Salut

LAIA COLOMER

AMB DIVUIT ANYS HA PUBLICAT EL LLIBRE ‘A CONTRACORRENT’ SOBRE LA SEVA MALALTIA, L’ARTRITIS

“És difícil fer entendre que tens una malaltia que no es veu”

És de Cruïlles i estudia psicologia. Als quinze anys li van diagnosticar artritis, que li comporta un dolor crònic. Sosté que molts joves no s’atreveixen a dir que tenen aquesta malaltia

En el cartell d’una conferència sobre el teu llibre hi apareixia la següent frase: lluitar pel que vols no és arribar a la meta, és tenir la valentia per construir el camí.
És una frase pròpia i s’ha convertit en un lema. Em va sortir un dia que tenia un brot molt fort i va ser el pensament que em va fer tirar endavant.
Com és el teu dia a dia?
Em costa molt aixecar-me al matí pel dolor als ossos i m’haig de medicar diàriament. És estrany veure una persona jove que aparentment està bé de salut però que tota l’estona es queixa de dolor. En una persona gran no es qüestiona. Sembla que sempre t’estàs queixant. Però intento fer vida normal. Tinc divuit anys i si ara ja em planyo, què faré quan en tingui quaranta!
Com va ser el moment del diagnòstic?
Tenia quinze anys. El metge em va dir que tenia artritis i no m’ho podia creure perquè ho associava a gent de vuitanta anys. Creia que alguna prova havia sortit malament. Tenia dolors però em pensava que era una regirada a les articulacions. En aquell moment em vaig sentir molt humiliada, amb molta impotència.
I quins van ser els primers símptomes?
Un dia no em vaig poder fer una cua al cabell. Els dits no se’m movien. Va ser la primera alerta.
Per què es diu ‘A contracorrent’ el llibre?
Perquè en la vida sempre vas a contracorrent. Sembla que vas per la via correcta però arriba un moment en què et desvies i de cop i volta t’adones que el teu somni s’ha fet miques. I et preguntes, i ara què faig? I com que m’agrada molt la natació, a contracorrent és la lluita de nadar cap al teu somni, malgrat els impediments que vagin sorgint.
En el llibre la protagonista es troba amb molts obstacles, amb gent que li dona l’esquena. És la teva experiència?
Sí. Amb quinze anys vaig passar de pesar cinquanta-cinc quilos a cent tres, pels efectes de la medicació. Amb aquesta edat vols tenir un cos perfecte perquè això és el primer que es jutja. I de cop i volta la gent et mira diferent. A part, quan comences a dir que tens artritis i que et trobes malament fins i tot hi ha professors que no t’entenen, perquè és una malaltia que no es veu. El dolor crònic no es percep.
I com se supera aquesta situació d’incomprensió?
Jo ho he fet amb el suport de les persones que han estat al meu costat. El meu xicot, que fa quatre anys que estem junts, sempre m’ha ajudat, així com la meva família. Sempre hi han sigut. I l’objectiu de voler fer la carrera de psicologia també m’ha ajudat moltíssim.
Quins tipus de dolors tens?
No em puc moure bé. Abans m’aixecava d’un bot i ara haig de començar movent les mans a poc a poc, fent petits moviments del cos i quan poses el primer peu a terra notes totes les articulacions cap avall. I comença el dolor. I quan tens un brot molt fort és com si els ossos es recargolessin tota l’estona i et passés un camió per sobre.
I amb això hi has de conviure tota la vida?
En principi semblava temporal però després s’ha vist que és crònic.
I com t’hi adaptes?
Doncs intento fer vida normal, però no és del tot possible. Ara, per exemple, estic estudiant per al carnet de conduir però m’han dit que només puc fer la teoria perquè, pels efectes secundaris dels medicaments, de moment no puc conduir. Potser d’aquí a uns mesos serà possible. Vaig a la universitat, intento anar-hi caminant i si no estic del tot bé agafo el bus. Però intento normalitzar el dia a dia perquè vull estudiar psicologia i vull ser psicooncòloga. Aquesta és la meva fita i ho faré en quatre anys o en cinc. Tant se val! I, quan tinc dolor, intento no queixar-me perquè entenc que és cansat sentir-ho repetidament. Això també m’ha fet més forta.
Per què et vas posar a escriure?
El llibre el vaig comença a escriure als catorze anys perquè és una promesa que li vaig fer al meu avi. I la malaltia em va acabar de fer decidir. Vull ajudar gent a superar situacions com la meva. Cal lluitar. És un llibre d’autoajuda i m’ha ajudat a mi també. Ha sigut una manera d’expressar els sentiments del moment, aquells que no podia dir perquè ningú m’entenia.
La qüestió, pel que expliques, és no posar-se límits.
Jo intento no limitar-me. Soc una persona que necessita tenir objectius, encara que siguin complicats. Per exemple, vull tenir un fill, tot i que amb la medicació que prenc és difícil. Però no hi vull renunciar, per molt complicat que sigui. Cada vegada em poso objectius més alts.
I seguiràs escrivint?
Ja he començat el segon llibre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia