Política

JORDI CUMINAL

Exdirector general de comunicació i exdiputat

“És molt greu que continuem vivint en l’activisme”

Això sí que ho retrec: que tot el terreny que vam poder guanyar l’1 d’Octubre no l’estem defensant bé
Algun grup o executiva és com el Madrid dels ‘galàctics’: més figures de Twitter juntes que no polítics compartint projecte

V a ser secretari general de la JNC, director general de Comunicació amb Artur Mas de president i diputat al Parlament en la vuitena legislatura i en l’onzena, en aquesta última per Junts pel Sí. El 26 d’octubre del 2017 va presentar la dimissió i es va donar de baixa del PDeCAT després que es fes públic que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, plantejava anar a eleccions en comptes de fer la declaració d’independència.

Aquell dia vostè i Albert Batalla van fer una piulada: hi anunciava que plegava pel desacord amb la possibilitat d’anar a eleccions anticipades. Com ho veu ara, tot plegat? Va ser un error?
Vam ser quatre, tres al grup parlamentari: Albert Batalla, Joan Ramon Casals i jo, i el Marc Castells, l’alcalde d’Igualada. Per posar context, jo dins de les reunions de Junts pel Sí vaig defensar l’opció de fer eleccions l’endemà del 3, després de la vaga. Més tard, el dia 10, hi ha la proclamació d’independència de sis segons, alguns demanem que es convoquin eleccions i el grup parlamentari diu que no. Quan ja s’havia decidit que anàvem a totes, vam demanar que es descartés l’opció de convocar eleccions en l’últim moment, i des del grup parlamentari se’ns va dir que aquesta opció no hi seria. Del 10 al 27, són 15 dies per tot Catalunya dient que no convocaràs eleccions... De cara a generacions posteriors i a la teva èpica, tu pots sortir no molt ben parat d’una decisió política, però almenys en cap cas s’ha vist com una rendició. Arribat aquell moment, seguir endavant era el que et generava una sortida menys indigna, tot i no ser òptima. Crec que no va ser un error i la mostra és que, uns quants anys després, molts es vanaglorien de no haver convocat eleccions i haver aguantat. No era l’òptim, però estàvem en un punt que era molt difícil desfer el camí. I tot el que es proposava de Madrid era mentida, com s’ha comprovat més tard.
Anem al present: com ha vist el que ha passat aquest estiu en l’homenatge a les víctimes del 17-A?
Ho he vist fixant-me molt en el conseller Quim Forn, que és el que ho va viure portant Interior i que, cinc anys després, diu: “Tota la solidaritat amb les víctimes, condemna als atemptats i, al mateix temps, si hi ha alguna cosa per esclarir, que s’expliqui una vegada per totes per part de l’Estat per què no es van fer unes determinades coses.” El que va passar ho visc amb molta preocupació. Crec que l’independentisme necessàriament havia de ser més activista que polític en el moment de culminació del procés, i ara és molt greu que continuem vivint en l’activisme perquè el que convé és política i institucionalitat. Fent seguidisme d’alguns hi ha el risc de començar a semblar freaks i aquesta és una de les alertes que el moviment hauria d’intentar aturar. És una deriva molt complicada.
Aquesta deriva de què parla no està atiada des d’alguns sectors dels mateixos partits independentistes?
Ens cal a tots un punt de paciència i de perspectiva. Faré un símil amb un partit de rugbi, que té atac i defensa: s’ha de poder llegir que quan tu fas defensa no t’estàs rendint, simplement ataquen els altres i, per tant, tu hauràs de fer uns moviments defensius. L’1 d’Octubre va ser l’atac, ha sigut el moment en què més s’ha avançat nacionalment, i que no arribéssim a fer assaig no vol dir que no arribéssim molt lluny. L’error ha sigut pensar que, com que no s’ha acabat la jugada, està tot perdut. Jo això sí que ho retrec: que tot el terreny que vam poder guanyar l’1 d’Octubre no l’estem defensant bé. En la política, a partir del 2017 s’hi incorporen molts activistes: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Laura Borràs, un punt l’Oriol Junqueras, fins i tot el mateix Carles Puigdemont... Això no és despectiu, però és evident que aquests noms no són Jordi Pujol, Artur Mas o Pasqual Maragall. Era un moment que tocava probablement fer més activisme. Alguns, arran de la repressió, han abandonat la política o els l’han fet abandonar, però altres s’hi han quedat. I encara ara hi ha moltes accions i reaccions que responen més a l’activisme que a la institucionalitat política. Crec que alguns dels episodis que recentment no ens acaben d’agradar responen més a un punt de poca professionalitat i poca cultura institucional que no a cap altra cosa.
Quan diu que el terreny de l’1-O s’està perdent, es refereix al fet que hi ha reculada en temes com és ara el català?
Absolutament. Jo soc nacionalista. Aquí es veu la independència com la solució a tot i, en un món globalitzat, on si fóssim independents podríem ser un país de vuit o deu milions de persones, la defensa de la nació hauria de ser una de les principals preocupacions del govern. Si tu defenses uns valors, una determinada democràcia, un model de país, una llengua, una cultura..., ser un estat t’ho posa més fàcil, però s’ha de seguir fent. I ara sembla que, com que durant molts anys ja vam fer-ho, tornar-ho a fer és fracassar, i no. Hi ha coses que s’hauran de fer sempre. El català s’ha de defensar. Quan soc crític amb Gabriel Rufián és perquè crec que s’ha de ser exemplar: si tu vols que la gent que no l’enraona vegi que és una llengua de prestigi, els polítics l’han de poder parlar. I has de poder demanar a la gent que faci un esforç en la llengua del dia a dia, a l’escola, als mitjans..., en una sèrie de coses que ens configuren com a nació. I aquí tenen responsabilitat els polítics, però també els empresaris o la societat civil. I, una altra cosa, jo quan dic: “Pareu ja de dir-vos traïdors i hiperventilats, etcètera” és perquè aquí, a Catalunya, hi ha hagut traïcions fortes durant el procés que la gent ha oblidat de cop. Algunes empreses van marxar i una classe dirigent concreta va posar-se al cantó de Felip VI per endur-se els capitals fora de Catalunya. No utilitzem la traïció per a determinades coses i utilitzem la memòria per identificar on no podem tornar a fallar.
Com es passa de l’activisme a la política, traient-li pes?, renovant lideratges?
Per això intento situar la metàfora del rugbi, que és un esport molt noble però on tots acaben amb alguna esgarrapada. Per tant, u, això no serà fàcil, i dos, els de l’altre cantó també són forts. Fins fa poc estàvem atacant, i va valer la pena? Va valer molt la pena. Hem acabat la jugada? No l’hem acabat. Però ara què passa? Que no tenim la pilota. Hem de seguir atacant? Jo crec que és intel·ligent dir: “Agafem algunes posicions de defensa.” Això vol dir rendir-se? No; és més, la defensa, com més avançada, millor, per no perdre res del terreny que vam guanyar. Si es fa aquesta reflexió, t’adones que hi ha gent per a cada moment i ara probablement t’has de reforçar i has de buscar perfils que et permetin estructurar-te i agafar força sense que ningú digui que això és traïció. Dit tot això, hi ha un mandat i s’ha de complir. Que demani més política, més institucionalitat, d’entendre el llarg termini i el context, no vol dir que no hi hagi un mandat. La nova generació política té un mandat i és l’1-O.
Es pot complir en el curt o mitjà termini?
Una de les coses que hem d’aprendre és que va ser un error posar terminis. Per tant, es pot complir? Sí. Com? Trobant els mecanismes necessaris per desencallar l’embat democràtic. Això vol dir cada setmana intentar desenterrar la DUI? Crec que no. Això vol dir que no se’n pot parlar mai més? Crec que no. Caldria una estratègia concreta? Crec que sí. També hem après que tampoc cal explicar-ho tot. Tenim una foto molt clara de coses importants que van fallar i hi ha molts elements on podem treballar. Per tant, aquest activisme d’ha de ressituar? En part, sí.
Com ha vist la suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament? Creu que la decisió de Junts per Catalunya de no presentar candidat situa el Parlament en una certa interinitat?
Hi estava en contra quan es va aprovar perquè quan a un polític se l’acusa l’estàs sentenciant abans de poder-se’l jutjar. No estic d’acord amb el que diu el reglament, però si ho diu el reglament que hem votat i estic demanant institucionalitat... Hi ha tanta feina per fer que si, pel que sigui, no la pots fer des d’un cantó, la pots seguir fent des d’un altre. Aquí es van deixar caure i rellevar les presidències d’Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, Jordi Sànchez, Quim Torra... Sembla el patró de comportament habitual de l’independentisme. Jo, que reivindico la política com un exercici de poder, crec que sempre has de poder ocupar els espais de poder perquè, si no, els ocupa un altre.
La suspensió, l’homenatge del 17-A, l’afer Dalmases..., es parla més de Laura Borràs que de Junts per Catalunya?
Junts ha de fer un posicionament de marca, és un partit molt jove i penso que aquest posicionament anirà venint. Els passos que estan fent de construcció són bons. Aquí hi ha un congrés fundacional que va molt bé, hi havia molta gent que volia vendre dues ànimes... i Jordi Turull i Laura Borràs ho fan molt bé. Junts vol ser un partit majoritari i, per tant, és evident que hi ha diferents sensibilitats, però es pacta una executiva i uns dirigents. Estan avançant a pas ferm, començant a teixir un partit que es pugui consolidar.
En un article a aquest diari considerava que l’acord Turull-Borràs és el millor per a l’independentisme en molt de temps.
Estàvem en una dinàmica entre Junts i ERC del que jo en dic els purs, d’un cantó, i els sectaris, de l’altre, que bàsicament s’insulten tot el dia; l’electorat desmotivat; els processos judicials, a sac... Tot això anava molt malament, i si haguéssim anat a un congrés d’activisme això hauria estat un escenari de fractura per a Junts. Jo defenso que, com a mínim, hi ha d’haver dos partits molt potents en l’independentisme, i que Junts sabés fer políticament aquest exercici de construcció és una cosa transcendent.
Escriu un article, “Va, pareu!”, parlant d’aquestes baralles. Com s’aturen?
D’entrada, s’ha de poder dir: “No ens agrada el que esteu fent” sense que els polítics s’ofenguin. La composició d’algun grup parlamentari o alguna executiva és com el Madrid dels galàctics: respon més a figures de Twitter juntes que no a polítics compartint un projecte, sembla que tothom ha de sortir a donar la seva versió, el seu titular... En el cas de Junts, s’ha escollit un secretari general; en el cas d’ERC, té un president; les entitats estan més endreçades... És clar que tot és més transversal. Però acabem de fer una assemblea, s’han elegit uns lideratges. Esperem una mica, mirem què ens han de dir i on ens assenyalen.
La política fa massa cas de Twitter?
Les noves maneres de comunicar influeixen, però els que porten el vaixell han de ser capaços de separar el gra de la palla. La gent a Twitter que faci el que consideri millor, però sí que, de vegades, ens trobem gent reaccionant a piulades que haurien de tornar a tenir al cap les mides reals del país.
Aquesta picabaralla constant no la provoca el fet que Junts i ERC tenen un desacord profund sobre l’estratègia a seguir a Madrid?
Hi havia una cosa bona en el desencontre, que és que van pactar un calendari. Van quedar que durant dos anys ho intentarien. Doncs que ho intentin. Hi ha una part del govern que creu en la taula de diàleg, també crec que a aquesta part li costa explicar els motius reals pels quals dona suport al govern de Madrid. I penso que no ho poden explicar perquè violentarien el sistema judicial. Potser sí, però haurien de mirar que se’ls entengui una mica millor, perquè com més s’expliquessin, menys pressió hi hauria. Aquí hi ha dos mantres que són un desastre: “Deixem estar la taula de diàleg” i “Abandonem el govern”. Quan el termini acabi, més que retrets entre socis, seria interessant una proposta compartida. Jo això no l’hi retrec tant al govern; al govern li retrec que en temes estratègics i importants com a país estem perdent molt el temps.
Com ara?
Quan era a la JNC, Pujol ens deia: “Independència, molt bé, però heu de pensar que no tenim ni carbó ni petroli i d’alguna manera sempre serem dependents.” Evidentment que es necessita carbó, petroli i gas, però tots els indicadors al món diuen que hem d’anar a les renovables, al sol i al vent, i aquí a Catalunya en tenim. En una cosa que sempre havíem pensat que en seríem dependents, tenim l’oportunitat de ser sobirans, i no s’està fent res. La gent que està governant és jove, també haurien d’impulsar canvis en l’administració de la Generalitat, que és lenta, antiga i inspirada en el sistema espanyol. Com a generació sí que tenen espais on fer coses una mica més potents.
Molts dels projectes que es presenten, com els parcs eòlics marins, tenen l’oposició del territori.
O ens dediquem a fer jardinets o fem un país, i aquí és on hi ha la valentia dels polítics. Si decidim que volem ser un país independent hem de poder acceptar perdre alguna alcaldia.
Hi ha tot un debat o reflexió sobre el país previ a l’1-O que s’ha abandonat.
Nosaltres acumulem molta gent perquè quan l’Artur Mas diu “pacte fiscal”, se’ns diu no i, quan la societat civil demana infraestructures, no s’executen, i quan es demana més democràcia, no hi ha més democràcia. És a dir, hi ha una part de l’independentisme que no és flama al cor, és pragmàtic, és: “Amb Espanya ens estem empobrint, amb Espanya no podem créixer”. El món està canviant, per tant, si la teva estratègia de sumar independentistes és demostrar que amb Espanya no pots créixer, en allò que sempre has estat capdavanter, has de ser capdavanter. Amb el sistema energètic, en un moment d’encariment de la llum, has de poder demostrar que pots tirar endavant aquest país, que ser català val la pena i que tenir un projecte de vida a Catalunya és xulo. En tots aquests àmbits, el govern ha de poder tornar a portar-ho al límit i demostrar a la gent que és Espanya qui no ens deixa progressar.
Tornant al govern, damunt la taula hi ha l’opció que Junts abandoni el govern.
Jo crec que han de ser al govern. I soc molt contrari a amenaçar constantment de sortir-ne perquè és un moviment totalment estèril. Surts del govern, però no cau la legislatura, i te’n vas a l’oposició sense cap mena de capacitat d’influir, i llavors amb qui pactaràs a les properes? ERC té una opció de fer tripartit, però per a Junts, si no treu majoria absoluta, el seu soci natural és ERC. Fer caure un govern per després només tenir l’opció de pactar amb qui has fet caure..., no li sé trobar cap explicació. Sense que ningú s’enfadi, el govern actual és principalment un govern de Junts amb un president d’ERC. Mires les conselleries de Junts i van bé. També assoleix resultats Empresa i m’han agradat algunes decisions que ha pres Interior, però Cultura, Feminismes, Canvi Climàtic no estan triomfant, tampoc Presidència, amb la taula de diàleg ni els jocs olímpics, ni Educació. Els consellers potents són a Economia, Salut, Universitats, Territori, Benestar... Marxar del govern..., no li veig sentit. I l’amenaça constant contribueix a fer molt soroll. De soroll quasi en tenim més que amb el tripartit, i això és molt empipador, no deixa que es percebi l’obra de govern.

Tornar? En quinze anys, no

Jordi Cuminal no es planteja tornar a la política, per ara. “En els propers quinze anys m’atreveixo a dir que gairebé segur que no”, apunta el santceloní, que aposta fortament perquè aquells que es dediquen a la política l’entenguin “com una etapa a la vida” i sabent que si la deixes “no passa res”. “Ara en tinc 45 i, per tant, d’aquí a quinze anys tindria l’empresa més o menys feta, les nenes més o menys grans, i si torno és per fer el que no vam acabar de fer”, apunta, considerant que l’any 2017 hi havia “massa gent jove amb moltes coses a perdre”. L’horitzó de quinze anys l’explica: “Tinc la percepció que potser a partir dels seixanta hi hauria menys coses de les quals ara em costaria prescindir, com per exemple veure créixer les meves filles.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Bulgària desafia la UE permetent que una refineria russa continuï exportant

Sofia
política

Gemma Geis serà l’alcaldable de Junts a Girona

girona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Rafael Grossi tornarà a reunir-se amb Putin per a negociar sobre Zaporíjia

Roma
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Borrell inaugura la missió europea d’entrenament a ucraïnesos i promet ajuda

Brzeg
crisi energètica

Set països de la UE demanen reduir el topall al preu del gas a 160 euros/MWh

Brussel·les

Dos minuts per denunciar la persecució del català

barcelona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Brussel·les llança una iniciativa per a proporcionar ordinadors i telèfons a Ucraïna

Brussel·les

Grau i Martín Blanco, opcions de Ciutadans per resistir a Barcelona

barcelona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Rússia diu que Ucraïna ha perdut el “sentit comú” després de prendre mesures contra l’Església ortodoxa

Moscou