Jordi Hereu
Candidat del PSC a Barcelona
“Això podria ser un Madrid o una València qualsevol”
“No sóc jo el que fa molts anys que està en política. El canvi el diu algú que fa 30 anys que hi està”
“Si el resultat és digne, la teva responsabilitat és servir la ciutat. Si el resultat fos pèssim, deixaria via lliure”
Nosaltres no farem d'escolanets de ningú; qui vulgui govern de progrés que voti Hereu
“En les distàncies curtes guanya”. Aquesta frase s'ha acabat convertint en un tòpic recurrent per justificar una imatge política estantissa d'una determinada figura. Jordi Hereu, nascut el 14 de juny de 1965, en les distàncies curtes no només guanya, sinó que les domina perfectament. I en aquesta campanya, la seva segona com a candidat del PSC a la ciutat, n'ha donat bones mostres. Saluda tothom qui es pugui saludar, encaixa la mà, els abraça sense defugir el contacte. Tenint en compte que es tracta d'una personalitat que ha viscut moments polítics molt crus en aquest mandat –els més baixos dels 32 anys d'alcaldes socialistes
a Barcelona–, és possible que això sorprengui.
El seu to de veu cridaner, d'un timbre que s'enfila sol i en paral·lel en els temes sobre els quals vol posar l'accent, és el que s'ha convertit en el seu signe d'identitat, gràcies a la imitació del programa d'humor Polònia. Certament, Hereu crida, però en aquesta campanya, en què ha desbordat energia per tots costats, amb una quantitat d'actes extraordinària, cridar li ha anat bé. Per posar èmfasi en les crides reiterades a la mobilització del votant socialista desencantat, i fins i tot per ofegar els crits d'altri, com li ha passat en alguna ocasió, de visita als barris. Allà on va Hereu, controla –o li surt, de manera natural– un posat proper, que tendeix a la riallada sonora.
En aquesta campanya el PSC s'ha abocat a ensenyar l'Hereu més proper. En alguns cartells fins i tot apareix amb la seva dona, Belén, amb la qual es va casar el 1993, i que fins ara s'havia mantingut
en un segon pla. En l'espot, apareix amb la seva filla, Elisabet (14 anys), escoltant música i explicant que a la família són “molt de ballar”. I
els que el coneixen
de ben a prop diuen que és ben veritat.
El matrimoni, que viu a les Corts, té un altre fill, Jordi.
Sovint Hereu recorda que la seva inquietud política va néixer quan una vegada el seu pare el va portar a un míting a l'Escala de Josep Pallach, un del pares del socialisme català. Aleshores tenia 11 anys. A casa d'Hereu –té quatre germans, fills del barri de Sant Gervasi, per bé que la família ve de l'esquerra de l'Eixample– no hi havia hagut, però, tradició política. Hereu, això sí, va anar a una escola en català (el prestigiós Sant Gregori, a prop de Collserola). Explica un germà seu que “al Sant Gregori li deien el Socialista”. Després va estudiar a Esade i va treballar, a partir del 1991, al port de Barcelona. La família d'Hereu passa vacances i caps de setmana a l'Armentera (Alt Empordà). El candidat socialista viu des de casa, també, la passió pel futbol –“Jo sóc més culer que futboler, però els germans són molt futbolers”–. Amb poca tirada a l'esport –des que és alcalde (2006) s'ha engreixat–, i amb menys tirada encara a cuinar, és un boig de l'orxata. Hereu accentua, i més en campanya, l'aire desimbolt, en el qual sovintegen les referències familiars: “A casa m'han ensenyat a defensar el que creus, a no jugar amb les conviccions; sé que no està de moda la política, però m'és igual”.
A
seva victòria?
Si nosaltres aconseguim unir tota la gent que creu que val la pena continuar desenvolupant aquesta ciutat, guanyarem. Està començant a passar el que desitjava que passés, que la gent va prenent consciència de tot: del que podem fer i del que ens podem perdre.
Com es contraresta el cansament de 32 anys de governs
socialistes?
Hi ha motius per a la insatisfacció general. Fa tres anys que vivim una crisi molt gran, i molta gent n'és víctima en primera línia. Tot això pot derivar en un allunyament de la política en termes generals. Jo no veig un allunyament de la Barcelona que nosaltres estem fent. Aquesta és una Barcelona feta per un govern, però la fa amb la gent. Hi ha sectors que fa 32 anys que estan cansats de nosaltres. També veig molts sectors als quals fa por el que pugui venir de manera alternativa. Jo expresso més bé el futur d'aquesta ciutat que altres
opcions. No sóc jo el que fa molts anys que està en política. El canvi el diu algú que fa 30 anys que hi està...
El fet que s'hagin posposat les retallades de la Generalitat l'ha perjudicat estratègicament?
Depèn, perquè la gent no és ximple. Hi ha un govern al qual se li ha escapat d'una manera desorbitada una política de retallades exagerada, perjudicial per al país. De cop, para en sec i diu: “Ara, durant 15 dies no explicarem res, però el 23 ja us ho explicarem”. No és que inciti gaire a l'optimisme. Aquesta decisió anuncia el pitjor. Diguin el que diguin, perquè aquests sí que dominen la propaganda; als hospitals la gent ja està vivint el que està passant. L'única manera de defensar les polítiques socials és invertir. Tant poses, tant t'ho creus. I nosaltres hi posem molt. En vista d'això, hi ha qui es dedica a justificar les accions d'un altre govern. No és el que li toca a un candidat a alcalde d'una ciutat. Barcelona té el greu perill de subordinar-se com a projecte polític.
Li fa l'efecte que li pot faltar temps per remuntar?
És una incògnita. Jo treballo perquè no passi aquest fenomen. Aquest diumenge és important, històric. Faig una
crida que no hi falti ningú. Ens hi estem jugant el futur de la ciutat. Això podria esdevenir una València o un Madrid qualssevol, en el sentit de model
injust de ciutat, conservador, intolerant. Només si guanya
la llista del PSC podrem continuar fent la Barcelona que coneixem. Si agafem una altra orientació, canviarà. El que hem fet, ho hem fet entre tots, no és gràcies a Déu. La suma de CiU i el PP genera un altre model social, una altra manera d'entendre la ciutat.
Què els diria a la gent acampada a la plaça de Catalunya?
Jo els demanaria que participessin. Entenc els motius de la indignació. Ara, aquesta crisi té origen global i es basa en els valors neoliberals, de la no-gestió democràtica del mercat. Demano que no vagi al carreró sense sortida de la frustració, sinó que es canalitzi en positiu. I una manera es dóna aquest diumenge, a través de política democràtica. Una Barcelona progressista no és una mala resposta a això.
El PSC només entrarà a un govern si guanya les eleccions?
Per a qui vulgui un govern de progrés, jo demano el vot per Jordi Hereu, com a únic camí. Altres fórmules no les concebo. No les he concebudes sent el primer partit. Nosaltres no farem d'escolanets de ningú. Demano ser el partit més votat per garantir el govern de progrés. Tot el que sigui diversificar és un error, ara.
Està demanant vot útil...
Utilíssim. És la reflexió que molta gent està fent. El que guanyi és el que farà govern i marcarà l'orientació de govern. No ens enganyem. Apel·lo a tota la gent progressista, a aquells als quals els agrada aquesta Barcelona, que
assegurin la victòria d'Hereu. Si no, tindrem una altra cosa.
Si no guanya Hereu, encara que sumi amb les forces d'esquerres, no farà govern?
El que guanyi marcarà l'aliança i, per tant, marcarà l'orientació. És el que sumarà. T'ho dic al contrari: si suma CiU i el PP, però guanyo jo, no hi haurà govern de dretes, perquè hi ha el valor moral del que guanya. Aquesta vegada només hi ha un camí. Fa quatre anys no t'hauria dit això. És un acudit, un insult a la gent, voler fer passar Trias per algú que intenta estar en el camp del centreesquerra. Aquestes eleccions són binàries.
Girant el mitjó, si el PSC
guanya, es plantejaria una
sociovergència?
La meva vocació és govern d'esquerres. És la meva trajectòria, el que jo he fet. Dependrà de les esquerres per fer majoria.
La situació del PSC en l'àmbit nacional l'ha danyat?
No. Hem fet la campanya que hem volgut fer, la que jo vaig decidir fer, amb la resta d'alcaldes. Vam dir que el PSOE està com està i que el PSC està com està, però aquí nosaltres tenim les nostres ciutats, equips, alcaldes..., i aquest és un patrimoni i un actiu que val un imperi. I la gent ho sap. Ja sé que en aquesta campanya hi ha diversos plans, i els uns ho volen convertir en un debat sobre Catalunya i els altres, sobre Espanya. El que vulguis... Jo, Barcelona. Per tant, no és una campanya estranya. A cada lloc, el futur de la nostra ciutat. A Xavier [Trias] l'han d'assistir, Duran, Artur Mas... Jo no em sento sol, sinó més acompanyat que mai.
Per què, d'ençà del míting a Nou Barris, dimarts passat,
ara utilitzen la imatge de
Maragall amb Hereu?
Pasqual va deixar el PSC, però Pasqual mai ha deixat el projecte de Barcelona. Tots ens hem emocionat amb el que Pasqual representa. Que quedi ben clar que el meu és el projecte de Pasqual, com ho és el de Narcís Serra i el de Joan Clos. Sóc dipositari d'un projecte del qual em sento profundament orgullós.
El manifest dels progressistes crítics amb la gestió d'aquest mandat a Ciutat Vella és una pedra a la sabata?
És una visió crítica, però jo estic convençut que la majoria ens dóna suport. A més, compto amb ells. Oriol Bohigas, a qui ha de donar suport si no és a nosaltres? Qui garantirà, malgrat els errors, una Ciutat Vella no entregada a la lògica del mercat? Nosaltres som l'esperança d'aquest districte, per a tota la gent que coneix de veritat aquest districte, no per als que l'utilitzen i vénen aquí només a insultar Ciutat Vella. Admeto que no tot ens ha sortit bé, però l'interès general del barri el defensaré jo més que ningú. Ara, jo responc del que he fet, que és portar certa gent a la justícia.
La qüestió del fons de competitivitat va ser inoportuna?
És un clar error. El govern de l'Estat no ha d'enganyar, ha de complir. En aquest acord polític, tampoc hi ha tingut cap interès el govern de Catalunya; ells estan contents de no resoldre res i fer-se les víctimes de tot. No entenc com es poden dir nacionalistes, si són com una mena de ploramiques. Però, en el tema parlamentari, el PSC
no ha estat a l'altura.
Es veu quatre anys a l'oposició?
Jo serviré la ciutat de Barcelona. El meu compromís és amb la ciutat. Si la ciutat ens ignorés totalment i obtinguéssim un resultat pèssim, el que hauria de fer és deixar via lliure. Si no guanyem, però aconseguim
un resultat digne, la teva responsabilitat és servir la ciutat des de l'oposició. I després, el futur dirà. Jo mai planifico el futur. Ara, sóc aquí per guanyar,
i em sabria greu que agafés un altre camí. I entenc els motius per a la desafecció. La crisi ha maltractat els sectors més populars que ens donen més suport. Però contra això, lluita, votant i participant. Una altra Barcelona no t'ajudarà més.
