El Líban o el segrest d’un país
Ciutadans desesperats assalten sucursals bancàries per recuperar els seus estalvis bloquejats pel control de capitals
El 80% de la població viu sota el llindar de la pobresa mentre no hi ha govern ni full de ruta per sortir de la crisi
La Suïssa del Pròxim Orient està irreconeixible. El Líban, que en els anys anteriors a la guerra civil lluïa desregulació econòmica i pompositat capitalista, té avui el sistema bancari immers en una guerra de guerrilles contra els seus propis dipositants. Les sucursals fan construir murs de barrots al seu voltant, els seus treballadors asseguren que passen por a la feina i l’exèrcit entrena els soldats perquè combatin la nova amenaça. El motiu: fa tres mesos que el país pateix una onada d’assalts contra entitats bancàries i els atacs no van a càrrec de professionals del crim, sinó de ciutadans desesperats que intenten accedir als seus propis estalvis.
Al Líban, que travessa una crisi econòmica sense precedents al món, el sistema bancari imposa un control de capitals des de fa tres anys. Els ciutadans poden accedir a 200 dòlars al mes, insuficient al Líban d’avui. El país pateix una de les pitjors inflacions del planeta i la moneda local s’ha devaluat un 95%, convertint un sou de 900 euros al mes en només 45. Sobreviure és matemàticament impossible per a la majoria, i el 80% de la població s’enfonsa en la pobresa.
Els assalts segueixen el camí de l’atac llançat al setembre per Sally Hafez. “La meva germana es mor davant meu, no tenia cap altra opció”, es va justificar la jove, de 28 anys, des del seu amagatall a les muntanyes del Líban. Aquesta dissenyadora havia explicat a la sucursal de BLOM Bank que necessitava accedir al compte per poder afrontar el tractament de la seva germana petita, malalta de càncer. Però el banc va negar-se a incomplir el límit de capitals.
Dos dies després, Hafez va presentar-se a la sucursal amb una pistola, que després va saber-se que era de joguina, i amb un bidó de benzina. Va aconseguir endur-se 13.000 dòlars del seu propi compte, establint un precedent per als assalts que es propagarien pel país. En la majoria de casos, els assaltants han anat armats amb pistoles o amb litres de benzina. Només uns pocs han pogut endur-se algun miler de dòlars que els pertanyien. La reacció de la societat libanesa, que converteix en herois els qui s’atreveixen a atacar les sucursals, espanta el sector bancari, que ha militaritzat les oficines de tot el país.
“Ens han robat la vida”
“La gent no accepta estar atrapada com un ostatge durant tant de temps”, diu Alaa Kourchid a El Punt Avui. És el líder del grup d’activistes que ha donat suport a Sally Hafez i a altres civils a cometre assalts per recuperar els seus estalvis bloquejats al banc. “Ens han robat els nostres diners, les nostres vides. Alguns hem treballat 40 anys i ara no podem educar els fills, cuidar la família ni anar a l’hospital”, protesta Kourchid.
La mala gestió i la corrupció habituals entre els poders del país fan que molts temin que els seus estalvis de tota una vida s’hagin esvaït. Això se sumaria a d’altres crims financers sense responsables judicials que han destrossat l’economia del Líban. La inacció del govern, que després de tres anys de retenció de capitals no ha mogut ni un dit per establir un pla de recuperació de dipòsits, destrueix la confiança cap a les autoritats. Al carrer hi ha el consens que l’actual col·lapse té l’origen en l’avarícia de les classes dirigents, que viuen alienes al seu paper com a protectores de la ciutadania. Des de la guerra civil acabada el 1990, les elits que controlen les institucions han aplicat polítiques que persegueixen la màxima acumulació de capital, recorrent també a pràctiques il·legals: “El control de capitals n’és un exemple”, explica a El Punt Avui el libanès Hussein Cheaito, expert en economia i desenvolupament públic: “La gent té tot el dret d’accedir als seus propis estalvis.”
Ningú espera que les elits sacrifiquin part dels seus beneficis pel bé comú en un país en què la corrupció ha posat fi a l’aprovisionament d’electricitat, d’aigua potable, de pensions o de sanitat pública. També ha posat fi a projectes vitals, ja que ningú vol formar part d’un país on els estalvis s’esfumen, on no es pot escalfar l’aigua, utilitzar la nevera ni carregar el telèfon.
Un estat fallit que depèn de l’ajuda global
La major part de la població d’aquest país fallit sobreviu amb el suport d’actors internacionals. L’ajut humanitari del Programa Mundial de l’Alimentació arriba al 40% dels residents del Líban, a través de la cooperació amb un milió de ciutadans libanesos i un milió de refugiats sirians. Alhora, l’Agència Internacional del Desenvolupament dels EUA també assisteix un milió de persones. En paral·lel, durant els darrers mesos, països com ara els EUA, el Regne Unit i Qatar han anunciat cada un d’ells contribucions milionàries per finançar el sou dels soldats i de la policia. Amb la davallada de la moneda local, el valor dels salaris dels funcionaris ha quedat al voltant dels 40 euros mensuals. La gairebé desaparició de la seva retribució ha provocat que molts membres de les forces de seguretat abandonin part de les seves obligacions, i és habitual que les combinin amb altres feines. Sovint, el que mou els estats que envien suport no és una preocupació humanitària, sinó evitar la darrera gota que faci vessar el got i que provoqui una nova onada de refugiats que esquitxi el seu territori.
