Morir d'èxit
L'èxit militar d'Israel allunya la solució del problema amb Palestina, que s'intenta resoldre per les armes
El conflicte d'Israel i Palestina ve de lluny, amb quatre guerres i fets armats permanents. El principi islàmic de mai cedir territori ha convertit l'acceptació de l'existència d'Israel pels àrabs en una negació de la fe. Israel busca seguretat i reconeixement de la seva sobirania; Palestina, autogovern, i els governs àrabs, una solució compatible amb la seva percepció de la història i el mandat de la religió.
Els països àrabs de la zona refusen el 1947 la partició de la Palestina britànica per mandat de l'ONU perquè pensen que poden destruir Israel per la guerra, però aquesta porta a la victòria d'Israel i desencadena el terrorisme que arriba fins a avui. L'islam no accepta l'existència d'Israel. Els dos líders d'Egipte i Israel que volen arribar a la pau per un tractat que reconegui la contrapart, Anwar al-Sadat amb Israel i Yitzhak Rabin amb l'OLP, són assassinats per extremistes del seu propi país...
LA posició d'Israel és legalística perquè vol que l'acord li asseguri el reconeixement vinculant del que es pacti i l'acceptació formal de la seva existència.La dels àrabs, arribar a acords parcials i temporals que millorin la situació concreta del moment però que no garanteixin el futur.
Israel es pregunta si un acord garantirà un canvi de política de comunicació i d'adoctrinament als països àrabs que continuï mantenint la creença que Israel és un estat il·legítim, fet aquest lligat amb la religió i la transcendència. El dubte sobre la resposta dificulta l'acord per la inseguretat sobre l'estabilitat, que per a Israel és essencial.
L'aparició d'un Iran amb la possibilitat d'aconseguir capacitat nuclear capgira l'inestable statu quo a la regió i redueix el poder dels estats grans, Egipte i l'Aràbia Saudita, per garantir la pau. L'Aràbia Saudita i Israel comparteixen el desig que I'Iran no pugui consolidar el seu poder nuclear, però aquella no ho pot manifestar explícitament perquè una associació amb Israel és per a ells políticament inviable perquè és des de la religió radicalment transgressora.
El perill d'inestabilitat que Israel percep, que pot arribar-li de Gaza i Cisjordània, ha impulsat una política activa d'assentaments jueus a Palestina. Les comunicacions entre aquests i la seva defensa per corredors segurs ha teixit una tela d'aranya al territori que a la llarga farà impossible per raons pràctiques exercir la sobirania si mai Palestina arriba a ser un estat. La coexistència de Palestina i Israel com a estats sobirans, que sembla l'única solució estable al conflicte, està esdevenint progressivament més difícil, impossible, per aquesta raó. L'èxit militar d'Israel allunya la solució del problema, que s'intenta resoldre per les armes. És un fet conegut en política: es pot morir d'èxit.
L'Aràbia Saudita emergeix de Turquia com a estat independent després de la I Guerra Mundial com una monarquia tribal i una teocràcia islàmica. El poder polític gira al voltant de la família Al-Saud, que controla una xarxa de tribus basades en lleialtats que vénen del segle XVII i una autoritat religiosa de la qual el líder suprem és el gran muftí i el seu Col·legi d'Escolars, que deriva majoritàriament de la família Aal al-Shaykh. Són aquestes dues famílies les que han governat, amb un cert sentit del consens, que ha permès als ciutadans beneficiar-se de la riquesa del país dintre d'uns cànons religiosos ortodoxos amb l'islamisme més conservador.
Hi ha un nombre gran de treballadors estrangers, la gran majoria musulmans. El país rep cada any milions de peregrins que practiquen la hajj, peregrinació a la Meca que tot musulmà ha de fer una vegada en la seva vida. La monarquia fa una política discreta, remota i poc visible que li permet mantenir un sòlida aliança amb els EUA, una estable lleialtat amb els estats àrabs i una puritana interpretació de l'islam.
BEn Laden, originari de l'aristocràcia saudita, planteja d'inici un conflicte amb Occident per atacar “l'enemic declarat de l'islam” que deriva el 2003 en el que vol ser una guerra d'insurgència contra l'estat saudita. Això demostra la fragilitat de la política del regne que ha fet compatible per anys la moderació en les relacions internacionals amb el suport del radicalisme de la secta dels wahhabistes, visió fonamentalista de la fe sunnita. Això ha fet possible exportar radicalisme mantenint moderació a l'interior del regne.
De fet hi ha dos conflictes que transcorren en paral·lel: un entre els islamistes radicals, que pretenen un nou ordre mundial en contra de l'estructura d'estats
independents, i un altre entre sunnites i xiïtes.
