La columna
Lírica diària
Com si es tractés de petits oasis enmig de la penitència desèrtica de la raça humana, apareixen fars que ens il·luminen
Si la prosa quotidiana només bategués a còpia de rutines, el dia a dia es podria definir com una autèntica tifa. Per xamba, en les vint-i-quatre hores en què es deixata la jornada, alguns punts de llum farcits de lírica treuen el cap del no-res. Com si es tractés de petits oasis enmig de la penitència desèrtica de la raça humana, apareixen fars que ens il·luminen i ens sadollen la set. La seva missió no és cap altra que envigorir l'ànim, relaxar les parpelles i omplir la pulmonada de fresc oratge durant un instant, fugisser però íntegre, que ens propulsa a seguir empenyent el carretó banal del dia de la marmota. La setmana no n'és plena, d'aquests moments poètics, no ens féssim pas il·lusions. Hi ha dies grisos, esllanguits, tediosos i d'una monotonia superlativa. Però de sobte, un dia reps la fotografia d'una ciutat eterna, amb aquella llum plujosa que tot ho magnifica, o un missatge on et recorden que t'estimen i que fan mal fet de no dir-t'ho més sovint pensant que ja ho saps. I el dia arracona la seva sordidesa, i et vénen unes ganes immenses de somriure i de volar. La lírica diària també s'eclipsa en l'exquisidesa granada d'una copa de vi de l'Empordà escortada per unes llenques de parmesà, en un paràgraf o més d'un llibre blau i esventat, en el bon guió d'una pel·lícula premiada no per quilomètrica sinó per resplendent, en la confirmació que el pleniluni t'arrabassa el seny i t'incita a escriure o, senzill, en la imatge d'un pardal migrat que malda per procurar-se una molla de pa. Qui vol paraules en un món de sords?, deia Francesc Garriga, mestre i poeta que fa poc va decidir emprendre el gran viatge de l'hivern. Ell, que cavalcava les rutines amb lletres velles i escodrinyava el món des del blau d'uns ulls desperts, es perdia cor endins i mesurava els goigs darrere la finestra. Si de cas, per anar tirant fins que la neu ens colgui, obrim els ulls a un dia nou i esperem, amatents, la vinguda de la lírica diària. Sabrem quan ens esgarbissa perquè en notarem la palpitació al nucli dels timpans.
