Wittgenstein
Bertrand Russell va arribar a la conclusió
que Wittgenstein era
més un místic, “sentia”, que un filòsof regit pels principis de la lògica
L'agagost de 1918 la guerra està acabada. Un sotstinent de l'exèrcit austríac és internat en un camp de presoners de Monte Cassino. És professor de filosofia i tot just ha acabat un tractat de lògica que porta a la motxilla. Escriu al seu amic Bertrand Russell: “He acabat un llibre que conté tot el meu treball dels darrers sis anys. Crec que he solucionat definitivament tots els nostres problemes, pot semblar arrogant però no puc deixar de creure-ho. Està escrit en sentències curtes i pot resultar difícil d'entendre. Desfà la nostra teoria de la veritat, de les classes, dels números i tota la resta. El publicaré tan bon punt arribi a casa.”
Wittgenstein intenta publicar-lo durant tot el 1918 i el 1919, però els editors li refusen una i altra vegada. El desembre de 1919 es reuneix amb Bertrand Russell a l'Haia per discutir-lo i compartir-lo. Russell proposa a Wittgenstein escriure una introducció que es publicaria amb el text. Ho accepta però la situació no canvia, i quan el juliol de 1920 li escriu a Russell per dir-li que si el vol publicar ho pot fer, ell renuncia. El llibre veu finalment la llum el 1922 a Anglaterra.
El text, de menys de noranta pàgines, és la contribució a la lògica més important del darrer segle. La clau del llibre està en la seva darrera frase: “Sobre allò de què no es pot parlar s'ha de callar.”
Hi ha el món i els fets, la realitat, hi ha el pensament que interpreta i configura aquesta realitat i hi ha el llenguatge que suporta el pensament i que es situa entre aquest i la realitat. El llibre vol traçar un límit a l'expressió dels pensaments i aquest límit només pot ser definit pel que els suporta, és a dir el llenguatge, més enllà d'aquest llenguatge es perd la lògica i s'entra per tant de manera inexorable en el terreny del que ell defineix com l'absurd, de fet del sentiment i l'emoció.
Hi ha el que pot ser dit mitjançant proposicions, és a dir, mitjançant el llenguatge, i el que no pot ser dit, no pot ser pensat sinó només mostrat o sentit, és aquesta diferència el problema clau de la filosofia.
Els límits del llenguatge cap a fora d'aquest, la lògica, la realitat i la ciència són cap a dintre el silenci perquè segons Wittgenstein la seva obra es descompon en el que diu però també en el que calla, i tan important és una cosa com l'altra.
El plantejament que no hi ha pensament sense llenguatge i que els límits d'aquell estan determinats i condicionats per les carències d'aquest és l'essència de l'aportació original i innovadora de Wittgenstein. És aquesta idea, una coneguda i repetidament plantejada, però establir-ne els límits i sobretot fer la diferenciació entre el que es pot expressar i el que no es pot expressar és un concepte fèrtil en si mateix.
Bertrand Russell ho expressa amb més claredat que el mateix Wittgenstein: “Perquè una proposició pugui expressar un cert fet ha d'haver-hi qualsevol que sigui la manera en la qual el llenguatge estigui construït, alguna cosa en comú entre l'estructura de la proposició i la del fet.” És, doncs, l'afinament d'aquesta relació el que permet ajustar el llenguatge, fer-lo més precís i per tant enriquir el pensament.
Hi ha un component de misteri i de fascinació pel lector en el text del llibre de Wittgenstein per la conceptualització de les idees, abstractes i genèriques, allunyades del pragmatisme dels casos concrets i dels exemples. Que aquesta abstracció fos escrita per un soldat que fa la guerra, es juga la vida i pateix cansament, gana, fred, por i soledat és un fet que té difícil explicació però la falta de temps, la dificultat que suposa la carència d'espai i seguretat per la reflexió, és potser el que explica la manca d'influència entre les circumstàncies de l'entorn, l'abstracció de la idea plantejada i el resultat aconseguit.
Hi ha en el text frases d'una gran força que naveguen com vaixells pel mar d'una sintaxi plana i a voltes indesxifrable però que els dóna relleu i els permet relacionar-se constituint un pensament a la vegada senzill i complex.
No en va la lògica és a la filosofia el que la matemàtica és a la ciència. És de fet una abstracció necessària per arribar a la realitat dels fets, del món, i explicar-lo a través del que es pot expressar i no certament a través del que només es pot “mostrar”, és a dir, sentir. Bertrand Russell va arribar a la conclusió que Wittgenstein era més un místic, “sentia”, que un filòsof regit pels principis de la lògica...
