Xavier Trias
Candidat de CiU a Barcelona
“Volem fer un canvi de govern, no una sociovergència”
El candidat de CiU es compromet a defensar l'aplicació del reglament lingüístic si és escollit alcalde, i reitera que ‘a priori' no buscarà un pacte estable, sinó acords puntuals amb la resta de partits
Aspirem a governar sols. Això t'obliga a actuar d'una manera diferent, ja que no pots ser prepotent
“Això de ser metge m'acompanyarà tota la vida”. Amb aquesta frase, extreta del llibre Barcelona vista per un metge, Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) expressa un sentiment molt interioritzat del seu caràcter, i que revela el profund influx que ha tingut, i encara té, la praxi sanitària en tota la seva trajectòria vital. Tant li fa de què toqui parlar o quin sigui l'objecte de controvèrsia. Trias sempre trobarà l'aresta que li permeti relligar el seu discurs amb alguna experiència vinculada al camp de la salut. Per sobre del polític, sempre hi haurà el pediatre.
Llicenciat el 1970 en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona, l'avui candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona va completar la seva formació a Berna i Gènova, abans de començar a exercir a la Vall d'Hebron. La seva vinculació amb l'àmbit més institucional arrenca el 1981, quan va entrar al Departament de Sanitat de la Generalitat. Aleshores n'era conseller Josep Laporte, un polític que ha tingut un fort ascendent sobre Trias, tal com ho demostra el fet que, constantment, hi té paraules de record. El 1988 és el moment clau en la carrera del polític convergent, quan és nomenat màxim responsable del sistema sanitari del país. Des d'aquest càrrec impulsa i dóna forma a la xarxa pública de salut, i s'erigeix com l'arquitecte d'un model avui ja plenament consolidat i que ha estat exalçat arreu. No és casualitat, doncs, que Trias s'enervi especialment quan ara s'acusa CiU de voler desmantellar la sanitat pública catalana. “Però si la vam crear nosaltres!”, argumenta sovint.
Exquisit en el tracte, hàbil negociador i home de la més absoluta i fidel confiança de Jordi Pujol, posteriorment va ascendir a conseller de Presidència. Un moviment de peces que denotava el seu pes en el govern de CiU en un càrrec tradicionalment difícil com és assumir el comandament de la sala de màquines de l'executiu. Posteriorment la seva carrera política va afrontar un enèsim repte, quan va encapçalar la candidatura de CiU al Congrés dels Diputats. Uns anys durs que el van empènyer a estrènyer complicitats amb l'aznarisme i durant els quals va haver d'habituar-se a nedar en un territori polític tan hostil com és l'arena madrilenya. D'aquella època, però, en manté els valuosos contactes polítics que va establir amb primeres espases del PSOE o el PP.
El següent salt va ser, ara farà vuit anys, a la política barcelonina. Molts ho van interpretar com una maniobra per desplaçar Trias, però aquest culer de soca-rel es va proposar assolir el repte d'aconseguir l'alcaldia per a CiU. Sabia, però, que caldria un mínim de dues legislatures per assolir-ho, un temps que ha dedicat a absorbir la ciutat i teixir complicitats. Impecable a l'hora de vestir, el seu tarannà afable, gens dogmàtic, ha fet que hagi rebut lloances fins i tot dels seus adversaris i que tingui una fe cega en el seu equip i col·laboradors. Perquè Trias sempre serà metge. I, com a tal, sap que, per a determinats reptes, amb la voluntat no n'hi ha prou.
E
Serà un canvi de projectes, lideratges i, per descomptat, de formes. Els lideratges avui dia no es basen en l'autoritarisme, sinó en les complicitats, es basen a fer equip i a col·laborar amb la societat civil, el món econòmic o social. Això exigeix una actitud d'escoltar molt, i de fer cas a la gent. I ara això no passa, i és un gravíssim error. A l'Ajuntament hi ha instal·lat un tarannà molt partidista que propaga que els únics que saben què necessita Barcelona són els del PSC. I això no s'ho creu ningú i, a més, és un argument passat de moda. Els socialistes, quan han fet un paper important a la ciutat, no ha estat sota aquests criteris. El senyor Maragall, i els alcaldes que han deixat petja com Antoni Farrés a Sabadell, no han actuat mai així. Són personalitats que han estat per sobre dels partits. Quan et tanques, és quan et van malament les coses. I això és el que li ha passat a aquest govern, amb l'agreujant que no tenien una majoria, cosa que ha propiciat una situació especialment patètica.
Totes les enquestes pronostiquen que serà guanyador,
però alhora apunten que ho
tindrà complicat per governar en solitari, oi?
No necessàriament, perquè ningú sumarà, sol, els 21 regidors que donen la majoria absoluta. El més lògic és que puguem governar amb suports, del PSC,
el PP o, per què no?, amb les abstencions. És una situació d'equidistància. El dia que es constitueixi el nou Ajuntament ningú sumarà aquests 21 regidors i, per tant, automàticament acabarà assolint l'alcaldia la força més votada. Nosaltres aspirem a governar sols. Els pactes els farem després, i ens entendrem amb tots els partits per tirar la ciutat endavant. Si governes sol, actues d'una manera diferent, ja que saps que no pots ser prepotent.
En principi, doncs, el seu
govern seria només de
regidors de CiU?
Exacte. El que pot passar després és que, en determinats llocs, busquis independents o gent d'altres partits. Què vol dir això? Que sistemàticament hauràs d'estar pactant. A mi això no em molesta. El problema dels pactes és si creus que es fan per enganyar la gent. Això és una gran espifiada. Els pactes han de ser des de la convicció. Estarem oberts a tothom.
I veu possible arribar a aquests acords puntuals amb el
PSC i específicament amb
l'alcalde Hereu?
En segons quins temes, sí. Ara bé, nosaltres ens presentem per fer un canvi. No ens enganyem, el que volem és canviar el govern i no fer una sociovergència. I, a partir d'aquí, podem col·laborar amb el PSC, el PP o ERC. Fins i tot en algunes coses ens podem entendre amb ICV-EUiA, tot i que el senyor Gomà es passa el dia criticant coses que han fet els socialistes, i oblida que s'han fet gràcies a ell. I això és un plantejament polític molt ridícul, la veritat.
Doncs en aquest tram final de campanya se l'ha vist ferit
amb el PSC...
Cadascú ha fet el seu discurs, però hi ha maneres i maneres... Tots podem discutir, però aquesta tàctica del dòberman que tant agrada a segons qui del PSC, d'alertar constantment que ara ve el llop, és un error. El més greu, però, és que, després d'haver provocat un forat de 7.600 milions d'euros a la Generalitat, poses el crit al cel parlant de retallades quan algú hi intenta posar ordre. Em costa d'entendre com es pot tenir aquest grau d'atreviment.
Constantment ha parlat de fer un partenariat públic i privat per gestionar determinats serveis. Parlem de privatitzar?
Jo no m'he dedicat mai a privatitzar res. I l'exemple més clar és la meva gestió en sanitat; el que vaig intentar és aplicar el sentit comú. El que dic és que l'Ajuntament no pot fer la competència al sector privat. No entenc que es faci una escola bressol municipal allà on ja n'hi ha dues de privades, i que aquestes privades hagin de tancar. I per què no concertem? Qui atén millor els sense sostre? La Fundació Arrels. Doncs ajudem-los, fent un concert estable. Això sí, després aquest sistema s'ha d'avaluar per veure si funciona.
Aplicarà aquest model a les
polítiques d'habitatge públic, com ja es fa a Nova York?
Seria extraordinari. Aconseguir aixecar habitatge social a través d'un sistema d'emissió de bons seria tocar el cel. Són coses
que ens hem de plantejar molt seriosament. El futur va per aquestes vies. Oi que no tindrem gaires diners? No. Doncs n'haurem de buscar.
Arribat el cas, es planteja eliminar societats o empreses
municipals?
Probablement n'hi ha massa que fan el mateix; per tant, és possible que algunes s'hagin de fusionar. Ara bé, ho hem d'estudiar bé. Cal buscar un equilibri de funcionament.
Serà bel·ligerant a l'hora de reclamar inversions compromeses a la Generalitat?
Ho haurem de ser. Barcelona
és una ciutat que no està ben tractada. Té menys infraestructures o equipaments que molts pobles o ciutats de Catalunya. Hem de tenir molt clar que un ajuntament s'ha de quadrar i
ha de ser exigent amb el que
necessita. I això val tant si és davant de Madrid com de la Generalitat. El que no pots fer és dir “com que els meus estan a
la Generalitat, ara no protestaré”. Ho has de fer igual. Ara bé, s'ha de ser lleial des del punt de vista institucional. I un alcalde no es pot convertir en el cap
de l'oposició, perquè el Parlament ja en té un.
La defensa del reglament lingüístic serà una prioritat
per a vostè?
No el pensem canviar. I l'aplicarem, de la mateixa manera que ho he fet a les conselleries on he estat. A Sanitat, quan algú demanava informació, la rebia en català. I si la volia en castellà, doncs cap problema. Però d'entrada la donem en català, que és la llengua oficial del país.
Si és escollit alcalde, quina
serà la seva primera mesura
de govern?
Suprimir les despeses supèrflues. El primer que ha de fer
un ajuntament és ser exemplar. La pitjor mesura social que es pot fer és malbaratar diners. Per això jo m'enfado tant amb els anteriors gestors de la Generalitat. No et pots omplir la boca amb polítiques socials, i després deixar un forat de 7.600 milions. O gastar-te 270.000 euros en una felicitació de Nadal. No té sentit. I després haurem de generar entusiasme a la gent que treballa a l'Ajuntament. Els haurem de fer entendre que entrem en una nova etapa, que els tindrem en compte i que farem la feina ben feta. I tot el que estalviem en despeses supèrflues,
ho destinarem a ajudar la gent en situació precària.
Dedueixo que comptarà amb els alts càrrecs del consistori...
I per què no? Ho he fet tota la vida. Els treballadors de l'Ajuntament són gent competent, siguin del color polític que siguin. Hi ha qui es pensa que jo no actuaré així, que faré una purga, però el temps ja traurà raons.
El que no és pertinent és que
en 30 anys no s'hagi fet el catàleg de llocs de treball.
Avui es tornaria a oposar a
la construcció del túnel pel centre de la ciutat?
Sí. Continuo creient que l'opció escollida és equivocada, i no perquè passi pel centre de la ciutat, jo mai he estat en desacord amb això, sinó perquè el traçat és el més car de tots. Si haguessin fet el túnel de Rodalies per Tarradellas, la Diagonal i sortida per la Sagrera, i un túnel del TAV per Aragó, avui haurien pogut fer un baixador a l'altura d'Aragó i el passeig de Gràcia. I això no hipotecava, gens, el projecte de la Sagrera.
