Paul Gauguin, el subversiu
És la segona que organitza la institució sobre l'obra de l'artista
Carmen Cervera ha fet novament pública la seva passió per l'art de Paul Gauguin (París, 1848-Atuona, Hiva Oa, 1903) en dedicar-li l'exposició commemorativa del vintè aniversari del museu Thyssen-Bornemisza. És la segona que organitza la institució sobre l'obra de l'artista després de la dedicada als orígens del simbolisme el 2005.
Gauguin y el viaje exótico ha esdevingut un bon tast de la pintura de Koké (com l'anomenaven els habitants d'Hiva Oa, l'illa de les Marqueses on va morir d'una sobredosi de morfina o, segons alguns investigadors, enverinat pel maligne gendarme Jean-Pierre Claverie). En la mostra s'hi han pogut veure, entre d'altres, quatre de les teles més representatives: Matamoe (paisatge amb galls dindis), procedent del Puixkin de Moscou; Dones de Tahití, del Museu d'Orsay; Dues tahitianes, del Metropolitan Museum of Art de Nova York, i la famosa Mata Mua (Hi havia una vegada...). L'exposició es va complementar amb rellevants pintures dels expressionistes alemanys, com ara Ernst Ludwig Kirchner (1880-1938), que es varen inspirar en el primitivisme de Gauguin.
Dit això, resulta anecdòtic que la mostra fos inaugurada pel Borbó. Pocs saben que Gauguin va subvertir contra la monarquia espanyola contractat pel dirigent republicà Manuel Ruiz Zorrilla (El Burgo de Osma, 1833-Burgos,1895), que fou ministre, president del govern i secretari del general Prim, exiliat a París. L'artista acceptà ser agent secret i viatjà a Catalunya Nord (l'agost de 1883 i l'abril de 1884) per introduir Zorrilla a Espanya en cas que triomfessin les insurreccions militars contra Alfons XII, entre les més notòries les de les casernes de la Seu d'Urgell i de Santa Coloma de Farners. En l'article ‘Gauguin contra els Borbons' (Avui, 25-9-2003) vaig explicar aquelles frustrades operacions subversives de l'artista.
És també paradoxal que Mata Mua, la joia de la corona de la col·lecció de la baronessa, simbolitzi una de les especulacions financeres més extraordinàries del món de l'art. Pintada el 1892 a la platja de Maiatea de Tahití en un moment d'absoluta misèria econòmica i degradació moral de l'artista, va ser adquirida cap al 1910 pel col·leccionista rus Ivan Morosov per 500 francs a la sala d'Ambroise Vollard de París. El 1984 Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza i l'empresari bolivià Antenor Ortiz-Patiño, propietari de mines d'estany, la compraren per 3,8 milions de dòlars en una rocambolesca operació amb els russos. El 1989 el baró recomprà la pintura en una subhasta de la Sotheby's per 24,4 milions de dòlars.
En cap de les exposicions que s'han fet sobre Gauguin als principals museus del món, i tampoc en aquesta, s'ha parlat del seu mecenes, confident i gran pintor que va ser Georges-Daniel de Monfreid (París, 1856-Cornellà de Conflent, 1929) que, amb consentiment o no, restaurava les pintures que li enviava Gauguin i que arribaven malmeses pel llarg viatge al seu taller de París o a la residència castell de Saint-Clément, a Cornellà de Conflent, al vessant del Canigó. Fins i tot va executar una còpia del mateix format del Cheval blanc subhastada a la Sotheby's de Londres el 1998. Daniel de Monfreid tenia una gran formació acadèmica i retocava algunes figures d'indígenes nues per fer-les més comercials. Jo veig la pinzellada de Monfreid, per exemple, en la tela Dues tahitianes que s'ha reproduït a la portada del catàleg. Quan es faran radiografies i estudis pinacològics per aclarir, per exemple, les retocades amb blau de Prússia de Monfreid?
Una darrera consideració. Paloma Alarcó, l'eficient comissària, ha declarat que considera Gauguin un radical polític, un “antisistema”, que va denunciar els estralls del colonialisme francès a la Polinèsia i que fugia d'una civilització corrupta i contaminada. Hi estic d'acord, però no hi he vist, a l'exposició, cap referència al combat de l'artista contra els gendarmes de les Marqueses i a la seva defensa de la cultura dels pobles polinesis.
