Bass va aconseguir una imatge
emblemàtica de cada pel·lícula
L'espiral interminable de Saul Bass
A propòsit dels títols de crèdit de ‘Vertigen', que es projectarà en còpia restaurada al festival de Canes
El passat 8 de maig va complir-se el 93è aniversari del naixement de Saul Bass. No era, doncs, cap centenari. Ni tampoc cap altra efemèride significativa, però Google va dedicar-li la capçalera amb un doodle que va elaborar a partir d'alguns dels títols de crèdit més memorables del dissenyador gràfic nord-americà. Així, doncs, era possible identificar el braç estilitzat de L'home del braç d'or i el cadàver desmembrat d'Anatomia d'un assassinat, totes dues d'Otto Preminger; la figura que representa Espàrtac, interpretat per Kirk Douglas amb la direcció de Stanley Kubrick; la silueta dels edificis de Nova York que emmarquen els balls i les lluites urbanotribals de West Side Story, de Robert Wise; el mapa relatiu al viatge de La volta al món en 80 dies, en què el dissenyador va esplaiar-se en els seus títols de crèdit més llargs (sis minuts), que són el millor de l'encantadora pel·lícula amb la qual Michael Anderson va adaptar la novel·la de Jules Verne; els llums intermitents de la marquesina de Casino, de Martin Scorsese; les línies verticals de Perseguit per la mort i les verticals de Psicosi, sense oblidar les espirals que surten de l'ull de Vertigen, de Hitchcock.
Tots aquests referents invocats en el doodle de Google són obres mestres dels títols de crèdit cinematogràfics, que van revolucionar-los en la mesura que, transcendint la funció merament informativa, van adquirir una dimensió narrativa, simbòlica i artística. Saul Bass va aconseguir una imatge emblemàtica de cada pel·lícula: evocant la història de manera metafòrica, dóna la clau per entrar-hi i persisteix en la memòria visual de l'espectador. Però, a més, i encara que estiguin íntimament lligats als films respectius, els títols de crèdit de Bass són identificables en ells mateixos.
Otto Preminger va ser el descobridor per al cinema d'aquest dissenyador gràfic en proposar-li que realitzés el cartell de Carmen Jones, la seva particular revisió del mite de Carmen passat pèl filtre de l'òpera de Bizet i ambientat en un microcosmos afroamericà. Era el 1954. Un any després, amb L'home del braç d'or, Bass va crear una imatge essencial definitòria del seu estil: el disseny d'un braç que concentra la triple condició del protagonista (Sinatra) com a músic, jugador de pòquer i addicte a l'heroïna. Bass va continuar treballant amb Preminger, però hi va haver altres cineastes que, fins a l'any 1996 en què va morir, van demanar la seva col·laboració. Un va ser Alfred Hitchcock, que va encertar-la quan va proposar-li els títols de crèdit de Vertigen. Tota la complexitat d'aquest film inabastable, el millor de la història del cinema segons els crítics convocats en la present dècada per la revista Sight and Sound, es concentra suggestivament en les imatges que contenen els títols de crèdit i que comencen amb un llavi femení moradenc. Del llavi es passa a uns ulls que primer miren cap a la dreta i després cap a l'esquerra. La imatge es concentra en l'ull esquerre, que s'envermelleix, i hi entra a dins fins a internar-se en la pupil·la, de la qual, com si emergissin d'un abisme, boten formes en espiral de diversos colors que envaeixen tota la pantalla.
Les imatges dels títols de crèdit de Vertigen conclouen amb un retorn a l'ull mentre emergeix el nom d'Alfred Hitchcock. Tot s'apunta en aquestes imatges inicials dissenyades per Bass. L'ull, del qual finalment surt el nom del director demiürg que maneja els fils de la trama, remet a la idea del cinema com a fascinació de la mirada que Vertigen explora d'una manera profunda i autoconscient. Scottie (James Stewart) resta fascinat davant d'una imatge –la d'una dona que, de fet, no existeix: és una representació– que segueix obsessivament pels carrers de San Francisco. Scottie viu una experiència vertiginosa i emocionalment devastadora, i es perd ell mateix en una espiral que l'arrossega cap a l'abisme.
Hi ha una escena cèlebre de Vertigen en què Madeleine –la dona idealitzada que no és més que una imatge– mira una pintura d'una hipotètica avantpassada seva. La càmera l'enfoca des de darrere per mostrar el seu monyo en espiral, anunciat pel disseny gràfic de Bass. Madeleine desapareix, però perdura com un fantasma que Scottie vol rescatar del món dels morts: la seva resurrecció no es consuma fins que Judy –que havia representat Madeleine– accedeix a fer-se de nou el monyo en espiral. Qui va representar Judy i Madeleine serà present d'aquí uns dies a Canes per assistir a la projecció de la còpia digitalment restaurada de Vertigen. Kim Novak és l'última supervivent representativa d'un film que fa que la seva imatge (una representació) sigui immortal. Per festejar-ho, oficiarà aquesta missa solemne cinematogràfica.
