Escriure sobre la mare

Fa uns dies vaig viure una situació especial, un motiu de celebració enmig de la penúria en què vivim, i una persona pròxima em va dir que havia pensat que la meva mare hauria estat molt contenta. Jo també hi vaig pensar, en la mare, que va morir fa més de dotze anys. Sovint hi penso i no cal dir-ne res més. O potser sí, com ara que de manera inevitable vaig pensar-hi llegint fa unes setmanes dos llibres, Res no s'oposa a la nit i Ets la meva mare?, en què les seves respectives autores, l'escriptora francesa Delphine de Vigan i la dibuixant de còmics nord-americana Alison Bechdel, col·loquen la pròpia mare en el centre d'uns relats autobiogràfics. Potser més en el centre en el cas de Delphine de Vigan perquè, pel que fa a Alison Bechdel, ella mateixa sempre és el subjecte preferent de la seva narració, encara que parli de la mare o del pare, com ho va fer en la seva esplèndida novel·la gràfica precedent: Fun home. Tanmateix, malgrat que el propòsit sigui reconstruir la difícil vida de la mare pocs anys després que morís, la novel·lista francesa no deixa de reflexionar sobre la pròpia identitat (en qui és a partir de qui va ser la dona que va dur-la al món) amb una voluntat d'autoconeixement.

He dit que he llegit aquests dos llibres, però també he mirat les seves imatges. És evident en el cas de les vinyetes d'Ets la meva mare?, una novel·la gràfica en què, de fet, hi ha moltíssim text, incloent-hi cites prou extenses d'Al far (també dels diaris de la mateixa Virginia Woolf) o del psicoanalista Donald Winnicott. Però en el cas de Res no s'oposa a la nit també hi ha la importància d'una imatge, una sola imatge, que es correspon a una fotografia de joventut de Lucile Poirier, nom de la mare de Delphine de Vigan. Reproduïda a la coberta de l'edició catalana (Ed. 62), suposant que també hi és en altres edicions, aquesta fotografia, ho reconec, em va fer comprar el llibre i, mentre el llegia, me l'anava mirant. La seva filla n'escriu a la novel·la: “Entre les fotos de la Lucile que vam trobar a casa seva, en un full de còpia per contacte en blanc i negre, vaig veure una petita imatge de la meva mare, feta a la taula familiar. La Lucile hi apareix de perfil, porta un jersei de coll alt negre, té una cigarreta a la mà esquerra, sembla que està mirant algú o alguna cosa, però probablement no mira res, el seu somriure és d'una obscura dolçor.” És una dona bella amb un misteri i un deix malenconiós.

A Lucile Poirier, que va suïcidar-se amb poc més de seixanta anys, sempre va posseir-la un dolor de viure que la seva filla Delphine sap que mai podrà comprendre del tot. Va esforçar-se per viure, però no va poder escapolir-se d'un turment que va abocar-la a la depressió i la follia. Al darrere hi ha uns secrets de família que la seva filla descobreix (però mai del tot) i explica sense deixar de plantejar-se si hi té dret. No és cosa d'exhibir els draps bruts i fer-ne safareig. Passada pel sedàs de la literatura, aquesta experiència de vida, o allò que se'n pot reconstruir amb la consciència que mai s'abastarà del tot, ajuda a viure a qui l'escriu. Escrivint el llibre, Delphine de Vigan va adonar-se que la seva mare l'havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal. També ajuda a qui la llegeix, eixamplant-nos la comprensió dels éssers fràgils i de la pròpia fragilitat, encara que les nostres experiències no siguin tan extremes.

La família d'Alison Bechdel també tenia els seus secrets. Ho va relatar a Fun home: el pare era un homosexual que, tancat a l'armari familiar, va ser infeliç i va causar infelicitat. A Ets la meva mare?, Bechdel recorda els dubtes que va tenir sobre si aquest secret, però també altres circumstàncies de la vida familiar i de la seva relació amb el pare, havia de ser explicat en una narració. Al capdavall, com és propi de bona part de la més preuada narrativa autobiogràfica, es planteja si la pròpia experiència interessa a qualsevol altre i, per tant, la manera en què se li pot fer interessant, és a dir, com relatar-la. Bechdel parla d'una mare que potser va deixar de fer-li un petó de bona nit quan va descobrir un dibuix de la petita Alison en què un metge netejava el “lloc de fer pipí” d'una nena. En tot cas, és una mare “distant” que una vegada li va reconèixer que de la seva mare va aprendre que els fills són més importants que les filles. A la filla li dol que la seva mare transmetés aquest maleït aprenentatge, però la seva voluntat d'autoconeixement (a través de la psicoanàlisi, a través de l'escriptura) fa que reconegui que va mostrar-li una sortida que l'ha ajudat a viure. Per poder fer la seva vida, ha destruït la mare, però aquesta ha sobreviscut a la destrucció. I és així que la seva experiència ens il·lumina sobre tantes mares que han sobreviscut a la “destrucció” que les filles necessitàvem.