Europa, malgrat tot
La grandesa de l'Europa dels 28 és la capacitat d'acceptar la diversitat i les confrontacions ideològiques, estatals, nacionals, culturals i d'interessos
Era el dia d'investidura del president del Col·legi de Comissaris de la Unió Europea. És impressionant veure en directe 751 diputats al Parlament Europeu en el moment en el qual aproven els trets principals del que serà el nou mandat del Parlament i de la Comissió. Els diputats dels 28 estats europeus són el mosaic polític, social, ètnic i cultural més divers del món. Fa cent anys molts dels països representats al Parlament que es reunia a Estrasburg començaven un conflicte que marcaria les misèries més abominables del segle XX. Després de les devastacions de l'última Guerra Mundial, ningú es podia imaginar que al cap de 70 anys es refarien les relacions entre els blocs antagònics que es van enquistar al cor d'Europa durant el llarg període de la guerra freda.
Europa ha avançat des de la fragilitat i des del fracàs de les desavinences constants. Sempre ha hagut de superar dificultats que semblaven inamovibles. Objectivament, la complexitat del Parlament europeu el fa ingovernable per les diferències que separen els grans partits europeus però, sobretot, pel nombre de diputats que voldrien canviar radicalment el funcionament de la UE, farien el que calgués per desvirtuar-la o la desposseirien de qualsevol primacia política sobre la dels estats membres. Malgrat aquestes confrontacions ideològiques i estatals, una certa harmonia s'observa pels passadissos del Parlament, a les comissions, als plens i en les relacions personals entre diputats que políticament no tenen cap mena d'afinitat.
El nou president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, feia un discurs integrador i rebia el suport d'una majoria de diputats conservadors, socialistes i liberals. Quedaven fora del consens de la nova Comissió els euroescèptics, els radicals de dreta o d'esquerra, els Verds i molts diputats que naveguen en l'ambigüitat perquè no formen part de cap de les famílies clàssiques europees.
El diputat de Podemos, Pablo Iglesias, actua en la gran sala del Parlament com si fos un plató de televisió immens. El seu missatge, de moment, queda difós però crida l'atenció per la seva radicalitat i per l'aspecte histriònic de les seves intervencions. La grandesa de l'Europa dels 28 és la capacitat d'acceptar la diversitat i les confrontacions ideològiques, estatals, nacionals, culturals i d'interessos.
Europa sembla un monstre ingovernable que no arriba a la gent, distant, funcionarial, que no té en compte les singularitats d'uns territoris que no només han perdut els seus senyals d'identitat sinó que els han preservat millor. Són 1.500 els traductors que s'encarreguen de traduir discursos i papers institucionals diversos a les 24 llengües oficials de la Unió. Hi ha molts més funcionaris a Catalunya, per exemple, que a la Unió Europea. A la Comissió hi treballen 33.000 persones, unes 4.000 al Parlament Europeu i al voltant de 1.500 al consell. A la tríada institucional en són unes 38.500, a les quals s'hi han d'afegir les que treballen a les agències europees i organismes associats. En total, a Brussel·les, a Estrasburg i a totes les delegacions repartides pel món, es calcula que hi treballen unes 60.000 persones. La idea de la gran burocràcia europea està molt estesa en l'opinió pública. Encara que fos certa, m'estimo més que Europa tingui una dotació de 60.000 persones que s'ocupen de gestionar la complexitat de 28 països i més de 500 milions d'habitants, que el manteniment d'exèrcits i estructures militars que són inútils o, si més no, són molt contràries a l'esperit de convivència i de respecte que són característiques principals de la Unió Europea.
La CRISi mundial no és només econòmica. Té a veure amb la corrupció, les desigualtats abismals creixents, l'opacitat fiscal de les grans fortunes i l'ús de la força per fer prevaldre interessos de tota mena. El nou president de la Comissió haurà de gestionar totes les derivades de la crisi. El més important que va dir en el discurs de dimecres passat es referia a la mobilització de 300.000 milions d'euros per invertir-los en l'economia real en els propers tres anys. El que no va dir és com obtindria aquesta xifra astronòmica si la Unió no es pot endeutar. Va assegurar que provindrien de fons públics i privats en unes inversions que serien gestionades amb més flexibilitat i amb moltes menys racions.
S'obre un període d'incerteses, tant a Europa com a la resta del món. Un dels perills que afronten les institucions europees és que creixi el nombre de diputats que d'alguna manera mostren un rebuig a l'actual Europa. No és responsabilitat d'ells sinó dels moviments disgregadors, antieuropeus, que conviuen en la majoria dels estats membres. En aquest sentit, Europa ha de fer una tasca molt més intel·ligent de pedagogia en tots els racons dels seus territoris.
