Un any d'amor amb Godard

Al seu film Vivre sa vie (1963), Jean-Luc Godard posa la pròpia veu a un personatge masculí que, enamorat de la protagonista que interpreta Anna Karina (Nana), llegeix un fragment d'El retrat oval, el conte d'Edgar Allan Poe en què un pintor retrata l'esposa sense fer-hi atenció: quan acaba el retrat, la dona és morta, com si l'art li hagués manllevat la vida i es produís al marge o fins en contra de la vida. Godard, exercint la ventrilòquia sense fer-se present a la imatge, diu a Nana, però, de fet, a Anna Karina, que aleshores era la seva esposa: “És la nostra història, un pintor que retrata la dona que estima.” Els cineastes de la nouvelle vague, com bona part dels cineastes moderns des de Rossellini, van inscriure la pròpia biografia a les seves pel·lícules, però també van renovar una antiga relació establerta en el món de l'art i, tot i que amb la mediació manipuladora dels productors respecte a les actrius, també desenvolupada en el cinema clàssic: aquella que concedeix a l'home/artista el poder de la creació i a la dona/model la funció d'inspirar-lo.

Godard, tot i que potser també va ser Truffaut, va dir que el cinema era l'art de filmar dones belles. En tot cas, molt temps després de Vivre sa vie, va afirmar en una entrevista a France Cultura realitzada l'any 1995 per Jean Daive: “Les dones han estat eliminades de la història del cinema, més que de la literatura o de la pintura.” I, més concretament, respecte a ell mateix: “Tots els pintors han tingut models. Però, en el meu cas, eren còpies. Havia vist que Sternberg ho feia així... No les vaig tractar massa bé. Vaig respectar la seva bellesa aleatòria, però no vaig fer atenció al que poguessin dir o fer.”

amb relació a les seves models, que van ser esposes i amants, Godard va reconèixer que no les havia tractat gaire bé. No sé fins a quin el cineasta va “vampiritzar” Anna Karina robant-li la vida, però confesso que, admirant-ne tant l'obra en la seva diversitat i mudança, l'antipatia que sento per Godard es deu en bona part al que he llegit sobre la manera en què va “maltractar-la”, i en va ser tan possessiu com infidel, quan s'havia acabat el joc de la seducció i l'emoció de l'enamorament. Anna Karina, tanmateix una actriu fascinant en les pel·lícules de principis dels seixanta amb les quals Godard va revolucionar el cinema, va ser la seva primera esposa. Fa poc he llegit una novel·la de la seva segona esposa, Anne Wiazemsky, que relata el primer any de la seva relació amb el cineasta, que la va descobrir admirant-ne una foto del rodatge de Au hasard Balthazar, de Robert Bresson, i uns mesos després en va rebre una carta en què la noia, perquè aleshores era una noia de 19 anys, li confessava que estimava el seu cinema. Era l'estiu de l'any 1966. Godard, que tenia 36 anys, no va dubtar a visitar-la a l'endemà a Montfrin, una població a prop de Nimes on Anne Wiazemsky (néta i neboda, respectivament, dels escriptors François Mauriac i Claude Mauriac) estiuejava amb una amiga.

‘Une année studieuse', publicada en castellà per Anagrama amb el títol Un año ajetreado, presenta un Godard enamorat, sense que l'autora comprengui –si és que això es pot arribar mai a comprendre– el perquè d'aquella exaltació amorosa que va inspirar, inesperadament divertit i interessat en què la seva estimada emprengués estudis de filosofia a Nanterre, on Wiazemsky va conèixer Daniel Cohn-Bendit, pèl-roig com ella i que per això mateix li reclamava solidaritat, poc més d'un any abans del Maig del 68. Wiazemsky, que havia fet una pel·lícula amb Bresson sense pensar a convertir-se en actriu, va abandonar els estudis (a desgrat del cineasta) esdevenint “model” de Godard, tot i que aquest va emprendre aleshores un cinema militant que, sobretot a partir del Maig del 68, es va desenvolupar al marge de la indústria. L'escriptora, que més tard també va participar en films de Passolini (a la grandíssima Teorema, i també a Porcille) i molts altres directors, només explica el rodatge de La chinoise, que Godard va rodar a casa seva amb esperit promaoista, però amb un sentit de l'humor que, decebent-lo molt, va provocar la ira de l'ambaixada xinesa a França. Wiazemsky, que ha esdevingut una excel·lent i reconeguda escriptora, només parla de La chinoise perquè només ha volgut relatar aquell any atrafegat d'estudiant en què es va enamorar de Godard, que hi apareix tant real com personatge literari. Això perquè aquesta novel·la (amb personatges secundaris com ara François Truffaut, Jacques Rivette, Bernardo Bertolucci, el filòsof Francis Jeanson, el crític de cinema Michel Cournot i la seva esposa Nella) és autobiogràfica, però és una ficció literària amb la seva voluntat de restituir aquella experiència en pur present, sense evocar-la, com si la revivís. Per què només el primer any? Perquè, ho diu, només volia recordar la felicitat. Tot allò que va passar després, la cara sinistra del Godard enamorat, pot intuir-se i plana com una ombra, però no mata la bonheur. La felicitat viscuda pot ser encara una experiència de felicitat. Potser sí. I sí per qui ho llegeix... malgrat Godard.