim una mica de turisme, hi ha un port esportiu a l’Hospitalet, hi ha autopistes, el corredor mediterrani... Però, després, també tenim tot un interior rural, amb pèrdua de població, gent envellida, amb problemes de diversificació econòmica. Està tot abandonat, pràcticament ja no es treballa la terra, la gestió forestal és nul·la. Cada x temps hi ha grans incendis perquè no hi ha cap tipus de planificació ni prevenció ni de res –hi ha un passotisme total. A l’interior, no som gaire diferents de qualsevol poble de la Terra Alta, el Priorat o la Conca de Barberà. El que passa és que forma part d’un municipi amb recursos nuclears, que aporten entre el 40 i 50% dels ingressos municipals, el que fa tenir un pressupost sobredimensionat i que permet trampejar els problemes estructurals. El problema serà més gros quan tanqui la nuclear, perquè no es podrà sostenir aquest món fictici en què es viu.
La nuclear tancarà?
Sí. Crec que més aviat que tard. Amb el preu de la llum i la reforma del sistema elèctric que vol fer el govern. Hi ha una lluita en què tothom es vol posicionar en l’escenari de transició, no de canvi climàtic, sinó de la crisi energètica subjacent. Hi ha els recursos que hi ha i cada cop els vol més gent al món, el que fa que s’encareixin. En el sector nuclear, la carrera és veure qui tanca primer. Tot i que el discurs oficial és que poden funcionar fins a 100 anys, he sentit algun cop, l’escenari actual és negociar qui perd menys diners i com pot distribuir els costos que això tindrà –ja és clar qui ho pagarem–; vaja, de quina manera es fa perquè quedi molt dissimulat. Són màquines ja molt velles, que estan gairebé al límit. Pensem que és tecnologia dels anys setanta i vuitanta. Segons què, encara va amb maquinària mecànica. Tenen un desgast físic, químic, radiològic i de materials molt fort. Es poden canviar peces exteriors que no toquen al reactor, però, a mesura que t’hi apropes, ja no pots tocar gaire cosa. Iberdrola, que són els més espavilats de la classe, ja fa uns anys que volen aparcar tot el negoci nuclear. Endesa sembla que vol aguantar més fins que Enel li tocarà el crostó. Ha donat certa llibertat a Endesa Espanya perquè són pronuclears, però, a Itàlia, Enel no té tradició nuclear i això ho veuen una mica llunyà. El dia que hi comenci a haver algun tipus de problema o pèrdues importants, diran “tanquem-ho i dediquem-nos a una altra cosa”. Ells no tenen problema: tenen tèrmiques, nuclears, hidroelèctriques i el 65% dels molins [aerogeneradors] de tot l’Estat espanyol. Si no fan la llum amb això, la faran amb allò. I, ara mateix, amb el sistema de subhasta, qui marca el preu és el gas, que és el darrer que hi entra. A ells els és igual.
Això passarà aquí o la nuclear és el passat?
Sí. Marcel Coderch ho explica molt bé: només per substituir el parc mundial de nuclears actual –440 reactors– se n’haurien de començar dues cada mes els propers cinc anys. Això no està passant al món. Arribarà un moment que el parc nuclear serà testimonial. Els únics que en fan són xinesos i indis, però tampoc prou per a tota la demanda que tenen.
Fukushima va ser el punt final?
Socialment i mediàtica, sí, però el sector està en crisi des dels vuitanta. Aquí mai ningú no ha demanat de fer una nuclear nova, tot i que mai no s’ha prohibit. La moratòria va ser una manera encoberta de traspassar els sobrecostos en la construcció i el problema de crèdits que havien de pagar als americans, perquè tot era tecnologia americana, en un context de disparitat entre dòlar i pesseta negatiu per a la pesseta. Cada any, havien de pagar més diners per tornar el crèdit, la demanda elèctrica va anar a la baixa i es van arruïnar. Els exministres Solchaga i Eguiagaray tenen uns articles del 2000 que expliquen que als vuitanta el sistema elèctric havia fet fallida. I aquests dèficits els van passar a la factura elèctrica a través d’una cosa que van anomenar “moratòria nuclear”. Si no hi ha un suport públic, fort, que t’asseguri que et cobriran si no va bé, a mercat ningú no vol fer nuclears. Quan va pujar la demanda als 2000, van fer tèrmiques. Més barat, funcionen amb quatre o cinc persones per torn i feien 20 o 25.000 Mw a tot l’Estat, més fàcils de muntar i més regulables. Per a una empresa és un bicoca. Una nuclear té una inèrcia tèrmica, o va a tota marxa, o la tens parada. No pots estar jugant, ara la pujo, ara la baixo.
Tot i que les tèrmiques difícilment seran el futur.
I no van tampoc. Es van fer en un context d’expectativa d’un 5% anual de creixement del consum elèctric, però el 2008 va petar la crisi i fa dotze anys que tenim un decreixement de mitjana. Aquestes tèrmiques es van programar per funcionar 6.000 hores l’any i, de mitjana, funcionen menys de 2.000. Globalment, també estan en ruïna.
El futur és de l’energia renovable?
I de decreixement. Ho tinc claríssim.
Però les renovables són avui un problema per a les comarques agrícoles.
Tal com està plantejat, sí, però hi hauria alternatives que permetrien fer una transició més justa, més equitativa i més equilibrada entre els territoris.
Per què la inèrcia actual és una amenaça?
Perquè ens volen fer tornar a patir les conseqüències del model centralitzat elèctric. Ara són grans centrals eòliques i grans plantes solars que van a determinats llocs on trobaran disponibilitat de sòl barat, pobles petits, amb gent gran i amb pocs recursos econòmics. El 80% de centrals eòliques a Catalunya estan en municipis de menys de mil habitants. Dins del món rural, també hi ha municipis grans, però a aquests no hi van.
Què s’ha de fer per evitar-ho?
Primer, caldria una bona planificació. El model ja està definit en la llei de canvi climàtic que es va aprovar el 2017 al Parlament. L’article 19 diu que la generació elèctrica ha de ser distribuïda (que vol dir que cada territori tendeix a fer la seva energia) i, per tant, també participada (que vol dir que les comunitats locals s’impliquen en la generació). Apropant generació i consum i, principalment, en llocs ja alterats i transformats significativament per l’activitat humana: espais periurbans, teulades, polígons, infraestructures. Això és el que diu la llei. En canvi, el decret que desplega el capítol veus que possibilita la repetició del model centralitzat, sobre espai forestal, agrari, sense tenir en compte la proximitat entre producció i consum i sense afavorir la generació distribuïda. Va en direcció contrària del que diu la llei. Cada vegada, tenim més estudis tècnics que diuen que, aprofitant espais ja alterats, amb solar, podríem tenir uns percentatges de cobertura de la demanda fent-ho sobre teulada. Extrapolant un estudi de l’AMB, l’Icaen conclou que, cobrint teulades útils a Catalunya, es podria cobrir el 50% de la demanda elèctrica. Tècnicament, ja sabem que això és possible; a Europa, hi ha països que lideren la transició i, en part, Alemanya i Dinamarca la lideren perquè han facilitat la generació distribuïda. El fet que sigui la gent qui faci els seus sistemes de generació energètica renovable permet que s’impulsi al màxim, perquè rebaixen el rebut de la llum o, com passa en molts casos d’aquests països, poden tenir guanys. A Alemanya, més del 53% de renovables està en mans de gestió de proximitat: pagesos, particulars i indústries de comunitats locals.
Quin és el repte del Camp de Tarragona?
N’hi ha molts. El sector energètic, que inclou petroquímica –transformació de la indústria de carburants i derivats del petroli– i nuclear –tancament, desmantellament i reconversió dels municipis, no només econòmica sinó social–, i després hi ha tota la part de l’ús del sòl, de l’ordenació del territori: el paper dels espais agraris, les masses forestals i els grans incendis que continuarem patint. Si mires el territori, tot és una gran massa forestal sense discontinuïtat interior i, a les planes, paisatge agrari intensiu. Allò que abans era molt més barrejat, ara s’ha simplificat paisatgísticament. Els incendis són un d’aquells drames de què, fins que no passen, no en parles. Però n’hi haurà de catastròfics. El Camp de Tarragona pot col·laborar a recuperar sobiranies, energètica, alimentària, que són les bases del futur.
Després de la legislatura de l’1-O i el 27-O, vostè no va repetir de candidat de la CUP.
Primer, perquè a la CUP només hi pots ser una legislatura si se superen els dos anys –només es va fer l’excepció amb els diputats que van entrar després. Però, encara que hagués pogut, crec que hauria dit que no, perquè la CUP l’entenc així. Tu pots estar a disposició d’una organització política durant un temps determinat per anar a fer el que hagis de fer, però, després, a una altra cosa. No m’hi veia. Això no vol dir que d’aquí a dos anys t’ho tornin a demanar i t’ho pensis.
Com ho va viure com a experiència personal i política?
M’ho vaig passar molt bé. Si t’ho mires tot plegat, el final va ser un drama, un desastre. Quan vam entrar, molts companys de la CUP ja es coneixien prèviament. Jo no coneixia ningú perquè no era militant. Per a mi va ser un procés d’aprenentatge, de coneixença personal, d’organització, de funcionament. Quan acabes, pots mantenir unes relacions en funció de si ja les tenies o no. Tampoc vaig tenir massa temps de crear vincles, perquè va durar molt poc, encara que va ser molt intens.
Però continua sense formar part de la CUP.
No formalment. Em vaig fer simpatitzant, que és com posar-hi una poteta. I aquí al poble, vam crear assemblea local el 2019, ens vam presentar a les municipals i vam treure un regidor. Aquí, però, vam decidir fer un any cadascú. En la CUP, no participo de gaire més espais que el municipal, que és l’essència de les CUP, però, últimament, col·laboro bastant amb el grup de treball de renovables, en què fem propostes i plantegem situacions en el pla estratègic, de com cal afrontar la transició. En l’àmbit global, la part ambiental formarà part del paquet de qüestions que la CUP haurà d’abordar per començar a valorar com ho està fent l’actual govern i si els vots que es van donar a la investidura mereixen continuar donant-se, però hi intervindran moltes més variables que les estrictament ambientals.
Quin és el balanç ambiental del govern?
Que les coses no van bé. Amb les converses que hi ha hagut, no sembla que vulguin canviar gaire les coses. S’ha d’acabar de veure.
Me’n pot posar alguns exemples?
No estan aplicant la moratòria que es va pactar amb la CUP. Respecte al nou decret, no se sap massa res. A cent dies i escaig, el pacte ambiental no s’està complint.
Em deia que també va al tros.
Mantinc un parell o tres de finques de garrofers, olivers, avellaners, arbres de fruita dolça, una mica d’hort i alzines tofoneres. Un mosaic. Faig una mica d’explotació forestal traient llenya per a casa.
Ja té temps de cuidar tanta varietat?
Sí. I, a banda, va bé. Quan estava al Parlament, ja ho feia. Va molt bé per al cap, perquè ets al tros, fent llenya, regant, adobant o el que sigui i no estàs pensant en gaire cosa més. Quan era al Parlament i hi havia moments molt tensos, anava al tros i allà m’aclaria el cap.
Pot acabar sent activitat professional?
No ho descarto. Té un punt d’intentar, a mitjà termini, tenir una part d’autosuficiència vital. Energèticament, no gasto més que la llenya que m’haig de procurar. És un estalvi molt gran respecte al que paguen amics que tenen gasoil, gas natural o pellofa. Ho gasto amb temps i, modestament, crec que contribueixo a mantenir el terme. No tinc calefacció ni sistema de climatització. A l’hivern, amb la llenya ja faig i a l’estiu, finestres obertes i corrent d’aire. La casa també és petita i està encaixonada; és com una cubeta.
Com voldria que fos el Vandellòs postnuclear?
Cada nucli (al municipi, n’hi ha quatre i l’Hospitalet de l’Infant té 5.000 habitants) tindria un o dos aerogeneradors i plaques solars sobre les teulades o sobre algun espai periurbà degradat de la vora del poble. A l’Hospitalet, n’hi cabrien més als polígons, al costat de les autopistes. Fins i tot, arribar-ho a entendre com un negoci comunitari a l’estil d’algun poble d’Alemanya que ho fa. I també recuperar conreus i explotacions agroforestals en clau de proximitat. Per exemple, l’avellana. Vandellòs és un poble conegut per les avellanes, sempre dic, i la gent se me’n riu. Aleshores, hi afegeixo “i per les nuclears, també”.

De la URV al tros

Sergi Saladié i Gil (1974) és, a més d’activista ecologista, des del 2004 professor associat de geografia a la URV, en què fa classes de planejament territorial, espais naturals i paisatge, a més de participar en projectes d’investigació. Professionalment, també fa assessoraments urbanístics i energètics i, privadament, dedica temps “a anar al tros”. “Jo no em vaig presentar. Em van presentar. La CUP funciona així”, explica amb un mig somrís de quan va ser escollit cap de llista al Parlament en ser referent de defensa del territori contra la proliferació de parcs eòlics. Recorda la decepció del final de legislatura perquè no van ser “capaços de culminar-ho”. La CUP, diu, es va quedar descol·locada perquè, encara que no li correspongués, no tenia resposta alternativa al fre a la independència per part del govern.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Divendres de glòria
CRÒNICA

Divendres de glòria

MONTSERRAT MARTÍNEZ DESCHAMPS
Filòloga i teòloga. Esposa d'un diaca

“El diaconat del meu marit ha estat la nostra opció de vida”

Barcelona

La majoria de les restriccions ja són història

barcelona

La meitat de la inversió gironina en habitatge, a Santa Eugènia

girona

La UAB no es refarà de l’atac informàtic fins Nadal

Cerdanyola del Vallès

L’estudi per a la variant de Figueres, prioritat a l’N-II

Girona

Formació i innovació per al sector del transport gironí

vilobí d’Onyar
Societat

Viure en català en l’entorn digital

Girona
societat

La Font Màgica de Montjuïc il·lumina les millors núvies