Opinió

Record i intensitat

“Volem tornar a sentir el que sentíem quan no existia el temps, ni la malaltia, quan no teníem hipoteques, ni fills pels quals patir, quan encara no experimentàvem el tedi”

Andenken –Record, en la traducció de Manuel Carbonell (Himnes, Quaderns Crema, 1981)– és un poema cèlebre de Friedrich Hölderlin, i un dels que agradava més a Joan Vinyoli, que, en el seu últim poema publicat –de Passeig d'aniversari (Empúries, 1984)–, va fer servir, com a delicat homenatge al líric alemany, un dels versos d'aquella composició: “el que perdura ho funden els poetes”. Hölderlin escriu: “És bo / conversar i que hom digui / el parer del cor, sentir parlar / molt dels dies de l'amor, / dels fets que succeïren. // ¿On són, però, els amics?” En l'obra Vent d'aram, el barceloní proclama: “A mida / que ens envellim tornen les coses / primeres.” I ara reprenc el clàssic (romàntic) alemany: “Cal també que els poetes / d'esperit siguin al món.”

Suposo que encara és d'hora per entendre l'abast moral –sí, moral– que tenen les xarxes socials per a les nostres societats. Jo no en sé ni un borrall, de xarxes socials, però sí que, més o menys, n'intueixo l'enorme –inabastable– influència, no sempre nociva. La història és la següent: ara fa un mes, una excompanya d'institut va penjar, al Facebook, una doble fotografia. En totes dues imatges, hi sortia ella retratada al mateix carrer de Venècia, exactament en el mateix punt, asseguda a la gatzoneta. La primera era del 1985; la segona, del 2015. No em vaig poder estar d'escriure un comentari al peu de les fotos, i, tot seguit, vaig suggerir de trobar-nos tota aquella colla que l'any 1982 havíem començat, com a alumnes de primer de BUP, l'aventura de l'Escola Intermunicipal del Penedès (que, quant a l'oferta de BUP, engegava a rodar justament aquell mateix any). La meva proposta va tenir, de seguida, una magnífica recepció. Al peu d'aquella doble foto, s'hi van publicar altres comentaris d'exalumnes de la nostra promoció, tots els quals mostraven, com jo, el desig de retrobar-nos al cap dels anys. A continuació, l'Anna, la protagonista de la foto, va crear un grup de WhatsApp, que, a hores d'ara, treu foc. La mitjana de missatges diaris –no exagero– és d'uns 1.500. La vigília de la final de la Champions soparem tots plegats i ens retrobarem, trenta anys després.

Espero de tot cor que el nostre retrobament no s'assembli gens al que protagonitzen els personatges de Fin, la novel·la de David Monteagudo (en què una promoció d'exalumnes d'institut decideixen passar, també al cap de molts anys, un cap de setmana junts en una mena de refugi de muntanya. Llavors, un rere l'altre, van desapareixent misteriosament...). Fa pocs dies, jo dinava amb el meu millor amic, en Marc Galofré Duran, i comentàvem la jugada (vull dir, aquesta jugada del sopar i tota la pesca). Hem viscut pràcticament tres decennis sense saber gaire res els uns dels altres. De tant en tant, et trobaves un antic company d'aula per un carrer de Vilafranca, però això no era gaire freqüent. I ara, de cop, sorgeix de nou la relació –que treinta años no es nada, podríem dir, reescrivint el bolero–, i un no pot deixar de pensar que tot plegat té un punt il·lusori, enganyós (mentre estic escrivint això, ja tinc 41 whats més al mòbil!). Tant en Marc com jo estem molt engrescats amb aquesta rentrée per hores a la nostra adolescència, però ens preguntem què ho fa, que tot això hagi esclatat amb tanta força i que, de cop sobte, s'hagi instaurat, entre nosaltres, una intimitat que es va donar –bé que en uns termes ben diferents: teníem quinze anys!– fa mitja vida. “Més a prop dels cinquanta que no dels quaranta, volem tornar a viure la intensitat”, argüeix en Marc. És cert: la intensitat supura per cada missatge rebut. En qüestió de tres setmanes, ens hem posat al dia de tot: feina, malalties (quatre càncers –per fortuna, superats–, que han afectat, tots ells, noies del grup); fills; desenganys... Una mort i tot. Jo li dic: “Volem tornar a sentir el que sentíem quan no existia el temps, ni la malaltia, quan no teníem hipoteques, ni fills pels quals patir, quan encara no experimentàvem el tedi.” Dinem a Sant Sadurní, però no brindem amb cava, sinó amb vi blanc (per les coses primeres, que tornen): tant en Marc com jo som cauts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.