la crònica

Ajuntaments democràtics

Expliquen que el regidor convergent Dalmau es va plantar davant Jordi Pujol quan aquest li va dir que s'havia d'oposar a tot allò que fes el nou govern municipal, encara que li semblés encertat i bo per a la ciutat. Dalmau va plegar. Era el primer ajuntament democràtic de Girona i calia aprendre les formes, encara que anessin contra el més elemental sentit comú. L'oposició havia de desgastar el govern des del primer dia fins a tombar-lo. De tot això, si és que és veritat, ja fa 30 anys. Els diferents regidors convergents han continuat la seva tasca de desgast esperant el dia que la ciutadania els donés l'encàrrec de governar la ciutat. De moment, la ciutat els ha donat l'esquena, tot i que alguna cosa han anat guanyant amb el mètode del desgast. Si ens ho mirem bé, els convergents gironins, alguns dels quals són bons amics, no han tingut sort. Girona ha viscut durant aquests trenta anys d'ajuntament democràtic el canvi més espectacular de la seva història recent. Hem passat de la miserable, trista, bruta i oblidada ciutat grisa i negra a ser una petita metròpoli amable i reconeguda, amb el treball discret però tenaç dels seus governants i la il·lusió i l'empenta dels ciutadans.

Val a dir que ben probablement, si les persones haguessin sigut unes altres, les coses podien haver anat tan bé com han anat. Els partits es nodreixen de la vitalitat de la societat civil i la societat gironina era desperta i ambiciosa. Ha tocat el lideratge a un Joaquim Nadal i a una Anna Pagans i a ells i als seus equips cal donar-los els mèrits de la fabulosa transformació. Molts pobles i ciutats, amb governs ben diferents, han viscut uns canvis semblants aprofitant l'empenta democràtica. Era una gran oportunitat, però calia aprofitar-la, ser capaços de canalitzar energies i esperances.

Fa un temps vaig visitar Tortosa. Tortosa deu ser una ciutat poc més petita que Girona. Però un passeig pels seus carrers em va fer adonar que allà no havien fet els deures. Em semblava caminar per la vella Girona dels anys quaranta, bruta i desendreçada, pobre i abandonada. És clar que desconec les circumstàncies que han provocat un contrast tan evident. Però estic ben segur que al cul del sac hi trobaríem uns equips municipals que no han sabut prendre les iniciatives necessàries ni decidir les prioritats més elementals.

Trenta anys de democràcia han estat un bàlsam extraordinari. Teníem raó quan reclamàvem el nostre dret a decidir, a organitzar-nos, a escollir els nostres alcaldes i regidors. Sabíem que el nostre dit popular era més intel·ligent que el dit del governador civil que enviava Madrid per dirigir la nostra vida col·lectiva. Trenta anys ben aprofitats donen per molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.