política
Ferran Bel deixa la política i deplora la divisió sobiranista
Si Vox condiciona un govern del PP adverteix d’una situació molt complicada per Catalunya per la “debilitat” sobiranista fruit de l’enfrontament intern
El portaveu del PDECat al Congrés i exalcalde de Tortosa, Ferran Bel, no repetirà com a candidat a les properes eleccions i abandona la política: “Prendré distància amb la política, que és el que em correspon”. Després de 4 anys al Senat i 8 al Congrés que va començar com a representant de CiU i finalitza com a diputat del PDECat, Bel ha convocat una roda de premsa per anunciar el seu adéu que, recorda, és una “decisió presa fa un temps, reflexionada”, que no ha fet efectiva fins ara perquè així li va demanar el seu partit.
Bel reivindica la feina del PDECat i de l’antiga CiU. Pel que fa al primer el reivindica com un partit útil sense el qual no hauria prosperat la moció de censura a Rajoy ni la reforma laboral i recorda que ha transaccionat unes 500 del prop de miler d’esmenes presentades aquesta legislatura. Bel també ha volgut tenir un record pels diputats del grup parlamentari de CiU al Congrés amb qui va compartir escó i ha reivindicat l’espai polític del PDECat com a hereu d’aquell. “És veritat que no sabria dir si té continuïtat o no. A mi m’agradaria que sí a les properes eleccions” ha confessat Bel tot admetent que una part d’aquest espai s’ha quedat “orfe”. Bel sosté que tard o aviat a Catalunya es recuperarà un espai “de sobiranisme, d’independentisme realista, pragmàtic” que representi la centralitat del país. Però potser caldrà esperar que es redueixi la polarització “excessiva” de la política espanyola que fa que el “bipartidisme” estigui condicionat “per extrems i no per partits centrals”, ha afegit.
En clau catalana, Bel ha advertit que Catalunya viurà una situació “molt complicada” si el PP governa condicionat per l’extrema dreta de Vox, una situació que considera que seria “molt pitjor” que una majoria absoluta del PP. Bel ha advertit de la “debilitat interna claríssima” amb què Catalunya ho hauria d’afrontar com a conseqüència que “els partits sobiranistes estan més pendents d’ofegar-se mútuament que de fer front a l’amenaça externa”.
