El Sahel, el pròxim Afganistan de la UE?
La intervenció militar europea a la regió està en qüestió arran del fiasco a Kabul
Creixen la inestabilitat i el nombre de morts tot i l’elevada despesa en seguretat i control fronterer
Al sud del desert del Sàhara, a la rereguarda dels països fronterers al Mediterrani, hi ha l’epicentre de la intervenció militar i de seguretat de la Unió Europea (UE): el Sahel. Fent una inversió multimilionària, el club europeu ha intensificat la seva implicació a la zona en l’última dècada. El fiasco a l’Afganistan posa en el punt de mira ara aquest modus operandi, criticat per ONG i entitats locals que denuncien la creixent inestabilitat i violència a la regió.
“Hi ha un desajust entre les necessitats sobre el terreny i les respostes que proporciona Europa”, alerta des del Txad Olivier Guiryanan, director del centre d’investigació BUCOFORE. Brussel·les veu “essencial” per als seus interessos que hi hagi “estabilitat” al Sahel, més concretament a Mali, el Txad, Níger, Mauritània i Burkina Faso. La forta presència a la zona es va iniciar el 2012 amb la intervenció de França a Mali per combatre grups gihadistes. Patint pel creixent sentiment antifrancès, París va convèncer els socis europeus per enviar conjuntament una missió militar i entrenar i equipar les forces de seguretat del Sahel. Arran de l’anomenada “crisi dels refugiats” del 2015, es van redissenyar algunes operacions i es van dedicar més recursos al control de les rutes migratòries.
A part de la missió de l’ONU per a l’estabilització del Sahel, en aquesta regió hi ha tres missions militars i civils de la UE, l’operació antiterrorista francesa (Barkhane), la “força especial Takuba” per assessorar l’exèrcit comú dels cinc països del Sahel (G5 Sahel) i un grapat de programes d’assistència bilateral en seguretat. A això, cal afegir-hi l’ajuda amb intel·ligència, equipament i logística dels EUA.
“És un embús d’operacions de seguretat”, constata Signe Marie Cold-Ravnkilde, experta de l’Institut Danès per als Estudis Internacionals. La UE s’hauria gastat més de 1.400 milions d’euros els últims deu anys en aquest desplegament, segons càlculs de SaferWorld, una ONG dedicada a la prevenció dels conflictes.
Ajudes als governs
Paradoxalment, la violència contra els civils ha augmentat darrerament, segons recull el Projecte de Dades d’Esdeveniments i Ubicació de Conflictes Armats (ACLED). Des del Servei Europeu d’Acció Exterior diuen que les operacions estan “donant resultats concrets”, però no especifiquen si hi ha més violència.
“Hi ha un risc real que l’acció de la UE al Sahel legitimi governs abusius més interessats a consolidar el seu poder que a protegir els ciutadans”, avisa SaferWorld. “El sistema està dissenyat per protegir el president i l’estat, en detriment de la seguretat de les persones”, puntualitza Guiryanan des de N’Djamena.
“El fracàs de la resposta antiterrorista a l’Afganistan [...] mostra l’urgent necessitat de reflexió, lideratge i reequilibri de l’assistència de seguretat actual”, opina SaferWorld. Sobre això, Peter Stano, portaveu de l’Alt Representant de la UE Josep Borrell, reconeix que “s’han d’extreure lliçons de l’Afganistan”, però defensa que la UE ha de romandre “vigilant”: “El govern dels Talibans podria crear un nou paradís per als terroristes, encoratjant els gihadistes que operen també al Sahel”.
Si bé Brussel·les no mostra cap intenció de retirar-se i, de fet, ja prepara la creació d’un exèrcit propi per poder afrontar una crisi a la regió, París comença a fer marxa enrere i al juny va cancel·lar l’operació Barkhane després del segon cop d’estat a Mali. “França no es pot quedar per sempre al Sahel. Són els africans els que han de garantir la seguretat dels països africans”, defensava llavors el ministre d’Afers Estrangers francès, Jean-Yves Le Drian.
Stano reivindica que l’enfoc europeu a la regió és “integral” i inclou “diàleg polític” i “assistència humanitària i en drets humans”. En canvi, analistes i ONG reclamen a la UE que exigeixi condicions més dures als governs del Sahel per rebre finançament i que ampliï el concepte de seguretat a aspectes com ara l’accés als serveis o a oportunitats econòmiques.
“Molts experts veuen claus les negociacions de pau per estabilitzar la regió”, hi afegeix Cold-Ravnkilde. Segons ella, els governs del Sahel estan disposats a seure amb els grups armats, però els europeus, sobretot els francesos, no. Com va passar amb l’Afganistan, però, un dilema sobrevola qualsevol retirada. “Encara que se’n vulguin desvincular, hi ha el problema del buit que deixarien i quins actors l’ocuparien”, subratlla Cold-Ravnkilde.
