Els partits davant les urnes / El que s'hi juguen
Amb deu anys de política catalana a la motxilla però erigit en rostre nou al sud de l'Ebre gràcies a la desconnexió entre el pont aeri, Albert Rivera no ha tingut veu al Congrés de diputats i la lògica dictaria, per tant, que qualsevol resultat hauria de ser un èxit sense pal·liatius. El problema és que Rivera no només competeix contra l'actual condició d'extraparlamentari, sinó que s'enfronta també i sobretot a les altíssimes expectatives que la seva irrupció entre PP i PSOE va despertar entre l'establishment madrileny i les classes mitjanes espanyoles. “Albert, president! Albert, president!”, coreja la concurrència que tenyeix de banderes i bufandes taronges als seus actes.
A diferència dels bioritmes que han guiat l'altre partit emergent (Podem), Ciutadans ha transitat la seva primera campanya estatal i que pretén conduir un català a La Moncloa per primer cop en democràcia anant de més a menys. Els últims sondejos publicats durant la campanya concedien a Ciutadans una forquilla que anava dels 60 fins als 72 escons al Congrés, una descomunal proesa per a una formació que en molts indrets de l'estat no té ni una seu i que ha estrenat el seu local madrileny del carrer Alcalà en l'inici de campanya. La falta d'infraestructura sobre el terreny, no obstant això, no ha privat C's de fer per primer cop en la seva breu història estatal un gran míting a imatge de les convocatòries massives de PP i PSOE. En aquest cas, en ple equador de la campanya, el diumenge 13 de desembre C's va aplegar 10.000 persones al Palau de Vistalegre de Madrid, un recinte simbòlic per al PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero i més encara per a Podem, que hi va celebrar l'assemblea fundacional el 2014. “La conjura del Vistalegre”, és l'etiqueta amb que Rivera va batejar la jornada.
Feta l'exhibició de convocatòria a Madrid –amb l'ajuda d'autobusos vinguts d'indrets de Catalunya, com ara l'Hospitalet de Llobregat–, però, C's va començar a evidenciar símptomes que la campanya se li feia llarga. Al Rivera ja sobreexposat a les televisions, C's hi ha sumat la descoberta al gran públic d'actors secundaris que eren coneguts a cop de polèmica: Marta Rivera de la Cruz (número tres al Congrés per Madrid) amb allò de “tan terrible és per a un nen veure el seu pare matar la seva mare, com veure la seva mare matar el seu pare”, Carlos Pracht (número u al Congrés per Santander) advertint que també “hi ha violència de dones, com ara les gihadistes” i que “l'avortament també és violència”... A més de sortir a apagar els incendis locals, Rivera ha volgut filar prim amb la seva política de pactes però ha vacil·lat passant del “ni investiré Rajoy ni investiré Sánchez” al “votaré no a qui intenti formar un grup de perdedors per desbancar una llista que guanya les eleccions” de l'últim dia, un gir que obre la porta a facilitar la investidura de Rajoy. De ser segon a quedar tercer o quart depèn com de cara serà la factura del seu suport.
Després de contribuir a enlairar Ada Colau i Manuel Carmena com a alcaldesses de Barcelona i Madrid, respectivament, Pablo Iglesias es juga avui la raó de ser de la fundació de Podem: asseure al Congrés la veu d'aquells que el 15-M cridaven davant la porta dels lleons precisament allò de “que no, que no ens representen!”. Si bé en l'inici de la campanya electoral Podem convivia amb la sensació que partia des de la quarta posició en el nou mapa del tetrapartidisme que ara s'albira, els de Pablo Iglesias han obrat la fita de revertir la imatge del seu teòric desinflament durant aquests quinze dies i han despertat un corrent popular d'optimisme que ha transformat un crit en eslògan electoral improvisat: “Remuntada!”.
Quan encara no regia la prohibició de publicar sondejos, el barem que el consens de la demoscòpia concedia a Podem oscil·lava entre els 53 i els 63 escons. Partint de zero, en qualsevol formació convencional es tractaria d'un èxit rotund irrompre al Congrés amb un grup parlamentari que assegui de cop una seixantena de diputats, però Iglesias ha alimentat entre els seus simpatitzants una eufòria sense sostre amb consignes com “el cel no es pren per consens, s'assalta!”. Curiosament, en el seu ascens en intenció de vot la llista hereva del 15-M ha comptat amb un aliat inesperat: Mariano Rajoy. El primer baló d'oxigen va arribar amb motiu del Dia de la Constitució al Saló dels Passos Perduts del Congrés quan va acabar el discurs del president de la cambra, Jesús Posada. “Aneu molt bé”, va regalar Rajoy a Iglesias sospitant que el líder de Podem no es quedaria la confidència per a ell sinó que l'airejaria tan aviat com pogués per desinflar el PSOE i Ciutadans, com així va fer al moment. El segon obsequi de Rajoy va arribar hores abans del tancament de campanya i des de Brussel·les, quan el president espanyol –que sabia que a un metre tenia una càmera de televisió– va confessar a Angela Merkel que d'acord amb l'enquesta que manejava el PP seria la primera força i Podem –i no el PSOE– la segona. “Sí, sí, Podem”, va recalcar Rajoy a Merkel. La cara de Merkel que reflecteix una barreja de sorpresa i de fàstic sense dissimul no pot ser un al·licient major per a Podem.
Impulsats per l'operació remuntada llançada per l'estratega Íñigo Errejón, la campanada de Podem seria debutar com a segona força per davant del PSOE. El sorpasso als socialistes de qui es presenta com a nét de votants del PSOE regalaria a Iglesias el paper de líder de l'oposició –si és el PP el que acaba governant de nou– o bé, si els números sumen enmig de la fragmentació, poder negociar amb Pedro Sánchez una eventual alternativa d'esquerres des de la superioritat. Una fita, en tot cas, per al primer candidat a la Moncloa que promet un referèndum a Catalunya.
