Política

TXENTE REKONDO

ANALISTA INTERNACIONAL

“El món que arriba no és el mateix que hem conegut fins ara”

Els EUA són un imperi en decadència. Preocupa, perquè tots acostumen a morir matant. L’excepció va ser la Unió Soviètica
Una majoria a les dues repúbliques proclamades independents volen acostar-se més o ser part de Rússia, tot i la guerra
De totes les repúbliques exsoviètiques, per què el 2014 Rússia envaeix i s’annexiona Crimea?
Caldria remuntar-se a la caiguda de l’URSS i la fi de l’anomenada Guerra Freda. Significa un canvi important, de tenir un món bipolar a un altre en el qual els Estats Units són l’amo i amb un únic projecte uniformador. No hi ha contrapoder i això permet als EUA expandir la seva influència amb intervencions per tot el món: a l’antiga Iugoslàvia, l’Afganistan, l’Iraq... En paral·lel, una espècie de moviments que reben el nom de “revolucions de colors” intenten implantar-se en l’antic espai soviètic per fer canvis de règim, tot mirant més cap a Occident que als llaços històrics amb Rússia. El 2008 hi ha un canvi de paradigma molt important: l’intent de Geòrgia, animada pels Estats Units, de tornar a recuperar Ossètia del Sud i Abkhàzia. Rússia fa un gir i intervé per defensar les dues repúbliques independents de facto. Fins aleshores, Rússia ha vist com s’ha debilitat en geoestratègia i els possibles aliats, com Saddam Hussein, Gaddafi... També els lligams comercials: amb aquest canvi de règim, tots els deutes d’aquests estats desapareixen condonats pels EUA i qui perd els diners és Rússia.
Després ve la intervenció russa a Síria.
Sí, aquest cop decideix intervenir militarment donant suport a Al-Assad pels mateixos motius que en el cas libi i iraquià: per no perdre ni aliats ni la base militar que amb Síria té al Mediterrani i els acords comercials. El 2013 i el 2014 es produeix la implosió d’Ucraïna, amb el cop d’estat ucraïnès. Rússia pren la iniciativa militar ocupant i annexionant-se Crimea: no vol perdre Sebastòpol, un port militar rus clau geoestratègicament.
Al principi de la invasió del 24 de febrer passat, Putin llança el relat que Ucraïna és un territori històricament rus, com a font de legitimació. Això és cert o no?
Una mirada al mapa ens diu on se situa, a la frontera. Allà s’hi han assentat i han conquerit diferents imperis. El rus de Kíiv l’han ocupat la zona dels pobles nòrdics, que després pujaran fins al que avui dia és Moscou. Per això aquestes relacions d’origen, que per al nacionalisme rus són molt importants: les tres potes són Moscou, Sant Petersburg i Kíiv. La presència russa directament sobre el territori amb els cosacs, enviats pels tsars, i en destaca el paper de Caterina la Gran, amb una ocupació del que avui en dia és territori ucraïnès. Sobretot al sud-est, però avançant cap al Caucas i l’Àsia Central. A Crimea, la presència del tàrtars. Després, veurem l’imperi austrohongarès, amb la confederació de Polònia i Lituània, que influeixen religiosament, de pensament, llengua i cultura. El nacionalisme ucraïnès sorgeix, com la resta, als segles XVIII i XIX, amb la influència del Romanticisme alemany. Dona peu al segle XX a la Ucraïna que avui coneixem, però és un país format recentment. El discurs de Putin obeeix a la seva interpretació parcial de la història. Ucraïna és un estat nació modern. És cert que en el període soviètic la unitat d’Ucraïna es posa en dubte, però fins avui la població que parla rus en cap moment es planteja que la seva identitat sigui russa, sinó que es considera ucraïnesa.
Què causa el viratge proeuropeu de la societat ucraïnesa en la darrera dècada?
A tot l’antic espai soviètic, i no sols a Ucraïna, tenen una política exterior molt pragmàtica i juguen a dues bandes. En el cas d’Ucraïna, s’ha acostat a la UE a través d’acords comercials i ha seguit mantenint les relacions energètiques, comercials i d’ajuts industrials amb Moscou. Per la pressió de les regions més occidentals, Ucraïna té tendència a girar cap a la UE, però quan fa comptes del que li reporta Rússia –com ara el preu del gas o els acords comercials i una important població que té tot tipus de relacions amb Rússia, també familiars–, considera que no pot accedir a la pressió de Brussel·les. Si fem un mapa, el nord i l’oest es llancen aleshores al carrer a protestar, amb el que uns defineixen com un canvi de règim i d’altres com un cop d’estat. A l’est, les protestes són en sentit contrari. Del 2013 al 2014, sorgeix un actor que havia estat mig ocult però que existeix i en aquest moment es col·loca a primera línia: l’extrema dreta ucraïnesa, que demostra que té poder. Vull remarcar que Ucraïna no és una realitat neonazi, però sí que l’extrema dreta té un poder fàctic destacat. En aquell moment segresta les protestes, primer demanant un canvi de règim i després prenent un caire militar que porta a la intervenció russa a Crimea. Veient la intervenció dels neonazis, una part de la població del Donbass s’alça en armes. Ja tenim la guerra. Encara que fins al febrer passat és de baixa intensitat, són morts a Europa que encenen les alarmes. El 2015 es materialitzen els Acords de Minsk: Ucraïna i Rússia s’asseuen amb la mediació d’Alemanya i França, i paralitzen la guerra.
Putin rebat –i llegint el pacte no li falta raó, tot i que això tampoc justifica l’actual invasió– que Ucraïna tampoc no ha complert els acords: no s’ha desmilitaritzat ni ha atorgat autonomia al Donbass...
Efectivament. I aquesta és també una de les claus actuals: determinar quin estat vol defensar ara mateix Ucraïna. Si és homogeni, l’est, amb estrets lligams amb Rússia, ho refusa, perquè ells aposten per un estat federal ucraïnès. Amb una guerra pel mig, no és gaire factible. No és sols que Kíiv no hagi complert els acords, és que Rússia tampoc ho ha fet. La UE ha preferit mirar cap a un altre costat. La culpa de la situació actual és d’un ventall d’actors, no es pot mirar la realitat en blanc i negre.
Amb la guerra, s’estan trencant els vincles per generacions entre la població russòfona i Rússia?
Hi ha dues versions: una, la que es comenta, i l’altra és que la situació en aquells territoris no és tan dura com la mostren els mitjans de comunicació hegemònics a Occident i el govern ucraïnès, sinó que la població està sent usada com a escut humà per l’extrema dreta ucraïnesa. És cert que la guerra obre ferides, però a l’est la guerra va començar ja el 2014, malgrat que ara és molt més virulenta i extensa. Bona part de la població que tenia una proximitat emocional amb Moscou, és evident que en aquests moments la poden rebutjar o virar cap a Ucraïna. Tinc més dubtes que això sigui així en el cas de les dues repúbliques que s’han declarat independents: la majoria de la població i les institucions locals crec que segueixen optant per mantenir els llaços amb Rússia. Fins i tot ara volen acostar-se més a Moscou o formar-ne part a través d’un procés d’independència. Veurem en quin grau això li interessa i com es planteja a Rússia o a Ucraïna en una eventual mesa de negociació.
A mitjà termini, qui creu que guanyarà o perdrà aquesta guerra?
Quan hi ha una guerra amb tants afectats com aquesta, els perdedors som tots i totes. Ara bé, si parlem en termes de geoestratègia, en aquests moments és molt difícil avançar-se. Sí que hi ha unes dades que ens diuen que el món que arriba no és el mateix que hem conegut fins ara. I això es veu en els mapes: quan ens parlen de la suposada comunitat internacional, aquí d’entrada se’ns presenten els EUA i la vella Europa, però para de comptar. La major part del planeta no forma part d’aquesta guerra. La centralitat del món és cert que encara és aquí, on condicionen i maneguen l’agenda política, però fa temps que el gir s’està produint i ens porta a Euràsia, formada per dos actors: la Xina i Rússia. I, dels dos, la Xina és ara per ara qui marca i marcarà l’agenda mundial. La guerra d’Ucraïna a curt termini afecta, i no crec que puguem avançar vencedors o vençuts, però a mitjà termini l’ordre mundial canviarà. Els EUA estan en decadència, però a tots els imperis els arriba l’hora. És una situació preocupant, perquè els imperis acaben morint matant. L’excepció va ser l’espai soviètic, que es va desfer d’aquella manera relaxada. Però sí que hem vist altres realitats: la Xina no té pressa, té una cultura i una història que li plantegen l’estratègia a llarg termini. A mitjà termini utilitzarà els seus llaços amb Moscou i intentarà també asseure’s amb els Estats Units. Els perdedors –més enllà dels ucraïnesos– clarament ho som la UE. Aquests dies s’han reforçat, però probablement quan d’aquí a uns mesos passarà el període més agut del conflicte i tornarem a veure els problemes que ja existien, veurem com tornem a emergir les realitats poloneses, hongareses o d’altres.
...amb unes factures enormes per a la UE, perquè sí que es consolida que Rússia se’n va cap a Àsia.
La dependència energètica europea és amb Rússia, però també amb els països del Pèrsic i amb els Estats Units, que vol vendre’ns sis cops més car el gas que ara comprem als russos. La política de seguidisme cec amb els EUA és una errada. Una UE més enllà del format i del projecte que avui coneixem manaria amb una veu única i unida davant del món. Estem veient que no existeix i per això tindrà molt poc espai de maniobra. Alguns oligarques russos aposten per un canvi de govern, un cop d’estat, i això portarà nefastes conseqüències de seguretat per al conjunt de la població europea. Ja ho estem comprovant econòmicament.
La pressió sobre Rússia mitjançant sancions servirà per a alguna cosa?
Les sancions no han funcionat mai enlloc. Tenen conseqüències molt greus per a les poblacions, però, amb la globalització, també per a la resta del món. Potser arribarà el moment que, en els cercles de Putin i per pressions d’Occident, hi hagi un canvi de règim, però és perillós, perquè no sabem com poden reaccionar. En el dia d’avui, Putin té totes les claus i les xarxes de poder força controlades. I no hi ha oposició al carrer per les seves debilitats i també pel control que hi exerceix el govern. No hi ha esperança de canvi a curt o a mitjà termini. La seguretat és vital per a Rússia: per al govern, que les seves fronteres no es vegin amenaçades i, per a la població, poder comptar amb un estat fort. D’altra banda, el concepte de democràcia que usem aquí, de vegades, no és vàlid a tot arreu. Aquí parlem de democràcia representativa, però en altres llocs, de participativa. A Rússia ho defineixen com a democràcia sobirana: els cal un estat fort que els doni seguretat, perquè les petites poblacions llunyanes de la capital, si l’Estat no els donés serveis, desapareixerien.
Com s’estan recol·locant les repúbliques independents de l’antiga URSS a partir d’aquesta guerra? I, singularment, com està internament Bielorússia després de les revoltes de l’any passat?
L’intent de canvi de govern a Bielorússia també s’ha impulsat i té les seves carències i virtuts. Lukaixenko ha estat capaç de bloquejar-lo. El país mantenia també en el passat una política multivectorial i s’apropava en ocasions a Occident, perquè té una forta identitat nacional i sempre han tingut por a una annexió per part dels sectors nacionalistes russos que aspiren a la “gran Rússia”. Novament, des d’Occident es posa en marxa una estratègia per canviar el règim i no li deixen cap altra opció que apropar-se més a Moscou per preservar l’actual statu quo. Altres repúbliques s’han adherit a la UE i a l’OTAN, buscant una millora econòmica, encara que des d’un punt de vista democràtic tenen moltes carències respecte a una democràcia occidental. A l’Àsia central, els estats segueixen mantenint la política multivectorial, conscients de ser enmig de la Xina i Rússia. Els interessa l’estabilitat política i que no sorgeixin conflictes com el de l’Afganistan. També interessa el mateix a les dues potències. Al gener, al Kazakhstan, el que era una protesta laboral es va anar ampliant i va acabar en un intent de canvi de règim. Diferents clans interns estaven enfrontats i aleshores tots van aprofitar la seva oportunitat. Rússia i els seus aliats militars hi van intervenir i en poc temps van tornar a posar-hi l’ordre. Una demostració a la resta del món que l’aliança militar d’antics països soviètics funciona també sobre el terreny.

Viatges i llibres

Aquest basc militant del seu barri, l’Antiguo de Sant Sebastià, ha viatjat per més de cinquanta països buscant el coneixement de primera mà. No hi ha indret remot, especialment de l’antic espai soviètic del qual és especialista, que se li hagi resistit. Llicenciat en ciències de la comunicació, és també diplomat en ciències polítiques, i ara en fa la tesi doctoral. Viatja sempre amb bossa extra per poder omplir-la de llibres. A la motxilla biogràfica acumula centenars de conferències sobre relacions internacionals, tertúlies en mitjans bascos i de més llunyans (com ara el Russia TV Today), professor de diferents cursos a la Udako Euskal Unibertsitatea, articles de premsa, col·laboracions en llibres i publicacions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Corea del Nord

Corea del Nord dispara dos míssils més a la mar del Japó

Seül

La consulta de Junts sobre la continuïtat del govern, en marxa

barcelona

Aragonès pica l’ullet per al sí

barcelona

Gemma Geis, més a prop de fer el pas per liderar Junts a Girona

GIRONA
VIOLANT CERVERA
CONSELLERA DE DRETS SOCIALS (JUNTS)

“Si trenquem, altres s’oferiran a ERC”

barcelona

300 adhesions a l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació

Una eurodiputada sueca es talla el cabell en suport de les iranianes

estrasburg
ITÀLIA

El nou parlament italià es constituïrà el 13 d’octubre

ROMA

Putin reforma la Constitució per consumar l’annexió de les quatre regions ucraïneses

MOSCOU