Putin, del nostre heroi al seu diable

El vam aplaudir. I molt. Més del que podem (i volem) recordar. Era ell, el nostre heroi. Sens dubte. Acabava d’evitar que Rússia caminés pel camí equivocat. I ho havia fet posant tota la carn sobre la graella: saltar-se qualsevol escrúpol democràtic –legal i moral– i massacrar l’oposició política –un mínim de 200 morts, però possiblement més 2.000.

Borís Ieltsin, la tardor del 1993, va portar a terme un contundent cop –d’estat, per a molts–. El primer president de la Federació Russa després de l’enfonsament de l’URSS va voler extralimitar-se en les atribucions constitucionals que tenia assignades: governar per decret; dissoldre un Parlament escollit democràticament, que li era hostil i l’havia deposat, i redactar una constitució a mida. Bombardejar la seu del poder legislatiu rus, la Casa Blanca –que va quedar negra–, i reprimir la mobilització ciutadana, va ser el seu modus operandi.

Washington, Brussel·les, Londres, París i un llarg etcètera de capitals occidentals van aplaudir tan fort com van poder. S’havia salvat Rússia de tornar al comunisme i/o, en qualsevol cas, d’apartar del poder l’home que havia encapçalat la fi de l’URSS. Les mesures ultraliberals que Ieltsin va imposar després del seu cop es traduïren en privatitzar –i saquejar– l’estructura pública heretada de l’URSS en favor d’un grup d’amics i crear una elit multimilionària i més poderosa que el mateix Kremlin. I també va garantir als seus socis occidentals que Rússia es doblegaria de genolls al que li demanessin en la geopolítica i economia mundial, a canvi del suport occidental al nostre heroi rus.

Dit i fet. Ieltsin, ja amb la seva constitució a mida, partia amb una popularitat sota mínims en les eleccions presidencials del 1996. Washington i els seus socis no van escatimar en ajuts financers, propagandístics i tècnics per a la campanya electoral de Ieltsin. El Partit Comunista de la Federació Russa era el més ben situat per guanyar. Però Ieltsin va acabar triomfant miraculosament. Va necessitar, però, una segona volta... i uns comicis sobre els quals ha planat profundament l’ombra de la corrupció i manipulació.

I és precisament amb tot aquest llegat, acompanyat per un caos econòmic brutal durant els anys noranta i crisis nacionals com la de Txetxènia, amb què es va forjar Vladímir Vladimiròvitx Putin. Tenia 39 anys quan es va enfonsar una URSS que li havia proporcionat estudis universitaris i una activitat –com molts ciutadans soviètics, cadascú en el seu grau– com a membre dels serveis d’intel·ligència soviètics (KGB). Però el 1991, conscient del canvi d’era, va abandonar feina i vida a la seva Leningrad natal per traslladar-se a Moscou.

Borís el va acollir com el seu fill pròdig i el va nomenar successor el 1999. Washington, Brussel·les, Londres, París, Madrid i un llarg etcètera de capitals occidentals van beneir i aplaudir Putin. Fins i tot apuntava més bones maneres per a Occident que el mateix Borís: perfil baix i continuador de Ieltsin. Era el candidat ideal per a un altre heroi nostre. Vladímir va guanyar les eleccions presidencials del 2000 amb majoria absoluta. “Tot en ordre”, com diuen els russos.

Així, doncs, l’ós rus havia desaparegut de l’imaginari occidental entre el 1991 i el 2000. Ja no hi havia res a desconfiar de Rússia. Havien perdut la Guerra Freda, enterrat el comunisme –i, amb ell, l’URSS–, s’havien integrat al nostre sistema i, a més, subordinats, com nosaltres volíem. Però les coses es van començar a tòrcer. Tractar amb suficiència un tercer, amb tocs de prepotència fins i tot, i sense voluntat d’empatia, no sol ser gaire bon consell. I menys encara si l’heroi que pensaves que podies moure a gust resulta que no es deixa o no tant com voldries. Resultat? La reactivació del fantasma de l’ós rus.

Així, doncs, des del 2007 tornem a estar ancorats en la imatge distorsionada d’una Rússia que es troba allunyada geogràficament –i, per tant, la distància material genera desconeixement i desconfiança cap a ella–, que és molt diferent culturalment –i a qui no volem posar en peu d’igualtat amb la nostra cultura–, que resulta sempre sospitosa de planejar conspiracions ocultes –com la del Procés, sense anar més lluny–, autòcrata –Putin guanya eleccions, però manipulades i/o amb coaccions des que no és el nostre heroi– i que és contrària als drets humans i les llibertats –com hauria demostrat a Ucraïna o amb l’oposició política–. En canvi, i només a tall d’exemple, nosaltres sí que sabem defensar amb pulcritud aquests drets i llibertats. Som l’antítesi de l’ós rus. I si els ho preguntem avui als ciutadans de Gaza, Cisjordània, el Kurdistan turc, Somàlia... o, si no, als xilens el 1973, per exemple?

Ens ha de sorprendre que a la Conferència de Munic del 2007 Putin es rebel·lés contra l’estatus terciari que Occident havia assignat a Rússia en el pastís geopolític i econòmic del món globalitzat, quan Rússia disposava d’unes de les majors reserves mundials de recursos energètics, és potència nuclear i ha estat superpotència mundial –dins de l’URSS– en un passat no tan llunyà, així com la principal vencedora de la Segona Guerra Mundial?

Reclamar això mereix recuperar el fantasma de l’ós rus? O el fet que hagi reactivat un Estat que estava afeblit estructuralment per uns serveis públics i empreses públiques privatitzades per a quatre amics, així com hipotecat per una inflació crònica? Cert que es podrà dir que l’estabilitat política ha anat lligada a uns costos evidents per a qualsevol oposició política, i un procés de contorsió constitucional que, al cap i a la fi, ens permetran veure’l força més anys al Kremlin. Però no oblidem que Borís va ser un molt bon mestre en aquestes arts. I compte amb el tapat d’aquesta història, a qui no li atorguem el valor que té –com en el seu moment es va fer amb Putin–, com és el cas de Dmitri Medvédev, delfí de Putin i escorat en unes posicions que no són mimèticament les de Putin.

Es podrà afirmar que, a banda de l’oposició política, la principal taca del putinisme és el seu model ultranacionalista. La guerra d’Ucraïna en seria la principal prova, precedida el 2014 per l’annexió de Crimea. El problema a Occident, però, és que ens hem entossudit a atorgar-li un relat històric a Crimea força desenfocat. Massa vegades s’ha oblidat que aquest territori havia format part de les fronteres russes en les seves variants tsaristes i soviètiques. No va ser fins al 1954 que Nikita Khrusxov la va transferir a Ucraïna (en aquell moment també república soviètica) amb una majoria aclaparadora de població russa i continuant dins les fronteres del mateix estat. Khrusxov estava convençut que era més un brindis al sol que altra cosa, ja que era inimaginable que l’URSS deixaria 0d’existir. Es va equivocar amb les prediccions. Com també Occident amb les prediccions sobre Putin i la necessitat de fer ressorgir un ós rus que, tal com estan les coses, no hibernarà tan fàcilment.