El deute

El 1992, quan les monedes europees van entrar en conflicte, i les polítiques monetàries que convenien a uns estats eren inadequades per a altres, Alemanya es va plantejar si seguir la seva pròpia política de contenció del dèficit i baixa inflació, tradició arrelada per una economia amb alta competitivitat i eficiència, o fer un esforç que ajudés els altres estats de la UE amb economies més febles. Això hauria permès un cert nivell d'inflació, inferior al 4% en tot cas, però hauria incentivat el consum i estirat l'economia. La decisió del Bundesbank va ser clara i contundent: no arriscar el creixement de la inflació a Alemanya encara que això suposés no ser solidari amb Europa. Els especuladors van entendre que una política monetària comuna era impossible i el mecanisme europeu de control de canvis, Exchange Rate Mechanism, el precursor del euro, es va enfonsar en qüestió de setmanes. Avui la situació es torna a repetir i és Alemanya qui torna a tenir el poder de decisió que determina el resultat: es manté l'euro o se'n demostra la inviabilitat.

La Reserva Federal (FED), als EUA, i el Banc Central Europeu (BCE), a la UE, tenen els mecanismes, capacitat de generar diners, si hi ha voluntat política per resoldre el problema. El FED ha posat en circulació 1.500 B$ per finançar el consum i la inversió, quantitat doble de l'ajut inicial, 700 B$, del Govern Federal autoritzat pel Congrés, Troubled Asset Relief Programme (TARP), al final de l'administració Bush. El BCE ha comprat deute per valor de 1.700 B€ des del 2007, tres vegades més que els 440 B€ del European Financial Stability Facility (EFSF), autoritzat per l'Ecofin. S'han acabat els temps en què la massa monetària estava limitada pel patró or, però, malgrat això, l'esforç fet fins ara en augmentar la massa monetària és insuficient per dinamitzar l'economia.

Hi ha qui pensa que aquesta massa monetària creada en els quatre darrers anys a Occident pot causar inflació. És poc probable, perquè la crisi ha deixat una capacitat de producció no utilitzada que abans que pugin els preus s'haurà de saturar, però les raons polítiques i el convenciment de la ciutadania alemanya continuen mantenint un paradigma més imaginari que real, perquè no és realista que una inflació del 4% a Alemanya i lògicament menys a Itàlia i Espanya per la seva profunda crisi i manca de demanda interna, s'autoalimenti i creixi. El que sí faria aquesta política és promoure el creixement i, per tant, limitar els efectes més perversos de la crisi ajudant, també, a reduir el dèficit públic i el cost del deute. Es pot concloure que tenim els mecanismes per resoldre el problema de la deflació a Europa, però no ho fem per interessos de part més que generals.

DEls préstecs que el BCE ha fet a la banca europea per valor de 700 B€, més de la meitat estan en poder dels bancs espanyols i ha estat utilitzada en part per comprar deute públic a preu alt, més del 5%, amb recursos barats, al 2 o 3%, fent un benefici sens risc perquè no hi ha pràcticament perill de perdre la inversió. De fet, es pot dir que part d'aquest benefici és sufragat per tota la ciutadania, que suporta el cost del deute públic. Aquesta política es fa compatible amb la negativa a comprar aquest deute per part del BCE, ni al mercat primari, directament a l'emissió, ni al secundari, als que ja la tenen. Són decisions de difícil comprensió...

L'avantatge de la política del governs fins ara seguida, amb relació al sector financer, és que el sistema bancari europeu no ha tingut problemes de liquiditat. El desavantatge és que els sacrificis dels diferents sectors socials i econòmics són molt desiguals, i són les rendes del treball i els serveis públics més que les rendes de capital les que estan avui especialment perjudicades. Que la proposta de reforma del sector financer espanyol presentat pel govern hagi estat inicialment refusada per la Comissió és una prova més del mateix fet. Aquesta considera que la pèrdua de valor dels accionistes i bonistes privats, dels bancs intervinguts i reflotats amb fons públics, és massa baixa i la recapitalització pública, massa elevada, i això fa palesa la intencionalitat d'una reforma del govern espanyol que tendeix a sobreprotegir els inversors en detriment de la ciutadania en general, que viu majoritàriament de les rendes del treball.

Si els instruments són a l'abast i no es fan servir, hem de concloure que és la ideologia més que la praxis econòmica la que determina la política econòmica alemanya i, per tant, europea. Només quan es percebi que la recessió europea pot afectar les exportacions alemanyes, més del 50% de les quals van a Europa, i que l'excessiu rigor pressupostari pot fer inviable la reducció del dèficit perquè es redueixin més els ingressos que les despeses, serà el moment en què posarem en qüestió el que hem estat fent des de fa quatre anys, que és el contrari del que hem de fer per sortir de la crisi, com es prova per l'experiència històrica, malgrat que s'hagi presentat com la solució única i inevitable.

Avui Europa està en recessió. El canvi serà per reducció a l'absurd, és a dir, quan es comprovi la inviabilitat del que fem corregirem l'objectiu i modificarem les decisions preses, però la comprovació s'ha de fer des de l'error i el patiment de les seves conseqüències. Es una constant del comportament humà: l'error es comet una vegada i es torna a repetir quasi d'idèntica manera, al cap d'un temps.

Hi ha un debat de fons en l'estructura de l'economia mundial, i és si el països desenvolupats tornaran mai del tot el deute públic i privat que acumulen, a Europa entre un 200% i un 350% del PIB de cada estat. La resposta és que possiblement no, perquè aquesta continuarà estant en mans dels països productors de matèries primeres, petroli, minerals, productes agrícoles, o de treball a baix cost, com ara Àsia, que no tenen suficients mercats de capitals locals per invertir l'excedent de la seva balança comercial i ho fan a Occident. Malgrat que sigui aquesta la conseqüència directa i inevitable del capitalisme i de la globalització, el nivell de dèficit públic de les economies occidentals ha de tenir límits. La qüestió és reconduir-lo a un ritme compatible amb el necessari creixement de l'economia. És aquí on rau la diferencia de criteri entre el sud i el nord d'Europa, separats pel fossar de la diferent competitivitat de les seves economies.