La columna
Camus i el nen de Boston
La violència del segle XXI no té escrúpols ni límits
A la tertúlia d'Els matins de TV3, Antoni Puigverd denunciava l'altre dia la impietat creixent dels terroristes. Recordava que, fa uns anys, uns palestins s'havien mostrat disposats a assaltar una sinagoga, però mai un camp de futbol, i a matar una determinada persona, però mai si anava acompanyada dels fills. Fa temps que aquests escrúpols han desaparegut: l'11-S de Nova York i l'11-M de Madrid en són dues patètiques proves. Fa quinze dies, a Boston, l'atemptat va segar la vida d'un nen de vuit anys.
Immediatament vaig pensar en Les justes, la colpidora obra dramàtica d'Albert Camus. Els membres d'una organització revolucionària preparen l'assassinat del gran duc de Rússia quan passi en un carruatge anant al teatre. Tot està a punt, però l'encarregat de llançar la bomba s'atura en sec quan s'adona que el duc viatja amb dos nens: el nebot i la neboda. El magnicida frustrat s'excusa davant els seus companys: “Nens! No heu mirat mai els nens? Aquella mirada greu que tenen a vegades... Mai no he pogut sostenir mai aquella mirada. El cor em bategava d'alegria a mesura que s'acostava el carruatge. Vaig córrer cap al cotxe i llavors els vaig veure; el braç se'm va afluixar i em van tremolar les cames. Un segon després, ja era massa tard.” Encalçat pels coreligionaris, Kaliayev es defensa: “M'havien ordenat que matés el gran duc, per no m'havien pas demanat que assassinés nens. Fins i tot en la destrucció hi ha d'haver un ordre, un límit. Matar nens és contrari a l'honor i, si algun dia la revolució se separés de l'honor, jo m'apartaria de la revolució.”
Camus va escriure aquest drama just a la meitat del segle XX. Un any després va publicar l'assaig L'homme revolté i va condemnar les revoltes que es convertien en “una mecànica assassina”. Degué intuir que la violència del segle XXI seria infinita, sense honor ni escrúpols ni límits. Per això, quan li van preguntar si es veuria amb cor de retratar la societat en cent pàgines, va dir que en deixaria noranta-nou en blanc i que a la centèsima hi escriuria: “L'únic deure de l'home és estimar.”
