La columna
Mas
Que hi hagi llista d'ERC, de les CUP i de CDC, que treguin majoria absoluta i que facin el que cal fer
Què volen que els digui, jo l'entenc el president Mas. I ja sé que m'arrisco, després d'escriure això, a les fòbies twitteres dels que a la primera t'acusen de ser dels altres. Entenc el president perquè ell s'hi ha jugat moltes coses, en aquesta partida: la presidència de la Generalitat, convocant com va convocar les eleccions anticipades el 2012 i perdent bous i esquelles; la credibilitat, que ha mantingut perquè va dir que hi hauria pregunta i urnes i n'hi va haver el 9-N; la llibertat, perquè està judicialitzat per haver permès votar els catalans, com Joana Ortega i Irene Rigau, i, no en tinguin dubte, la justícia espanyola va contra ell; la federació CiU que s'ha trencat per la contundència del president davant el joc estratègic, per ser elegants, d'Unió, o millor dit, de la part d'Unió que encara està amb el president de la comissió d'exteriors del Congrés espanyol; i de nou la presidència de la Generalitat anunciant eleccions el 27-S, tot i el rebuig inicial a la llista única que ell es va oferir a tancar, si calia, o ara quan pregunta a les entitats i es troba amb una divisió que no deixa de ser partidista, tot i que Mas ha dit que la llista de les entitats podria ser amb el president, i no la del president. Però bé, són molts els que l'acusen de partidisme i és lògic que sigui així, sempre que reconeguin que també ho fan des del partidisme. I parlo dels sobiranistes, perquè de les coses que diuen des d'ICV o des de Podem, o fins i tot des de Procés Constituent, millor no entrar-hi perquè algunes fan feredat. Però el president Mas ha estat clar. Particularment sempre he defensat la llista única perquè crec que si s'hagués fet bé, podia treure més de 85 diputats. Però no passa res, que hi hagi llista d'Esquerra, de les CUP i de Convergència, que facin actes comuns, que pactin el que cal fer l'endemà i que entre tots treguin una majoria absoluta que els permeti fer el que han de fer, aquesta cosa tan trencadora que tant acolloneix els revolucionaris esquerranosos: la independència. Aquests pensen que primer calen altres coses, o sigui que tot continuï de la mateixa manera i ells puguin fer discursos.
