‘Afers exteriors'
La clau de l'èxit és en Miquel Calçada, que en cap moment dissimula la seva mirada subjectiva
Un home que vol mantenir certa dignitat s'arremanga la camisa a l'estiu o es talla els braços, no se'n posarà cap de groga ni de màniga curta; ara, un senyor de debò és aquell que porta una faldilla escocesa sense fer el ridícul.
Això es va veure al darrer capítol d'Afers exteriors, programa produït per TV3, presentat i dirigit per Miquel Calçada, a les darreres imatges del qual se'l veu amb pas ferm i decidit travessant els irregulars i boirosos Highlands, la regió més celta de tot Escòcia, com si busqués els orígens. Magnífic.
S'ha de ser valent no pas per portar faldilla sinó per realitzar un programa que miri els altres des de la pròpia identitat. La televisió bona és aquella que no tracta els espectadors com si fossin imbècils, pots estar d'acord o no amb els arguments que et planteja, però el que la fa porqueria és que falsegis els que hi exposes.
El format que va crear Calçada i que ara ha tornat amb molt bones quotes d'audiència ha estat imitat per altres televisions. Tenim Españoles en el mundo, per exemple, tant en la producció de TVE com en la de Cuatro TV, però no te n'aniries ni boig als llocs que trepitgen. Menjars repugnants, paios que munten bars dubtosos per servir plats típics espanyols que s'assemblen als originals com un ou a una castanya, individus que només esperen el retorn i es venen l'ànima al diable per un tros de pernil, i un reguitzell de situacions i llocs que no entenc com és que les delegacions de turisme dels respectius països no hagin posat el crit al cel per retirar-les.
Afers exteriors et fa venir immediatament ganes de conèixer els indrets que mostra. I no és pas que els catalans que hi surten no siguin “especials”. En aquest darrer capítol, per exemple, hi ha un noi que confessa impúdicament que ha llegit tots els llibres de Harry Potter, fins i tot ens porta al local on J.K. Rowling va escriure tanta inútil i perniciosa literatura. L'educada ironia de Miquel Calçada es fa palesa: “Jo m'he perdut els set darrers.”
El primer escocès català a qui entrevista ja situa l'espectador: es tracta de Xavier Solano, un politòleg que treballa d'assessor per a l'Scottish National Party; deixa sobre la taula una bufanda i una corbata de pura llana amb un disseny de quadres on predominen ratlles grogues i vermelles entre els tons de color de molsa i torrat, es tracta d'un tartà propi d'un clan registrat: els catalans. Efectivament ens assabentem que aquest teixit originari dels Highlands que caracteritzava els diferents clans de famílies medievals té un registre segons la combinació de colors que usaven els diferents cognoms i que encara és viu malgrat que es necessitin certs requisits per formar-ne part; doncs els catalans en tenim un. També compartim temps amb un científic de llenguatge encriptat o una jove que està fent una tesi de sociologia i que ens mostra com el golf en parcs públics és l'esport nacional i no té res a veure amb la dèria que ha inundat els camps d'aquí de nou-rics que s'han de fer perdonar tants diners i tan poca cultura.
Recorrem llocs històrics com el castell de Macbeth, el llac Ness, les vistes humides i esplèndides d'Edimburg, tot allò que es pot esperar d'un documental sobre Escòcia salpebrat per la veu en off del conductor i les seves reflexions impecables: “Com un poble sense gaires recursos i amb un clima tan inhòspit ha pogut donar tants científics, pensadors, visionaris de la revolució industrial.”
En la visita al Parlament escocès trobem la clau al progrés d'aquesta societat: no hi ha ni un sol partit que s'oposi al dret de votar per la independència d'Escòcia (perduda el 1707) respecte al Regne Unit, tot i que sembla que a la majoria dels ciutadans ja els està bé la situació actual.
La clau de l'èxit d'Afers exteriors és en Miquel Calçada, que en cap moment dissimula la seva mirada subjectiva perquè tal com he dit al principi l'espectador sap que allò no pretén ser la veritat única, sinó la seva.
Em quedo amb el costum dels escocesos de no deixar mai un whisky que es demana, i davant el mostrari enlluernador del racó d'un pub em prometo que no puc trigar gaire a enviar-me un Glenlivet entre pit i espatlla. Em cauen bé aquests escocesos.
