Política

JOSEP CRUANYES

COORDINADOR DE LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT

“Espanya és un estat no democràtic”

Mirat amb perspectiva, no és només el franquisme, Espanya ha practicat sistemàticament la repressió política
Des del dia que vaig veure com li tallaven el micròfon al president Torra, no he tornat a posar els peus al Parlament
El gener del 2017, en una entrevista com aquesta, vostè es posava les mans al cap per com la justícia espanyola s’havia deixat subvertir per l’Estat amb motiu del judici que se li va fer a Artur Mas i quatre consellers del seu govern pel procés participatiu del 9-N. Cinc anys després, allò sembla una broma.
El que jo volia dir llavors és que no hi havia divisió de poders real. I el que hem vist després és que això s’ha multiplicat. Les polítiques de l’Estat en determinades qüestions han estat seguides per la justícia com a braç executor o repressor, en aquell cas, convertint en un acte delictiu una consulta, que és un acte democràtic, un exercici de la llibertat d’expressió col·lectiva. Després, efectivament, les coses han anat empitjorant.
Hem vist líders polítics a la presó per sedició o exiliats, presidents de la Generalitat destituïts, diputats detinguts o suspesos, més de 3.000 ciutadans represaliats en relació amb el procés, judicis pendents, investigacions en marxa... On ens situa tot això?
En un Estat que no és democràtic. Parlar de democràcia imperfecta, com es fa a vegades, és un eufemisme. La base d’un estat democràtic és la separació de poders i que la justícia sigui garant de les llibertats i drets. Quan la justícia es transforma en el braç executor d’una persecució política o ideològica, l’estat democràtic esdevé un estat autoritari. I això és el que està passant a Espanya. El comitè de detencions arbitràries de l’ONU ho va definir com la connivència de diversos poders de l’Estat (judicatura, fiscalia, govern...) per perseguir l’independentisme. Per exemple quan es canvia la llei del Tribunal Constitucional, que és un tribunal d’interpretació de la Constitució, per convertir-lo en un tribunal amb facultats jurisdiccionals. Han creat delictes on abans no hi eren. Des de quan la justícia li ha de dir a un Parlament de què pot parlar o no? Que jutgin un president i uns membres de la mesa per haver permès un debat sobre l’autodeterminació o el rei, és una perversió.
Davant d’això, què els queda als ciutadans que volen viure en una democràcia de veritat?
La diferència entre fa setanta o vuitanta anys i ara és que per sobre de l’Estat hi ha instàncies internacionals que vetllen pels drets fonamentals. Espanya ha signat el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el de Drets Econòmics i Socials i està compromès a respectar-los, tal com diu la Constitució. El Comitè de Drets Humans de l’ONU interpreta i aplica el contingut d’aquests tractats i acaba d’emetre un dictamen constatant una vulneració de drets per part de l’Estat espanyol. I això és vinculant. Si Espanya no en fa cas, el que queda és que és un país on no es respecten els drets fonamentals. Per això el Consell d’Europa fa un informe posant al mateix sac Espanya, Turquia i Hongria com a estats on no es respecten els drets humans, cosa que fa enfadar molt a Espanya.
Creu que en el futur alguna llei de memòria històrica reconeixerà el joc brut i les vulneracions de drets que l’Estat ha comès contra l’independentisme en nom de la unitat d’Espanya?
La història no és l’Estat. Ni l’explica l’Estat. No hi ha cap llei que digui com s’ha d’explicar la història, perquè també forma part de la llibertat d’expressió, de la ciència, de la investigació i de l’explicació i interpretació dels fets. Per tant, els responsables del que ha passat aquests anys un dia estaran davant un tribunal i seran jutjats justament, cosa que no han fet ells, per les greus vulneracions de drets que s’estan fent. Les lleis de memòria són part d’això. Nacions Unides estableix que quan hi ha una vulneració de drets en un estat és necessari a posteriori que intervingui la justícia transicional, amb l’objectiu de saber i explicar la veritat, fer justícia amb els responsables i reparar el dany. I això és el que ha de passar aquí també.
Confia que aquestes instàncies o la justícia europea forcin l’Estat a corregir aquesta distopia de la “democràcia plena”?
Si no lluitem per això, no passarà mai, perquè l’Estat no té cap interès a canviar.
Què li sembla la nova llei de memòria històrica que s’aprovarà al Congrés?
Que es queda molt curta i no fa la feina que ha de fer. Es fan moltes declaracions de principis sobre la maldat del franquisme, però no es posa remei a res del que va fer. Part d’aquesta feina és evitar que es repeteixin pràctiques del franquisme, amb polítiques de no repetició que suposen intervenir òrgans de l’Estat com la justícia o la policia perquè deixin de perseguir o utilitzar mètodes no democràtics, i això no s’ha fet. Tampoc s’ha donat la possibilitat de jutjar els responsables de la repressió política franquista, perquè no s’ha interpretat la llei d’amnistia d’acord amb el dret internacional, sinó que s’ha convertit en un mur per impedir-ho. I tampoc es precisa com compensar les víctimes. Al contrari, es diu explícitament que l’anul·lació dels processos judicials del franquisme no donarà dret a cap compensació a les víctimes, com per exemple han fet els alemanys. Tampoc diu res de com tornarà els béns confiscats pel franquisme. Hi ha propietats que es va quedar l’exèrcit i encara les té ara. I el Banc d’Espanya té la relació de tots els diners legals de la República que la gent va ser obligada a entregar perquè si no ho feien els podien condemnar a presó.
La llei d’amnistia del 1977 és l’únic obstacle per fer justícia?
No només la llei. És l’actitud dels polítics espanyols, que sempre ha tendit a reforçar el pacte de la transició, que consisteix a no tocar res, encara que això contradigui les Nacions Unides quan estableix que una transició a la democràcia no és efectiva si no es fan polítiques de no repetició, i això vol dir democratitzar l’exèrcit, la policia, la fiscalia o els tribunals.
Per què no s’ha aconseguit que la prefectura de la policia espanyola a Via Laietana, símbol de la repressió de la dictadura franquista a Barcelona, sigui un centre de memòria?
És una prova del cotó de la llei. Si l’Estat no és capaç de fer això... Potser considera –com diuen els sindicats policials– que parlar d’això és atacar la policia; llavors queda clar que aquesta policia es considera hereva de la franquista. O potser no ho poden evitar perquè no els agrada l’autonomia i volen mantenir aquesta seu com a símbol de la presència espanyola al cor de Barcelona, encara que el centre operatiu real de la CNP és a la Verneda. Com em va confessar un magistrat del TC, “el principal problema és que l’Estat no vol l’autonomia”.
Sempre acabem a l’Estat, però la històrica senyera de Lluís Companys al castell de Montjuïc, restituïda el 2011, depèn de l’Ajuntament i ha desaparegut. Per què?
Diuen que la van robar, ja fa anys, i cada cop que ho reclamem diuen que la tornaran a posar. No va ser un robatori comú, sinó un acte amb significació política, però sorprenentment no ho han investigat. És tan sorprenent com que la presència de Companys al castell sigui tan pobra, que el lloc on fa ser afusellat ni tan sols estigui indicat, ni s’hi pugui accedir, perquè hi fan tir amb arc. En qualsevol país seria un lloc de memòria, d’homenatge, però sembla que a l’Ajuntament els és incòmode o practiquen la memòria selectiva.
La Comissió de la Dignitat acaba de complir 20 anys. Quin balanç en fa?
Positiu, perquè vam aconseguir posar sobre la taula la verdadera dimensió de la documentació requisada pel franquisme i utilitzada per inculpar responsables polítics, ciutadans, famílies i entitats i, encara que el govern de l’Estat volia enterrar el tema, vam aconseguir-ne el retorn d’una part. Queda pendent documentació institucional que fins ara no ha estat retornada amb excuses de mal pagador o perquè està en mans d’arxius militars.
Hem passat dels “papers de Salamanca” als “papers d’Àvila”...
Sí, és documentació de tot tipus dels governs català i basc que es troba a l’Arxiu Històric Militar d’Àvila, abans sota l’epígraf “Documentación de la Zona Roja” i, ara, per fer-ho més democràtic, “Administración territorial”. La llei de memòria inclou com a víctimes els governs català i basc i entitats locals. Veurem si això fa possible que es retorni; fins ara s’hi han negat.
Aquest és el repte ara de la comissió?
Això i la memòria. S’ha parlat molt de la retirada de símbols franquistes, però nosaltres també hem treballat per la restitució dels símbols que el franquisme va eliminar. S’ha restaurat el monument a Frederic Mistral de Montjuïc, el bust de Jeroni Graells o el monument a la proclamació de la República Catalana al Tibidabo, les inscripcions en català de l’edifici històric de La Caixa a la Via Laietana i continuem treballant, perquè és important rescatar allò que alguns volen fer desaparèixer.
Vostè va ser vicepresident de l’ANC durant el judici del procés. Com veu ara l’Assemblea?
La repressió després de l’1-O l’Estat la fa per desmobilitzar la societat civil catalana i l’ANC el que ha de fer és tornar a liderar la mobilització ciutadana en defensa dels drets nacionals de Catalunya com a poble, particularment el dret a decidir el nostre futur.
La repressió és l’única responsable?
Hem estat massa pendents del judici i les conseqüències i s’ha perdut del tot la iniciativa. No n’hi ha prou denunciant la repressió i utilitzant-la com a eina contra l’Estat, també cal continuar la batalla política i mantenir la mobilització.
L’ANC, Òmnium, els partits independentistes..., qui ha fallat?
Miri, estem en un estat no democràtic. No és només el franquisme. Mirat amb perspectiva, Espanya ha practicat sistemàticament la repressió política. A la comissaria de Via Laietana, fins als anys noranta, s’hi va practicar la tortura, amb totes les lletres. La democràcia ha perseguit grups d’esquerres i l’independentisme. Quan l’Estat ha vist que un moviment democràtic i pacífic era una amenaça ha intentat desmuntar-lo. Davant d’això l’única alternativa és recosir el moviment independentista i tenir clar que només es pot ser lliure defensant la llibertat i exercint-la, no admetent el relat de l’Estat. I l’ANC i Òmnium han de tenir una actuació no condicionada pels curtterminisme dels partits.
Quina responsabilitat hi tenen els partits?
El 2018, a les vigílies d’una Nit de la Memòria en què entregàvem un premi a la gent de les escoles, em va trucar un diputat d’ERC demanant-me que ho suspenguéssim perquè podia venir la Guàrdia Civil i fer detencions. Les seves paraules van ser “Hem de desinflar el suflé”. Jo diria que els partits no només no han mobilitzat res, sinó que han treballat activament per la desmobilització. Per por i per supervivència política.
Això els passarà factura?
Jo no soc antipartit perquè els partits en una democràcia són bàsics, però el dia que van tallar-li el micròfon al president Torra al Parlament de Catalunya vaig sentir una tristor indescriptible i des d’aquell dia no he tornat a posar els peus al Parlament. El dictamen de l’ONU interpel·la directament al Parlament, perquè va ser la mesa del Parlament la que va acceptar la suspensió dels diputats en comptes de fer valer els seus drets.
Aquesta Diada és un test?
Alguns ho llegiran així. Jo espero que sigui una concentració massiva, perquè hem d’utilitzar totes les eines que tenim a l’abast; l’11-S mobilitza més gent i una gran manifestació demostra força.
El cinquè aniversari de l’1-O és una oportunitat per reprendre la iniciativa?
És l’oportunitat de reivindicar un fet molt rellevant des del punt de vista democràtic. No es pot dir que l’1-O va ser una manifestació per pressionar l’Estat, com s’ha dit. Per assolir la independència no hi ha una fórmula i no sé quina serà en el cas de Catalunya. El que sí que sé és que dos milions de persones van votar en el referèndum de l’1-O i això té un pes i una significació democràtica, referma la potència d’un moviment democràtic com és l’independentista, que potser fa por o molesta al poder i als partits. És el que cal reivindicar.

Un activista

Pep Cruanyes (el Masnou, 1952) és advocat, historiador, però sobretot activista, societat civil organitzada. Ja sigui aportant coneixement com a president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics depenent de l’IEC, defensant els drets lingüístics dels catalanoparlants, també com a secretari de la Comissió de Llengua Catalana dels Col·legis d’Advocats de Catalunya, liderant la Comissió de la Dignitat responsable del retorn de documentació confiscada per la dictadura franquista a Catalunya, com a vicepresident de l’ANC, com a president de la Caixa de Solidaritat o retraient-li al jutge Marchena haver “convertit el Suprem en un tribunal d’excepció”. Autor de quatre llibres: La Generalitat en la història de Catalunya (1982), Història de Catalunya (1987), Els drets lingüístics dels catalanoparlants (1990) i Els papers de Salamanca. L’expropiació del patrimoni documental de Catalunya. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2018.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
política

Gemma Geis serà l’alcaldable de Junts a Girona

girona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Rafael Grossi tornarà a reunir-se amb Putin per a negociar sobre Zaporíjia

Roma
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Borrell inaugura la missió europea d’entrenament a ucraïnesos i promet ajuda

Brzeg
crisi energètica

Set països de la UE demanen reduir el topall al preu del gas a 160 euros/MWh

Brussel·les

Dos minuts per denunciar la persecució del català

barcelona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Brussel·les llança una iniciativa per a proporcionar ordinadors i telèfons a Ucraïna

Brussel·les

Grau i Martín Blanco, opcions de Ciutadans per resistir a Barcelona

barcelona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Rússia diu que Ucraïna ha perdut el “sentit comú” després de prendre mesures contra l’Església ortodoxa

Moscou
successos

Acordonen l’Ambaixada d’Ucraïna a Madrid

Madrid