Humanista i historiador
Una conversa amb el senyor Riera i Tuébols és com un diàleg socràtic
A Catalunya hem tingut – no gaires, però consistents– alguns grans humanistes i historiadors, entre els quals el pare Miquel Batllori i Josep M. Ainaud de Lasarte, no fa gaire desapareguts i, més enllà en el temps, Vicens Vives, Ferran Soldevila i Pierre Vilar, als qui l'historiador de Figueres Enric Pujol anomena en un llibre recent Tres imprescindibles (Abadia de Montserrat, 2015).
Ben viu als seus vuitanta-un anys, cal parlar, també, de Santiago Riera i Tuébols (Barcelona, 1934), enginyer industrial, historiador de la ciència, professor emèrit de la UB, acadèmic a la Secció d'Història i Arqueologia de l'Institut d'Estudis Catalans i doctorat en aquestes disciplines humanístiques i cientificotècniques.
Treballador incansable de la cultura (hores silencioses de consulta a casa, abans a la Universitat, i sempre, una hora o altra, a l'Ateneu Barcelonès), és igualment un viatger que sempre té la maleta a punt per donar un cop d'ull, llargament meditat, a les places i avingudes de les principals ciutats europees, a les biografies de les seves personalitats més eminents (de Galileo a Madame Curie, per dir-ne un parell) i als “moments crucials de la història d'Europa”, com així ha quedat establert en els quatre volums que ha dedicat a aquestes temàtiques i que, de 2008 a 2014, ha anat publicant Edicions de l'Albí, de Berga, fundada i sostinguda per Jaume Huch, de forma que no és excessiu anomenar heroica.
Aquesta considerable tetralogia bibliogràfica porta, respectivament, uns pròlegs clarificadors i ben informats, deguts a altres personalitats de la nostra cultura historiogràfica, periodística i viatgera, tals com Xavier Febrés, Joan Bestard, Albert Balcells i Antoni Simon.
La lectura d'aquests llibres m'ha permès conèixer millor –reconèixer– la personalitat integral de Santiago Riera, a qui havia tractat, des de les primeries dels anys vuitanta, en el sofregit polític i social alternatiu, vinculat al nacionalisme d'esquerres i a l'ecologisme. En aquests entramats, la seva veu era la de l'home de ciència i pensament que, coneixent els lligams interessats de la política i l'economia amb la qüestió energètica i tecnològica, es planta a la plaça pública, sortint del seu àmbit estricte de recerca, per denunciar (sentit comú i dades en mà) la impostura, per no dir cinisme i barra delirants, d'aquestes “amistats perilloses”.
Aquesta actitud l'honora i és la que m'empeny, en aquests moments, a recordar-la en un món com el nostre, tan donat a les vedettes televisives, a afusellar el que han treballat els altres, a acceptar condecoracions improcedents i, en fi, a estar al capdamunt sense haver començat per baix. Una conversa amb el senyor Riera i Tuébols –ben plantat, bigotet professoral, amb l'esquena ja una mica corbada de tanta nota a peu de pàgina– és com un diàleg socràtic, on ell dialoga amb pla d'igualtat, sense avergonyir l'interlocutor. Això que jo experimento en les nostres trobades a l'Ateneu, ho deuen tenir com un gran record els centenars d'alumnes que ha tingut en els seus llargs anys de docència.
Jo, que no he estat alumne seu, gaudeixo amb els seus col·loquis sota el palmerar atenenc i em sembla sentir-lo quan reviso la seva Síntesi d'història de la ciència catalana, els seus treballs sobre Monturiol i sobre La Maquinista Terrestre y Marítima i, en fi, la seva història, ampliada, de la ciència a la Catalunya moderna.
Aquest home és un curiós de la vida en totes les seves facetes, que no s'està, en els viatges per les ciutats d'Europa que ha radiografiat, de lamentar i criticar el que passa a Barcelona en l'urbanisme i la conservació del patrimoni artístic o industrial. Admirador, també, dels paisatges naturals –“M'encanta mirar per la finestra d'un tren”, diu– s'esgarrifa, igualment, quan en els nostres trens contempla les devastacions del litoral. Per això, de tant en tant, agafa el sarró i surt a donar un cop d'ull enllà del Pirineu, tot enyorant, segurament, l'Europa que va conèixer els anys cinquanta.
