La ‘gran veritat' del futbol

El 23 de juliol, Quim Brugué va publicar en aquest mateix espai l'article “El gran engany del futbol”. No pretenc pas respondre-hi, malgrat que ningú no ho diria veient el títol que m'he empescat, en sóc del tot conscient, però és ben cert: tan sols provaré de reflexionar sobre el futbol i, per extensió, l'esport a partir de les idees suggerides per Brugué. Hi ha una part del seu article que el subscriuria, tot i que amb algun matís. Aquella sobre la desmesura del futbol. A mi també em semblen una vergonya els diners que s'hi mouen. Ja vaig dir fa unes quantes setmanes (9 de juny) que el futbol és un disbarat. Ara: més que fixar-nos en els futbolistes i els clubs i les multinacionals que han convertit el futbol en una indústria de l'entreteniment, hauríem d'adonar-nos que som els aficionats els qui els engreixem i fem possible la disbauxa. En aquest sentit, no crec que el futbol sigui gaire diferent al cinema o una qualsevol altra art o activitat mediàtica. I em sembla lògic que cada icona, sigui un futbolista, un actor o un escriptor, cobri en funció dels ingressos que genera.

El punt de discrepància amb Brugué el tinc en el que ell identifica com les dues grans mentides del futbol. La primera és la “meritocràtica, segons la qual l'esforç genera sempre la justa recompensa”; la segona, la “solidària, segons la qual els privilegiats del món del futbol tenen preocupacions socials i actuen en benefici de la col·lectivitat”. Aquesta segona m'interessa ben poc perquè suposo que hi haurà de tot, en el futbol com en qualsevol altre ordre de la vida, vull dir que tothom qui guanya molts diners i en destina una part a fer fundacions i col·laborar en programes socials ho deu fer per vés a saber quines motivacions; en tot cas, val més que ho facin que no pas els posin tots en paradisos fiscals.

De la primera mentida que assenyala Brugué sí que m'interessa parlar-ne. Diu que troba “patètic escoltar com alliçonen els nostres fills, tot explicant que a base d'esforç poden ser com ells. Mentida: el 99.9 per cent dels nens i les nenes que escolten aquests missatges no tenen cap possibilitat d'arribar a l'elit futbolística”. I jo el que trobo és que Brugué confon l'èxit amb la victòria i l'esport amb l'elit esportiva. Ja ho sabem que no tothom pot arribar a ser un esportista d'elit, que només hi arriben quatre i mal comptats. Perquè els factors que hi intervenen són múltiples. Cal tenir talent i esforçar-se de valent i, a més a més, un punt de sort ineludible, allò de ser en el lloc oportú en el moment oportú. Tanmateix, això no treu que els esportistes d'elit, determinats esportistes d'elit, almenys, puguin ser agafats com a model per educar els nostres fills per ensenyar-los el valor de la disciplina i l'esforç i tota la pesca. Perquè si l'assimilen, entendran que l'èxit es troba en el camí que es va fent, les experiències que es tenen, les amistats que es traven, les coneixences que s'adquireixen i etcètera. No és que la victòria no sigui important, és que hi ha moltes maneres de guanyar i cada esportista se la pot fer a mida. Llavors, viure esportivament vol dir triomfar cada dia.

Aquest és un debat molt antic, que hem heretat dels grecs. I que no es tancarà mai. Encara que des de faci tres de dècades la ciència social hagi dignificat la pràctica esportiva en convertir-la en objecte d'estudi, l'hagi abordat des de tots els vessants possibles i hagi demostrat que en tots els processos de civilització hi ha hagut una fase d'esportivització (Norbert Elias). Tant se val, perquè l'ús i l'abús que les dictadures i les democràcies han fet i fan dels triomfs esportius, per a la propaganda patriòtica, té un pes excessiu i que es renova a diari. Però, d'aquesta instrumentalització no en tenen cap culpa ni les disciplines esportives ni els esportistes, que sovint no hi tenen res a veure. En resum, jo el que crec és que en l'esport, i per tant també en el futbol, hi ha una gran veritat: que ens pot ajudar a fer-nos millors persones, individualment i col·lectiva.