Una masoquista d'Olot, exemple per a la psiquiatria
El forense Jaume Russell conclou, al fòrum de psiquiatria de la Cerdanya, que el masoquisme ja no és una perversió sinó una parafília però que comporta risc de mort accidental
Un cas real de masoquisme atípic i extrem d'una veïna d'Olot va centrar una de les ponències que es van exposar en el fòrum de psiquiatria catalano-aragonès que es va celebrar a Puigcerdà, organitzat per Leopoldo Ortega Monasterio, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria Forense. Jaume Russell, metge forense de Ripoll i Puigcerdà, va exposar el cas de la masoquista d'Olot, nascuda el 1968, que entre els 19 i els 38 anys aproximadament es va sotmetre a si mateixa a pràctiques molt doloroses d'autolesió. Com per exemple: embolicar-se els braços i les cames amb gases impregnades de salfumant abans de vestir-se per anar al cinema i aguantar així tota la pel·lícula. Fer-se talls amb les tisores o fer-se un tip d'agulles, fulles d'afaitar i claus que la van dur a la sala d'operacions d'urgències, són algunes altres de les aficions que feien gaudir la pacient. Tot i aquests comportaments, que en alguna ocasió li van fer perillar la vida, Russell va determinar que la masoquista d'Olot no tenia idees delirants, ni depressió ni al·lucinacions, ni cap tipus de malaltia mental. A ella li produïa gran satisfacció poder ensenyar les cicatrius que li havien quedat de les seves pràctiques. Però era “psicopatològicament normal”, segons la conclusió de Russell, que va partir de la base d'aquest cas real per fer un viatge històric sobre el masoquisme, que fins al 1987 va ser considerat com una perversió però es va eradicar aquest concepte a partir del Manual de Psiquiatria 3, quan es va començar a incloure en el paquet de les parafílies, on els psiquiatres també hi inclouen l'exhibicionisme, el frotteurisme, la pedofília, el sadisme, el voyeurisme... i, menys coneguda, l'hematofília, que pateixen aquelles persones que senten gran excitació quan els fan extraccions de sang.
A partir del cas d'Olot, Russell va arribar a la conclusió que el masoquisme, que se sol diagnosticar a una edat jove (a la dona d'Olot, als 19 anys) té tendència a la remissió a mesura que la persona es va fent gran. La dona que va servir d'exemple va tenir el quadre parafílic amb trastorn de dolor i patiment fins als 38 anys, aproximadament. Tot i remarcar que el masoquisme no es correspon amb cap malaltia mental, Russell va deixar molt clar que les pràctiques masoquistes són de risc, per la possibilitat de mort accidental .
Dibuixos animats
El forense va il·lustrar la seva ponència amb imatges de dibuixos animats, entre elles les dels famosos Tom i Jerry amb escenes que, al seu entendre, poden ser una clara incitació al masoquisme i també al sadisme. “En són un exemple les escenes de cacera, on clarament un assumeix el paper de caçador i l'altre el de víctima”, exposa Russell, que també veu com una mostra de masoquisme algunes pràctiques esportives amb gran sacrifici i patiment, com ara la boxa, els flagel·lats a les processons de Setmana Santa i els practicants de culturisme, que s'atrofien per lluir una musculatura exagerada.
Anuncis per agafar sida
En el mateix congrés, Jordi Blanc, president de la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental, va aportar les seves tesis sobre la influència del virus de la sida en la salut mental, ja que s'ha descobert que el VIH és capaç, a través d'unes dreceres orgàniques, de traspassar l'anomenada barrera hematoencefàlica i afectar el cervell. En el congrés es va posar de manifest l'existència a Internet de persones amb VIH que s'anuncien oferint el seu cos a persones que es vulguin arriscar a contraure la malaltia. Un joc de risc que, segons considera Jaume Russell, també es podria enquadrar dins de les actituds masoquistes.
LA XIFRA
LA DATA
LA FRASE
Bardalet: “Dalí era un catedràtic en màrqueting”
tura soler
Narcís Bardalet, que va ser cap dels metges forenses de Girona durant dècades, ara ja jubilat, va centrar la seva exposició al fòrum de psiquiatria en la figura de Salvador Dalí, el geni que va conèixer personalment i a qui va embalsamar després de la seva mort. Després de tot un recorregut sobre la figura del pintor empordanès, que va tenir l'habilitat de forjar un estil personal que el va catapultar a una fama mai vista, Bardalet va arribar a una conclusió ben explícita: “Dalí era un catedràtic en màrqueting.” És a dir, que tot i les excentricitats de Salvador Dalí, comportaments que a la vista podien fer semblar que era beneit, no se li va trobar cap possible patologia, malaltia o parafília, determinants per al seu comportament. “Totes les seves actuacions van escaure's dins d'unes variables d'interès personal i de màrqueting.” És a dir, que Dalí actuava per promocionar-se com a artista, ell mateix es va convertir en el seu millor reclam.
