Pagar per caminar, també?

L'escena va tenir lloc a començaments d'agost al pla de Boet (Pallars Sobirà). Un grup d'excursionistes (els poso aquest qualificatiu perquè era obvi que havien sortit d'excursió), una dotzena de nois d'entre 10 i 16 anys, acompanyats pels qui semblaven ser els seus pares o els seus monitors, van arribar cap a les dues del migdia. Els havíem vist mentre pujàvem caminant des d'Àreu. Ens havien avançat amb un parell de tot terrenys que, en arribar, vam trobar aparcats a la zona reservada als vehicles de serveis. Per això, i perquè anaven carregats amb motxilles i un d'ells duia una estelada penjada a l'esquena, vam pensar que formaven part d'un grup d'escoltes que anaven a fer la Pica d'Estats. Ens va sorprendre veure'ls arribar al pla, poc després de fer-ho nosaltres. Potser han anat a deixar el material al refugi de Vallferrera, vam dir-nos. Eren joves i anaven fent barrila.

Al pla, a tocar de la cabana que hi ha a l'altre cantó del barranc d'Arcalís, descansava un ramat de vaques. Érem al pic del migdia i feia força calor, tot i que el vent l'alleujava. Uns quants dels nois van començar a acostar-se a les vaques amb l'ànim de fer-s'hi fotografies, primer, i de fer riure, després. N'hi havia uns quants que els engrescaven i els altres s'hi atansaven fent-se els valents. Cap pare o monitor va badar boca. Va passar que un parell de vaques van alçar-se, se'ls van mirar i van allunyar-se mansament. També podien haver optat per envestir-los, que és el que hauria passat si haguessin vist en perill algun dels seus vedells. No va ser el cas. Aquelles vaques van demostrar tenir força més seny.

Situat a 1.880 metres d'altitud, el pla de Boet és capçalera de la Noguera de Vallferrera i el punt d'arrencada per pujar a la Pica i el circ de Baiau. És un indret idíl·lic. Sí que hi ha un parell de taules de pícnic, però és l'únic senyal de massificació que s'hi percep. I això que l'accés és relativament còmode, per una pista prou transitable i amb el pàrquing de la Molinassa al capdamunt, just a mig quilòmetre si fa no fa del pla. Aquell migdia d'agost era pràcticament ple i al pla hi deuria haver una vintena llarga de persones.

He recordat aquesta escena en llegir que el conseller d'Agricultura i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí, s'està plantejant fer pagar per usar els pàrquings dels parcs naturals i per generalitzar les taxes que ja s'apliquen en alguns parcs per la utilització de determinats serveis. D'una banda, ho trobo bé perquè mantenir els parcs naturals costa diners i és normal que els usuaris contribueixin a sufragar les despeses que hi generen. Vull dir que la lògica que hem seguit fins ara ens porta cap aquí indefectiblement.

Ara: jo seria partidari d'aturar de cop aquesta lògica que seguim com rucs en una sínia i retrocedir alguna dècada enrere quan no hi havia necessitat de delimitar i regular l'accés a cap parc natural perquè es conservaven sols, com aquell qui diu. És a dir, que el que qüestiono és que hi hagi d'haver pàrquings a tocar dels plans i al peu de les muntanyes. Perquè aquesta lògica que ens ha fet ordenar-hi l'accés motoritzat, asfaltant pistes forestals, eixamplant camins de carro i adequant espais d'aparcament al més amunt possible i que ara proposa fer pagar l'ús dels serveis que s'hi presten, per garantir-ne el manteniment, pot dur-nos d'aquí a no res a fer-hi arribar autocars, plantar-hi barbacoes i tota la pesca. Quants indrets que teníem per verges no s'han fet malbé des que s'han fet accessibles al trànsit motoritzat. Pel camí que anem, d'aquí a uns anys debatrem la instal·lació d'escales mecàniques (ep!, de peatge) als cims més emblemàtics del país.

Jo crec que a la muntanya s'hi ha d'anar a peu i que qui no estigui disposat a fer l'esforç d'una caminada esgotadora, no paga la pena que hi vagi perquè tampoc en sabrà apreciar la bellesa. Tanmateix, ja sé que vaig contra la lògica que ens arrossega des de lluny i que ens fa confondre democratització amb massificació.