FRANCISCO ANDRÉS PLANQUET
FINALISTA DEL PREMI EUROPEU A L'ABANDONAMENT DEL TABAC
«No podia quedar-me assegut, fumant»
– Com va començar a fumar?
– «Com la majoria, de jove. Tindria entre quinze i setze anys i fumar era el que ens semblava ‘guai'.»
– I suposo que llavors no rebien informació de campanyes que n'alertaven dels riscos.
– «No, llavors no se sabia res d'això. No es va començar a parlar d'aquest tema fins molts anys després. Ara, els joves sí que reben molta informació sobre aquest tema. La veritat és que no entenc com molts poden començar a fumar...»
– Doncs ho fan.
– «Sí. Jo crec que perquè no s'ho creuen, no en fan cas. És allò tan típic de 'jo ho controlo', que diuen molts addictes. A diferència de la meva època, ara fumar és una cosa transgressora, que et fa sentir adult.»
– Què és el que l'ha mantingut enganxat durant tres dècades?
– «De fet, vaig intentar deixar-ho dos cops: quan tenia uns divuit anys i després quan tenia uns 35. I els dos cops vaig tornar a recaure. El tabac és un tipus d'addicció que costa molt d'admetre com a tal. Físicament, no és que et produeixi cap efecte immediat, però suposo que socialment t'ajuda a sentir-te inclòs, tens una cosa a les mans, t'ajuda a gesticular...»
– Com va arribar la decisió definitiva de deixar-ho?
– «La meva dona i jo vam tenir un nen petit (entre els dos ja tenim quatre fills d'anteriors matrimonis), i al poc temps li van diagnosticar un càncer de mama greu. Va haver de passar un munt de sessions de quimioteràpia, radioteràpia, operacions... I, enmig de tot allò, vaig sentir que alguna cosa no anava bé, que hi havia una contradicció molt gran en el fet que jo continués fumant mentre ella passava per tot això. Sentia que no em podia quedar allà, assegut al sofà, fumant i mirant com patia.»
– Després de tants anys, no seria pas un procés fàcil...
– «Vaig demanar ajuda mèdica. És una cosa que recomanaria a tothom, perquè no ens ha de fer vergonya anar al nostre centre de salut i demanar suport, perquè ells ja han vist molts casos i saben com actuar. La meva dona, a més, és infermera i treballa en temes d'investigació sobre el tabac, i se'm va recomanar prendre un medicament específic.»
– Psicològicament, però, també deu costar.
– «Físicament, l'addicció se supera molt ràpid, i el problema és després psicològic. El més difícil és modular el teu caràcter, perquè estaràs molt irritable.»
– I ara està completament segur que no tornarà a recaure?
– «Sí. Sap aquelles persones que compten els mesos, les setmanes els dies i els minuts que no fumen? Doncs, jo no ho faig, perquè qui actua així segur que hi tornarà a recaure. Tampoc he de tornar a fer cap més calada, perquè m'he d'autoconvèncer que, si ho faig, tornaré a fumar.»
– Abans m'ha dit que fumar l'ajudava socialment, a gesticular... Quins canvis nota ara?
– «Jugo tota l'estona amb fulls de paper, faig dibuixos quan tinc reunions... Sóc nerviós i he de tenir les mans ocupades! Tinc un negoci d'exportacions, i això m'obliga a trobar-me contínuament amb reunions i dinars on es fuma molt, però directament dic que no fumo, i així ja no podré acceptar-los mai una cigarreta. Ara, em molesta moltíssim el fum, no suporto l'olor a la roba... I això que abans jo devia fer molta més pudor!»
– I és cert allò que deixar de fumar engreixa?
– «Sí, sí, però sap una cosa? Prefereixo engreixar-me cinc quilos a continuar fumant.»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
