Carod s'inspira en Torres per descriure ERC

Poesia i política es van entrellaçar un cop més ahir a internet, però no pels habituals tweets literaris del conseller en funcions Joaquim Nadal, sinó en el bloc del vicepresident del govern sortint, Josep-Lluís Carod-Rovira. En sintonia amb la seva condició de filòleg català i recorrent als versos de Màrius Torres (fill, per cert, del diputat d'ERC Humbert Torres, estret col·laborador d'Irla), l'expresident d'ERC va publicar, amb tota la intenció del món, La ciutat llunyana. Sense afegir-hi cap comentari de text –no calia–, Carod-Rovira, trist però esperançat, ho diu tot sense dir res. Parla del “braç potent de les fúries” que aterra “la ciutat d'ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats”.

En espera que el partit remodeli la seva estructura, tal com va anunciar el president actual, Joan Puigcercós, el poeta s'adreça a la Pàtria i li diu: “Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure i esperar la nova arquitectura / amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. El paral·lelisme amb la situació d'Esquerra després del 28-N queda encara més clar quan Torres/Carod-Rovira es lamenta: “Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!” El vicepresident va aconseguir 23 i 21 diputats el 2003 i 2006, mentre que Puigcercós n'ha perdut onze. “La terra no sabrà mai mentir”, com tampoc ho fan els electors a les urnes.

Mentre Puigcercós anunciava la redacció d'un document per abordar els nous temps i sortir del mal pas, Carod-Rovira rellegeix un altre tipus de documents, sonets extrets de la biblioteca, per fer un homenatge particular a Torres en el centenari del naixement del poeta lleidatà.

“Més llunyana [la ciutat], més lliure, una altra n'hi ha potser / que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, / batecs d'aire i de fe”, diu aquest cant amarg a l'esperança escrit després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. En els pròxims dies, el vicepresident explicarà amb altres paraules, aquest cop seves, cap on pelegrinen els seus peus, si dins d'ERC o en una altra “ciutat”: “La d'una veu de bronze / que de torres altíssimes s'allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.”