Primera persona del plural

Semblarà una broma, o potser és sols que aquest escrit està fet a meitat del mes d'agost, però de sobte he recordat que dues P protagonitzen el final del curs polític i semblen capaces de reduir les vacances d'estiu de la classe política a un cap de setmana llarguet calçat entre dos ensurts i les seves conseqüències mediàtiques. La primera P refereix el cognom de la que fou primera família del país durant dècades, una família en què el patriarca ha decidit confessar les seves faltes dos dies després que Duran decidís saltar per la borda per intentar l'aventura de liderar la que, diu, és una nova i regeneradora experiència que té vocació de centre, i sols tres mesos abans del dia en què es debatran les forces de cada bàndol, si més no, simbòlicament, perquè en el fons ja sabem quin tipus de guerra ha començat a fer el govern central ara que no pot enviar canons (“Los dosieres”, com deia Guerra, tot és qüestió de “los dosieres”).

La segona P refereix la inicial d'un partit que, del no res, es dispara dia a dia en intenció de vot i que, malgrat que es vulgui recordar que també roba vots al PP, sobretot està fent un forat enorme en les files socialistes. Amb raó han dit els seus dirigents —la manera més sibil·lina, la de Susana Díaz— que equivoca l'adversari l'estratègia, tot i que jo crec que l'objectiu buscat és justament la substitució d'un PSOE que després de Zapatero amb dificultat recuperarà els fills del desencant, i la prova és la manera com parla Pedro Sánchez.

Mentre una P li fa un forat a CiU, l'altra deixa a les portes de l'hospital el PSOE. Una ataca la credibilitat dels governants, en permetre creure a la gent que si l'exhonorable ens ha enganyat, qui en serà lliure, de culpa. L'altra P ataca la credibilitat dels missatges, perquè si un partit socialista afavoreix els poders econòmics com ho va fer el PSOE a les portes de la crisi, de manera que fa tan fàcil diagnosticar que no hi ha diferència entre PP i PSOE, qualsevol es pot dir socialista, o el que és el mateix, les ideologies han estat ajusticiades i les esquerres del país ja sols poden emparar-se en partits que identifiquen obvietats (injustes, crues, inapel·lables...) i ofereixen solucions que no ho són, però que sonen com a música celestial en les orelles de les persones que no tenen res a perdre.

Davant d'aquest panorama de desolació, ¿què podem fer al marge de plànyer les oportunitats perdudes entre malifetes? Senzill de dir, no tan fàcil dur-ho a la pràctica: rebel·lar-se, reinventar-se, reeixir, tres R... Acabem de dir que l'11 de setembre es farà una V gegant, fruit de la unió de mans diverses, amb idees diverses sobre el que ha de ser Catalunya en les properes dècades, però unides per la decisió construïda col·lectivament que un dia de novembre podrem esbrinar què volem, així, en primera persona del plural. La V pot voler posar sols de manifest el fet de votar. Però més enllà d'això, la V sol ser el signe de la victòria, una victòria que abans de res s'haurà de materialitzar sobre cadascuna de les persones decebudes per la primera P que saben del cert que la segona sols serveix per demorar uns quants anys l'única acció heroica, que és entomar la responsabilitat d'escriure pàgines netes en el llibre de la història i de la vida.

Es pot fer tot millor sense haver de recórrer a la demagògia que sols actua en benefici del partit que en les seves sigles acumula dues P. Es pot fer millor recordant que sempre hem estat primera persona del plural, però que no podem amagar en el grup responsabilitats que sols construïdes des de cada persona tenen sentit, ens fan créixer i generen les veritables revolucions, despertant el líder que portem dins nostre.