Ca montes
Gitanos
Mig milió d'homes, dones i nens gitanos van morir sota el règim nazi en els camps de concentració
Ahir Alemanya va retre un merescut homenatge públic a la nació gitana. I ho va fer inaugurant a pocs metres del Parlament un monument a l'Holocaust que també ells van patir als anys quaranta. Mig milió d'homes, dones i nens gitanos van morir sota el règim nazi en els camps de concentració, en les condicions més inhumanes i indignes que hom pot imaginar. I tot i que la xifra de morts és inferior a la patida pels jueus, la maldat és la mateixa. Jueus i gitanos comparteixen el dubtós honor d'haver volgut ser exterminats pels nazis per pertànyer a un poble, a una cultura, a una manera d'entendre el món. Hi ha hagut altres genocidis al món, però cap comparable al nazi, un genocidi que per escrit descrivia el seu objectiu i era capaç d'explicar-lo i fer-ne teoria.
Arribar fins ahir s'ha fet llarg, però, perquè els gitanos han vist com de lentament passaven les dècades abans que el seu paper en aquella tragèdia fos dignificat. Va ser el llunyà 1982 que el govern alemany, aleshores encara de la República Federal, va reconèixer de manera solemne el genocidi perpetrat pel règim nazi. Havien passat prop de quaranta anys dels fets i encara n'haurien de passar deu més perquè el Parlament aprovara erigir un monument en el seu record, paral·lel a la impressionant plaça que recorda per sempre la Xoà.
El monument als gitanos és molt diferent del granític monument als jueus. Aquí hi haurà una flor fresca com a símbol permanent cada dia. Un símbol que em sembla apropiat per a descriure un poble europeu que sempre ha viscut sobrevivint, que avui en dia encara ha de veure i viure episodis com la seua expulsió de la França de Sarkozy.
Europa no acaba mai d'entendre el que per a tots nosaltres representa la nació dels gitanos. Però no hauríem d'oblidar que són un poble únic, complex i ple de matisos, un autèntic tresor pel continent. Els gitanos són una nació que no aspira a ser un estat i potser això és el que ens desconcerta. Però en definitiva són els més europeus de tots, car no els cal un territori per a reconèixer-se com el que són i saber transitar la seua vida sense respectar les fronteres.
