En estat d’alerta
Les protestes per la detenció i els escorcolls a Economia augmenten mentre creix la tensió amb els aparells de l’Estat que denuncien Cuixart i Sànchez per sedició
Rajoy intenta controlar el cos dels Mossos d’Esquadra i es crea un espai de coordinació
La fiscalia ordena precintar col·legis i tornen les mobilitzacions al carrer i la defensa civil de l’1-O
A cada atac de l’Estat la ciutadania defensava l’1-O des del carrers, les escoles i les entitats
Fa cinc anys la jornada del 20 de setembre va marcar un abans i un després en la celebració de l’1-O. La detenció dels responsables econòmics i més de 40 escorcolls en departaments de la Generalitat i empreses privades posaven en perill la convocatòria de la consulta. Els ciutadans, ferms defensors d’anar a les urnes, van mantenir les protestes al carrer després que el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, els instés a fer-ho la nit abans des de l’exterior de la seu del Departament d’Economia, on milers de ciutadans havien protagonitzat una de les concentracions i protestes més multitudinàries fins aleshores.
L’exconseller d’Interior Joaquim Forn, protagonista dels dies que vindrien aquell any, reconeixia fa pocs dies que va ser a partir del 20 de setembre quan tots els membres del govern van adonar-se que calia actuar de forma conjunta si volien mantenir el torcebraç amb l’Estat i arribar a celebrar l’1-O. Es va produir un període de gràcia d’onze dies en què tots els membres del govern van actuar a l’una mentre al carrer es vivien dies de tensió i la pressió dels aparells judicials ja anunciava el que vindria anys més tard: els càstigs per sedició als “rebels Sànchez i Cuixart” i la resta dels membres del govern. I en aquest moment començava tot.
L’exterior del Tribunal Superior de Justícia va ser l’escenari triat per instal·lar l’epicentre de les mobilitzacions permanents, denunciar la pressió que imposava l’Estat, reclamar la llibertat de les persones que des del dia anterior estaven detingudes i convocar concentracions a tots els ajuntaments de Catalunya en senyal de protesta per l’ofensiva judicial de l’Estat.
Paral·lelament, però, la tensió anava creixent. L’executiu espanyol advertia que aquesta vegada, a diferència del 9-N, qualsevol podia estar sota la lupa de la justícia, no només els càrrecs públics i els funcionaris. L’objectiu de l’Estat era aturar les protestes assenyalant directament els presidents de les entitats sobiranistes: Jordi Sànchez, de l’ANC, i Jordi Cuixart, d’Òmnium. Així, naixia l’embrió de la sentència de l’1-O. La fiscalia de l’Audiencia Nacional registrava una denúncia perquè s’investigués els caps visibles de la “rebel·lió” que va voler “impedir” l’actuació dels cossos de seguretat de l’Estat i dels funcionaris judicials en les detencions i escorcolls al Departament d’Economia i en altres seus del govern i en empreses privades sota sospita d’estar produint les urnes i les paperetes de la votació. Sànchez i Cuixart entomaven amb “estupefacció màxima” l’escrit del fiscal, que consideraven que estava “ple d’incongruències i mentides” i que només responia a la voluntat d’empresonar-los per sedició com va passar pocs dies després. “Se’ns atribueixen comportaments del tot falsos, forma part d’una campanya de despropòsits constant”, van ser les frases lapidàries que pronunciava Cuixart des de l’escenari davant del TSJC.
Al cap de dos dies ja havien sortit en llibertat provisional els catorze detinguts, el magistrat investigava si el govern de la Generalitat havia gastat en els preparatius de l’1-O els 6,2 milions de les dues partides pressupostàries que el Parlament havia aprovat i que havien estat suspeses pel Tribunal Constitucional.
Els Mossos sota control
Tanmateix, aquell mateix dia una nova alerta encenia el conflicte entre els governs català i espanyol. La Generalitat alertava que l’Estat espanyol estava estudiant la manera d’inhabilitar els Mossos d’Esquadra. El ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, havia enviat una carta per anunciar l’enviament dels policies, que actuaran “en l’hipotètic cas que es mantingui la convocatòria del referèndum”. “Un desembarcament com aquest no s’ha fet mai, ni en els pitjors moments al País Basc”, constatava el conseller d’Interior, Joaquim Forn. Al mateix temps, responsables de la Guàrdia Civil, la Policía Nacional, els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona es reunien amb el director del gabinet de coordinació d’estudis de la secretaria d’estat de Seguretat, el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos, que anunciava la intenció del govern de Mariano Rajoy d’assumir el comandament dels Mossos. El major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, transmetia a la fiscalia la voluntat del cos de no acceptar la coordinació del representant del govern espanyol i el conseller assegurava que seguirien complint les ordres de la fiscalia, però no d’un càrrec del ministeri. Com a resultat final, es va acordar crear un espai de coordinació entre els diferents estaments policials. El focus de les policies sota ordres de la fiscalia canviava d’objectiu i es dirigia cap als col·legis electorals. Sense col·legis no hi havia referèndum i la fiscalia ordenava precintar els més de 2.200 locals on el diumenge s’havia de dur a terme la votació. Des de la Generalitat es denunciava que una ordre d’aquest tipus només la podia dictar un jutge. La comunitat educativa s’hi rebel·lava implantant la iniciativa Escoles Obertes, activitats lúdiques i culturals en els centres educatius al llarg del cap de setmana mentre els estudiants tornaven a sortir al carrer reclamant la celebració del referèndum.
