Medi ambient
La gespa natural, neguit per la sequera
Particulars i comunitats amb jardí es debaten entre ressembrar gespa natural arrasada pel sol i restriccions de reg, o posar-ne d’artificial, un cost afegit però més sostenible
Les sancions i l’escarni a qui té l’herba verda acceleren el procés
-
La gespa natural, neguit per la sequera. -
A dalt, una petita comunitat al litoral de Palafrugell, on l’Ajuntament ha sancionat els propietaris que regaven gespes, amb l’herba seca la setmana passada. A sota, l’entorn d’una altra piscina comunitària, a Lloret, amb clapes, i el perímetre de la finca erm per la manca de pluja QUIM PUIG.
La catifa de gespa natural al jardí s’havia consolidat com un símbol de benestar interior –per als propietaris– i exterior –per a les visites–, però el mite ha caigut aquest estiu arran de les restriccions al reg imposades pels decrets d’excepcionalitat per sequera. Les mesures, que veten explícitament el reg de gespa, són vigents en 473 municipis catalans i s’accentuen en els 24 de l’Alt Empordà que van entrar en fase d’emergència a començament d’agost: només arbres i plantes, dos dies per setmana i a la nit, amb l’única excepció dels terrenys de joc esportius. Els jardins dels particulars que han complert presenten un aspecte esgrogueït aquests dies, potser mitigat només per la treva de les pluges del cap de setmana passat. Però ara toca començar a pensar a refer-los, i el debat sobre un nou model de jardí ocupa paisatgistes, jardiners, administradors i propietaris. Aquests darrers són els més reticents a afrontar la realitat de la crisi climàtica i pagar per avançat uns diners que, d’altra banda, s’escolaran metre cúbic a metre cúbic o arribaran en forma de multa, tot i que només dues poblacions gironines –Palafrugell i Begur– han començat a sancionar efectivament. Les factures més altes que ha conegut aquest diari arriben als pics de 10.000 euros anuals, a Palafrugell, i 15.000 en una altra comunitat de Sant Cugat del Vallès, totes dues amb piscina. En aquesta darrera ja han instal·lat gespa artificial, una inversió que per a grans espais es pot enfilar a 35.000 euros, però que també s’amortitza.
Les multes eren un altre mite que comença a caure. Pocs propietaris esperaven trobar-se-la a la bústia, però entre els dos municipis n’han imposat desenes per ompliment de piscines des de zero –cosa que havien prohibit a través de les ordenances– i moltes altres, per reg amb aspersors, immortalitzats en vídeos pels policies locals. Algunes són per a propietaris individuals, però també n’hi ha per a comunitats on havien arribat ordres d’aturar el reg. En algun cas, o bé la presidència o bé el conjunt de la pressió veïnal va forçar els jardiners a obrir aixetes, expliquen fonts de l’administració de comunitats. I ara, en paral·lel a l’atzucac de depurar responsabilitats, han encetat el debat sobre el futur de milers de metres quadrats de gespa natural, que en alguna comunitat afectada arribava a consumir, en ple estiu i sumant-hi la piscina, entre 10 i 15 metres cúbics d’aigua al dia, el consum mitjà d’una família de tres o quatre persones en un mes.
Cap al canvi de model
La combinació entre gespes mortes i multes –o l’amenaça en altres poblacions que anuncien eines com ara endurir ordenances o instal·lar comptadors d’aigua intel·ligents– ha empès molts propietaris a replantejar-se canvis. La gespa artificial és l’alternativa fàcil, com confirmen des d’Ecoinox, a Platja d’Aro, sobretot per part de petits “jardins individuals entre Begur i Lloret”, i fins al Maresme, que ha fet que tinguin feina garantida per a un tercer equip addicional de muntatge fins l’any vinent. A Girona, Josep Serrat, de Gespart, confirma que cada cop hi ha més demanda. Aquest any no han parat, i se’ls acumulen les comandes i pressupostos, però ells, defensa, aposten només per materials elaborats a Europa, “més cars però més duradors, i els equips de confiança, que la saben instal·lar bé”. És una inversió que per a superfícies grans pot suposar entre 30.000 i 40.000 euros, però que veient la inversió en consums d’aigua, s’amortitza ràpid i amb una durabilitat que pot anar més enllà dels deu anys, si no se’n fa mal ús i es manté. En ple estiu recomanen regar-la, però amb una demanda mínima. I és reciclable, entre un 90 i fins a vorejar el 100%.
El material, però, convenç més els particulars –cada cop més per la simple convicció ambiental de no malgastar aigua– que no pas comunitats que no volen renunciar a l’estampa d’un jardí idíl·lic, amb una factura repartida entre desenes de propietaris. Tot i que si enguany l’han disfrutat, ha estat a costa de desafiar l’amenaça de sancions. Ho confirmen dos administradors més de la Costa Brava, el guixolenc Pol Girbal, d’Helena Jornet, i el begurenc Joan Neras, que han rebut advertiments municipals per consums elevats en algunes comunitats, justificats per la necessitat de mantenir els nivells de les piscines, però coincideixen que moltes zones de gespa han quedat tocades de mort, i ara arriba l’hora de decidir què en fan.
L’alternativa sobre la taula és construir dipòsits per a aigua pluvial –inútils si continua sense ploure, i que poden satisfer només un parell o tres de regades en el millor dels casos–, o bé abastir-los amb aigua regenerada, amb una tarifa d’uns 300 euros per cada 30 metres cúbics, igualment insostenible per a les butxaques si es tracta de regar gespes, i només vàlida per mantenir l’arbrat amb vida. Un debat a banda és renovar sistemes de reg, amb tubs que evitin fuites i aspersors més sostenibles.
Feina per als paisatgistes
Després d’haver passat l’estiu enmig de la polseguera de la gespa morta, o bé mirant de regar furtivament, però amb un contrast entre verds i grocs fiscalitzat per veïns i vianants en zones exposades, una opció per a petits propietaris i comunitats és demanar assessorament a estudis de paisatgisme. A Jardineria Girona, el seu responsable, Carles Roca, admet que se’ls ha girat feina, sobretot de particulars amb jardins unifamiliars, però també de comunitats, diverses de les quals a Calella de Palafrugell. Roca confirma les reticències a cobrir grans extensions amb gespa artificial, “una opció més dura visualment que funciona millor en jardins petits”, i menys sotmesos al trepig intens. O que tampoc recomana per a zones irregulars, per la possibilitat que hi apareguin rebrecs. Aleshores entren en joc combinacions diverses, potser limitant la gespa artificial a l’entorn de les piscines, però també jugant amb elements com ara els entarimats de fusta, paviments i espais amb grava, gresa o escorces, sempre millor lluny de la piscina. També plantes entapissants amb baixa demanda d’aigua, que es poden regar amb goteig. I per a zones amb pins, Roca aposta per mantenir-les amb el sotabosc verge i inertitzat per la mateixa pinassa, amb un mínim de manteniment i escassa demanda de reg. Té diversos pressupostos pendents d’activar en espera que plogui a la tardor, però el problema, malauradament, pot anar per llarg. A Sant Feliu de Guíxols, Jordi Viu, un jardiner que ha vist com havia de deixar que la gespa s’assequés, per les restriccions, creu que cal recuperar arbrat i zones d’ombra natural, amb menys gespa. I aposta per la vegetació tradicional, com ara les moreres, i espècies autòctones –romaní i espígol–, però els arbres poden tapar vistes al mar, un altre element que no es pot oblidar en la negociació.
