La societat dopada

Ara fa pocs dies, just abans de començar el Tour de França, el ciclista nord-americà Lance Armstrong va dir que no es pot guanyar la volta francesa si no es recorre a pràctiques de dopatge. Armstrong sap de què parla, és clar. Ell el va guanyar set vegades, entre el 1999 i el 2005, per bé que el seu nom ha estat esborrat del palmarès de la cursa en ser declarat culpable, l'octubre del 2012, de dopatge continuat i, en conseqüència, desposseït dels seus títols i sancionat de per vida. Tot i que hi ha hagut qui ha contestat Armstrong, com el belga Eddy Merckx, guanyador de 5 Tours de França, en el sentit que sí que es pot guanyar la ronda francesa sense haver d'ingerir substàncies prohibides, en general, la seva declaració ha estat acollida amb silenci, com si es donés per incontestable la sentència del ciclista texà. De fet, els Tours que li han pres no han estat atorgats a cap altre corredor perquè, qui més qui menys dels qui el van seguir, s'ha vist involucrat en un afer de dopatge o altre. El dopatge en l'esport professional és un fet innegable i generalitzat.

El febrer del 2011 es va destapar l'anomenada operació Cursa, una altra d'aquestes operacions policials que de tant en tant sorgeixen contra el tràfic de substàncies de dopatge. La peculiaritat d'aquesta operació, que van dur a terme els Mossos d'Esquadra a poblacions de la Catalunya Central i en què es van decomissar unes 12.000 dosis de substàncies de dopatge, des de la famosa EPO fins a anabolitzants, és que entre els clients de la xarxa hi havia esportistes amateurs, exprofessionals o de disciplines minoritàries, com el culturisme, el triatló o l'atletisme en el seu vessant popular, de mitges maratons i maratons. D'aquella operació encara no se'n coneixen les conseqüències esportives, les sancions en què hauran pogut incórrer els atletes enxampats, més enllà de les detencions que hi va haver en el primer moment, però un dia o altre es coneixeran, ni que sigui entre els cercles afectats. És a dir, que el que aquesta operació venia a demostrar és que el dopatge no només està instal·lat en l'esport professional sinó que també és present entre els atletes populars.

El dopatge es pot debatre des de vessants diferents. Fins i tot, se'n pot qüestionar el concepte mateix i defensar-ne la pràctica, ja que, vistos els resultats tan poc dissuasius, el que s'aconsegueix és alimentar un mercat negre de substàncies, enriquir metges sense escrúpols i etcètera. A banda de la hipocresia que suposa demanar cada vegada heroïcitats més extraordinàries, en l'horari que l'espectador li vagi bé, però, això sí, que per menjar no vagin més enllà dels espaguetis i l'entrecot de vedella ecològica.

No obstant això, no és aquest el debat que ara m'interessa. La pregunta de perquè es dopa un esportista professional és fàcil de respondre: perquè li va la feina; si tots els rivals ho fan i els contractes van indexats als resultats, poques alternatives li queden. Que els superhomes són personatges de ficció i de còmic. Ara: una qüestió ben diferent és per què es dopa un esportista amateur? Cada cas deu ser un món. N'hi deu haver que ho fan per assolir un repte que se'ls resisteix, d'altres per experimentar i sentir-se un professional… Proposar una raó en general és perdre el temps. Ara bé, trobo que no és tan estrany que també entre els esportistes amateurs hi hagi casos de dopatge, ni que sigui per avançar uns quants llocs en la classificació. Perquè sempre he pensat que l'esport reflecteix la societat en què s'insereix. I la societat d'avui és una societat dopada per la cobdícia, sigui de diners, de poder polític o de triomfs esportius, empresarials o de la naturalesa que sigui. La cobejança de riqueses no és pas un pecat d'avui. Tanmateix, el que potser sí que és nou és la sensació que no hi ha cap frontera que no es pugui traspassar. No hi ha res impossible, fes-ho, busca els teus límits… El dopatge sempre comença amb un eslògan.