Successos

JOSÉ JACINTO PÉREZ JIMÉNEZ

Comissari principal de la Policía Nacional, expert en investigació d'homicidis

“Els policies no som déus, cal ser honest”

He tingut un assassí cara a cara però no ho he pogut provar. Això passa, tu saps que tens l’assassí però se t’escapa, i t’has de resignar
Nosaltres vam ser els primers de fer servir la hipnosi amb un testimoni voluntari. En canvi, el test de la veritat no té sentit

Nascut a Madrid el 1958, la seva idea era fer oposicions a la Seguretat Social i, un cop tingués feina, estudiar física. Però per influència d’un company de la mili es va passar del bàndol de les ciències al de les lletres i va acabar fent oposició per entrar a la policia secreta. I el 1982, amb 24 anys, va arribar a Barcelona com a inspector del Cuerpo Nacional de Policía i el van destinar a investigació d’homicidis. S’hi va passar molts anys i va acabar essent conegut entre el sector policial i el periodístic com a Pepe de homicidos.

L’he volgut entrevistar perquè m’han assegurat que és el màxim expert en investigació d’homicidis i el policia que més casos ha vist de tot l’Estat. És així?
Sí, suposo que sí. He estat destinat a homicidis des del 1982 fins al 2010. Quan jo vaig arribar era un pipiolo i vaig haver d’aprendre dels veterans, i el 2005 em va tocar a mi ensenyar als que s’incorporaven. Aquell any els Mossos ja es desplegaven, però jo em vaig quedar a homicidis i van crear un grup on es van incorporar set agents dels Mossos i els vam anar passant el relleu. Llavors em va tocar a mi ensenyar el que jo havia après.
Quants casos ha investigat?
Doncs no els tinc calculats, he perdut el compte. Però s’ha de comptar que ens en tocaven entre 15 i 20 cada any, durant uns 30 anys, doncs...
Jo calculo, doncs, que deu haver treballat en més de mig miler de casos, com a mínim. Suposo que deu recordar el primer cas...
Sí, aquest el recordo bé. El primer cas a què vaig anar quan vaig arribar a Barcelona va ser un dels que ara són catalogats com a violència de gènere. Hi havia una parella morta en un habitatge. L’home havia apunyalat la dona i ell havia ficat el cap al forn. Hi havia deixat una nota. I després ens vam haver d’ocupar de buscar un lloc per al gosset de la parella, que havia sobreviscut refugiat al balcó.
Almenys va ser fàcil de resoldre...
Sí, això sí. Aquest era un cas clar, que va anar ràpid a la carpeta dels casos resolts. De fet calculo que el 90% dels casos van acabar amb resolució. I pensa que en aquells temps havíem de treballar amb mètodes molt diferents dels d’ara. Llavors no hi havia informàtica i tot ho havíem de trobar als arxius o al carrer. Nosaltres érem rates d’arxiu. Anàvem amb una llibreta i ho apuntàvem tot. També fèiem moltes i moltes hores de carrer per aconseguir informadors. Un confident te l’has de guanyar. I de vegades gent que mai de la vida t’hauries imaginat que col·laborarien amb la policia, es converteixen en bons informadors perquè els has resolt un homicidi d’algú que els era proper.
Quin seria el cas que l’ha impactat més?
Són tants i tants casos, que ja no els recordo. Si em dius el nom de la víctima, llavors sí. I a vegades repasso expedients i m’adono que tots porten la meva signatura. Jo tinc una habilitat especial en mecanografia, faig unes 280 pulsacions per minut, i sempre he fet unes diligències perfectes. Com que escrivia molt bé a màquina tothom volia que jo m’ocupés de redactar els expedients. Sempre m’he agafat la feina com una cosa personal. Un investigador no descansa mai. Jo estudiava les fotografies i les diligències a casa i durant el meu temps lliure. Descobrir un assassí és un repte entre ell i tu. I no hi ha millor premi que quan després d’un judici et ve la família de la víctima i t’agraeix que li hagis resolt el cas. Això és millor que una medalla: una medalla la deixes al calaix, però l’agraïment el portes sempre amb tu.
Suposo que el més frustrant deu ser quan creus que saps qui és l’assassí però no el pots atrapar. Li ha passat, de tenir cara a cara i mirar als ulls el suposat assassí i veure que se li escapa?
I tant, això jo ho he viscut. En el cas de l’assassinat de Jordi Berraondo (el director de banc, germà del periodista Eduard Berraondo, que va ser tirotejat a trets a casa seva el 22 d’abril del 2001), jo vaig interrogar un sospitós del crim, un familiar molt proper a la víctima, el vaig tenir cara a cara i sabia que havia estat ell, i el vam detenir. I vam detenir una altra familiar com a cooperadora necessària. Però el jutge va tancar el cas. Això passa. Tu saps que tens l’assassí però se t’escapoleix. Però has d’aprendre a resignar-te. Et quedes amb un regust..., però el que importa és que estiguis satisfet del que has fet. La nostra feina acaba quan s’acaben les diligències i es passa el sospitós a disposició judicial. Però llavors ve la valoració jurídica, que no sempre és la mateixa. Jo sento amb el cor com un ciutadà però he de mirar i veure com un policia i sé que m’he de mantenir dins dels límits. És molt dur haver d’informar la família d’una víctima que no has pogut resoldre un cas, però s’ha de ser honest i explicar-los la veritat i, fins allà on es pugui, com va la investigació. En una bona investigació el que és fonamental és no cometre cap irregularitat. Si patines un sol cop pots espatllar tota la feina feta fins llavors. I que un cas estigui tancat no vol dir que estigui oblidat: continua allà, per si algun dia apareix qualsevol nou indici, una arma, una empremta... I encara que hagin passat anys, ho repasses. Jo encara a vegades miro si puc agafar algun fil en el cas Berraondo...
Diria que existeix el crim perfecte?
Teòricament no. El que passa és que sempre hi pot haver algun factor que pot fer que l’autor s’escapi. En les investigacions a vegades es guanya i a vegades es perd. També hi influeix la sort, que alguns cops pot jugar a favor del criminal i d’altres a favor de l’investigador. I tu et pots trobar que has preparat tot a consciència i has lligat tots els fils i aquell detingut que tenies tan ben encartat, jurídicament acaba absolt. A vegades només cal que un testimoni es faci enrere i ja està. I també podem cometre errors. Els policies no som déus. Vas aprenent amb els anys. Per això és bo treballar al costat de gent consolidada.
Què és més important en la investigació policial, la ciència o la paciència?
Diria que les dues coses a parts iguals. Com deia un antic magistrat, “les presses, per als delinqüents i per als mals toreros”. Les presses condueixen a tenir errors. Durant una investigació, tu has de marcar els temps i fer cada cosa quan toqui. Si avui em relaxo i no faig una comprovació i ho deixo per demà, pot ser que hagi perdut una oportunitat d’obtenir una dada que ja no podré recuperar. S’ha de saber quan cal accelerar i quan cal anar més a poc a poc i amb cautela. Una declaració s’ha de fer quan és el moment i has de saber amb qui estàs parlant. Algunes vegades, quan hi ha algun imprevist, has d’accelerar i afanyar-te si t’adones que en aquell moment hi guanyaràs més del que perdràs. L’art de la investigació te’l dona l’experiència. Però el que s’ha de ser és meticulós i perseverant. L’investigador ho és les 24 hores del dia, i has d’estar preparat per assistir a les autòpsies i aportar dades que ajudin els forenses a determinar causes i hores de la mort. Perquè a la vida real no és com a les pel·lícules, que arriba el metge forense i diu amb rotunditat: “Ha mort a tal hora.” Això no és així de fàcil. S’ha de complementar el que veu el forense al cos amb el que sap la policia, per acotar l’hora.
Ara li faré una pregunta i no em menteixi com sé que m’han fet altres policies. La policia recorre a vidents en les seves investigacions?
Nosaltres no anem a buscar vidents, però això no vol dir que no escoltem vidents si es dona la circumstància que els vidents venen a nosaltres. Si et ve un vident i t’aporta una dada sobre un cas, te l’has d’escoltar, perquè tampoc saps segur si aquella informació la té perquè és vident o perquè ha sigut testimoni. Si algú et diu que ve per ajudar-te, no hi perds res, escoltant-te’l. Al final, es tracta d’aconseguir informació. En investigació no es pot desestimar cap testimoni ni cap tècnica. Per exemple, nosaltres vam ser els primers que vam aplicar la hipnosi..., però tot s’ha de fer sota tutela judicial i el testimoni hi ha d’accedir. Es tracta de veure si en el subconscient es guarden dades que un mateix desconeix que sap. En aquest cas vam aconseguir que la principal testimoni s’avingués a sotmetre’s a la prova, que la va fer un doctor expert en psiquiatria. Però malauradament la dona, que és la principal testimoni d’una mort, no va recordar res a través de la hipnosi i el cas encara no s’ha pogut esclarir.
I la prova neurofisiològica de potencial evocat cognitiu P300, més conegut com “el test de la veritat”, com es volia fer al sospitós del cas de Susqueda, l’heu aplicat a cap sospitós en algun dels centenars de casos que ha portat?
No, aquesta prova del test o la màquina de la veritat no té recorregut ni vigència al nostre país. Això és una cosa que els americans, que tenen un sistema diferent i el perjuri com un gran delicte, sí que l’han fet servir, però al nostre país no té sentit. És un mètode que pot ser perillós perquè si obtens un resultat, tant si és positiu com negatiu, es pot acabar utilitzant com a arma de pressió mediàtica davant el procediment judicial. El cas de la hipnosi és una altra cosa, és un testimoni que ha patit un xoc traumàtic en veure com mataven una persona propera i ella mateixa, voluntàriament, vol saber si al seu subconscient ha guardat alguna cosa útil per identificar l’homicida.
I d’altres tècniques peculiars n’han utilitzat per anar a la saga dels assassins?
Doncs, sí. Mira, ara es veu moltes vegades que les policies fan servir georadars, alguns de petitons que semblen un carret de nadó, però nosaltres el georadar, un de molt potent de la Facultat de Geologia, ja el vam fer servir en el cas d’Ana María Ramírez, la dona desapareguda a Vacarisses el 2005, un cas que es va acabar resolent gràcies a la declaració d’una testimoni protegida i en què, tot i no tenir cadàver, es va condemnar el seu marit, Asensio Oruña, que va cremar el cos. En el cas de Margarita Sánchez Martínez, l’anomenada vídua negra de l’Hospitalet, sospitosa d’enverinar el marit, la sogra i altres persones, vam treballar amb l’FBI per estudiar els efectes de la cianamida de calci, la substància, poc coneguda, que feia servir l’emmetzinadora. I també vam ser pioners en el tema de l’ADN: amb el doctor Alec John Jeffreys vam començar a fer anàlisis de pèls quan l’empremta genètica encara era poc coneguda.
Pregunta un xic obligada... Tot i que a vostè l’hem vist participant en episodis de ‘Crims’ i, per tant, entenc que n’és partidari, com veu des del punt de vista d’investigador la proliferació de programes i sèries com ara ‘CSI’, que divulguen la feina de la investigació criminal?
Això té dues cares. El fet que es reveli en determinades sèries o pel·lícules quins són els procediments policials d’investigació, ens ho pot posar més difícil a l’hora de treballar. Recordo, per exemple, que al principi, quan els delinqüents van saber que se’ls podia enganxar per les empremtes, tots es van començar a posar guants, i alguns fins i tot es van cremar les puntes dels dits per destruir les seves empremtes. Sol passar que com més informació surt, més difícil ens ho posa a la policia. I pot ser que tinguis un pla d’actuació preparat i que l’hagis de trastocar perquè t’apareix un testimoni xerrant en una tertúlia. Però, dit això, també és veritat que a vegades a través de programes i mitjans de comunicació hem trobat testimonis bons. A mi el que em molesta és que en les tertúlies la gent es tiri a la piscina i parli sense coneixement.

Quaranta anys darrere els assassins

José Jacinto Pérez va entrar el 1982 al grup d’investigació d’homicidis de Barcelona, on hi va treballar fins al 2010, i des del 1996 com a inspector en cap. A partir del 2010 va ser adscrit a la unitat de la policia als jutjats, el 2011 va assumir funcions en l’àrea del crim organitzat i posteriorment a l’àrea de seguretat i protecció, fins que a finals de l’any 2014 va ascendir a comissari i va ser destinat a la comissaria de Girona. De Girona va passar a ser comissari en cap de la comissaria de zona de Sant Adrià de Besòs, on va exercir durant dos anys, i actualment és comissari principal amb càrrec de cap de la brigada provincial de seguretat i protecció de la Prefectura Superior de Catalunya. Ja no investiga homicidis, però de tant en tant encara fa recerques per si detecta algun fil per estirar en algun dels casos que li van quedar pendents. Però aclareix que no és qüestió de vocació sinó de professionalitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia