Opinió

Opinions fortes

Qualsevol visió del món que pugui degenerar en una missió sagrada i en forma de puritanisme corre el risc d'atraure els més infeliços

Quan algú manté les nostres mateixes opinions amb un punt d'intransigència o d'exageració mai no deixa de fer-nos una mica de gràcia. Ens agrada que les nostres creences siguin esgrimides amb fermesa, a la brava, encara que és en aquestes actituds on nia l'ou de la serp. La culpa dels atemptats contra els humoristes de Charlie Hebdo no és de l'Islam, ni tan sols és culpa de cap religió, tot i que algunes proclames o cites de textos sagrats ens poden arribar a confondre. Qualsevol sistema de veure el món –una ideologia, un seguit de dogmes científics, fins i tot una estètica…– pot degenerar en fanatisme més o menys violent, fins i tot la democràcia liberal, quan es creu que aquest sistema porta la redempció definitiva de les societats i de l'home i se'l vol implantar arreu del món per la força de les armes (així pensen els neoconservadors a l'americana). Qualsevol visió del món que pugui degenerar en una missió sagrada i en una forma de puritanisme corre el risc d'atraure els més infeliços de la tribu.

També el (nostre) nacionalisme ha tingut els seus violents, i això no impedeix que tots siguem nacionalistes –o patriotes–, però estem disposats a sotmetre les nostres creences a la crítica, a la democràcia, a la raó, i no imaginem que la nostra nació sigui ni la millor de la terra ni que porti amb ella totes les respostes a les inquietuds humanes. El fanàtic creu que en el si de la seva veritat hi ha La Veritat, i que és aquesta la que li permet fer mal a l'altre amb bona consciència, fins i tot amb la creença que l'està salvant o que amb el seu crim està ajudant a fer un món millor.

Les demandes de més seguretat col·lectiva, doncs, escoltades després d'aquests assassinats, no tenen, per si soles, massa sentit. El que necessitem és més educació, més crítica i més anàlisi, necessitem treballar la identitat individual dels nostres joves, tot perquè no se sentin atrets pel magma despersonalitzador i alienant del fanatisme.

Per això és ben trist que alguns polítics que sostenen fanàticament el seu espanyolisme i no tenen manies a l'hora de posar contra les cordes la llibertat d'expressió –o les urnes catalanes– ara vulguin lluir-se com a campions de la democràcia i de les llibertats públiques. A alguns els agrada la llibertat d'expressió –o el dret a expressar-se a les urnes– només si s'exerceix més enllà de les pròpies fronteres… Els fanàtics o els intransigents sempre s'han ajudat entre si, encara que pertanyin als cantons més allunyats de l'espectre ideològic. Els extrems s'alimenten, perquè ambdós viuen de la por a l'altre.

El conservadorisme espanyol o francès se serveix de l'islamisme com a fantasma que li permet posar-se ferm contra la immigració, la delinqüència, la diversitat cultural o contra la llibertat religiosa. I el fanatisme terrorista islamista guanya així arguments per continuar amb el seu victimisme armat, i usa aquesta persecució per continuar captant adeptes. El fanàtic sempre fa màgia; aconsegueix amb la seva intransigència que ens tornem com la pitjor imatge que ell elabora de nosaltres mateixos.

La lluita contra el fanatisme és la lluita inicial de la modernitat, quan la Il·lustració va voler venir a posar ordre en un món presidit pel Dogma, l'Autoritat i la Veritat inamovible. Davant d'això, el discurs il·lustrat ens ensenya el dubte, la ironia, i també l'humor, que sempre capgira les falses jerarquies del món i ens permet trobar un espai per a una llibertat renovada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes.

Continua llegint-nos per només

1

Passi d'un dia

48

Subscripció anual

Ja ets subscriptor?

Inicia sessió

[X]