Successos

XAVIER VICENS

HA ENTERRAT TRES COPS SALVADOR DALÍ I PREPARA UN LLIBRE PEL CENTENARI DE FUNERÀRIA VICENS

“El primer cop que vaig posar un mort a la caixa tenia 11 anys”

Davant la qüestió de si és molt car morir-se, assegura que tot depèn del servei que es contracta, ja que la factura d’un enterrament pot incloure el capellà, la làpida, les esqueles...

La funerària Vicens es va fundar el dia de la Candelera del 1924, és a dir, que falta poc pel centenari. En Xavier Vicens forma part de la tercera generació i ara l’empresa ja la menen els dos fills, tot i que ell continua al peu del canó i prepara un llibre d’històries i anècdotes.

Entenc que es va fer funerari per tradició familiar.
Sí. Tenim registres de l’empresa ja del 1875, però en aquell moment no era de la nostra família, era d’Antoni Vinyoles, que era el padrí del meu avi. Vinyoles va passar la funerària a un fuster que es deia Llandric, però li va posar de condició que la funerària havia de ser per a en Joanet, el meu avi, i el dia que va morir Llandric van anar a avisar l’avi Joanet, que treballava en una altra fusteria, i a partir de llavors ell en va ser l’amo. Era el 2 de febrer del 1924.
Quan va començar vostè?
Tenia només 11 anys quan l’avi em va reclamar perquè l’anés ajudar a posar un mort a la caixa. I de ben jovenet, encara anava a l’escola, moltes vegades em venia el mestre, a qui havia avisat el pare, i em deia: “Vicens, vete a casa que tienes trabajo.” Un dia vaig anar a ajudar el pare per recollir un home que havia caigut pel forat de l’escala. Quan vaig arribar, els dos policies que custodiaven l’edifici em van dir que què hi feia jo, allà, tan jove, que era millor que marxés i no veiés l’escena. Però el pare va cridar: “Deixeu-lo que passi!”
Quants morts han enterrat?
El 1996, el meu pare en tenia registrats 17.000. Per tant, ara deuen ser uns 40.000. El més curiós, per la fama del difunt i per les circumstàncies, Salvador Dalí, enterrat tres vegades.
Ha enterrat o ha estat a punt d’enterrar cap viu?
No. Però vaig conèixer un home que em va explicar que el van donar per mort i que ell sentia les veus de la gent i no podia xerrar. Entenc que era cert. I conec el cas d’un home de Llançà que havia arribat mort en ambulància, i quan el famós Pelayo va anar a prendre-li les mides, va alertar els fills del difunt i els va dir: “Jo al vostre pare no l’enterro perquè és viu, l’he tocat i encara està calent.” I certament, l’home no era mort i el van poder reanimar.
És car morir-se?
Depèn. El sector s’ha guanyat mala fama per culpa d’alguns funeraris que han generat queixes per haver cobrat, per exemple, 12.000 euros per una incineració, i també hi influeixen les asseguradores, que per fer pòlisses fan circular la brama que els enterraments són molt cars. Però jo miro les factures amb lupa i més d’un cop m’han vingut a dir si m’havia equivocat per barat. “No t’has equivocat, només 2.900 euros?”, em van preguntar després d’un enterrament a Castelló. Crec que no és car pel servei que donem. Nosaltres anem al domicili a fer els tràmits, a recollir el difunt, hi som 24 hores al dia, s’han de mantenir les instal·lacions...
L’avantatge és que no poden quedar sense clientela..
En principi, no. Però encara que pugui semblar que amb la professionalització del sector s’hagi encarit el servei, no és així. Abans el fuster que feia la caixa cobrava, els capellans cobraven... Als anys seixanta el capellà cobrava 315 pessetes i una caixa en valia almenys 400. Ara hi ha factures cares, però s’hi inclouen el capellà, la làpida, les esqueles als diaris...
La creença que un mort ha de pagar a cada poble que travessa, és certa o llegenda?
És llegenda, però alguna base deu tenir. Abans hi havia els burots, que cobraven pel pas de mercaderies... El Bisbat també cobrava per fer els tràmits dels trasllats de morts. Jo això no ho he viscut. Abans la gent solia morir on vivia i no calia traslladar-la. Ara, per la llei de sanitat, la Generalitat cobra si el trasllat es fora de Catalunya.
Les vivències d’un funerari deuen amagar moltes anècdotes.
Sí, de cares al centenari m’agradaria fer-ne un recull. Un cop em vaig trobar amb un cas que és un misteri per estudiar. Estava de guàrdia el jutjat número 5 i hi va haver cinc morts judicials i totes les víctimes tenien 55 anys. No recordo si era dia 5. Tinc molt present el cas d’una parella anglesa jove que vaig haver d’anar a recollir dins d’un 600 d’aquells que es descapotaven. S’havien suïcidat amb els gasos del tub d’escapament. Després vaig saber que eren guies turístics tots dos. Un dia vam anar a recollir un cadàver en un rec sec a Vilamalla. El difunt no duia cap identificació, però jo vaig dir al jutge que era francès. Don Manuel, un home dur, em va mirar amb recel i va preguntar com ho podia saber jo. Li vaig dir que per la tela dels pantalons. I el mort era francès. M’he trobat haver d’anar a recollir un cadàver jo sol, i per a qui no ho sàpiga, és difícil, per no dir impossible, carregar un mort a la llitera sol. Un dia vaig convèncer un ferrer que passava per allà que m’ajudés. Les peripècies per despenjar un penjat, Déu n’hi do... En tinc moltes.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.