Incapacitat i indecència
No hi haurà cap diputat que consideri que el seu comportament per incapacitat o per decència requereix
la seva dimissió?
Els actes i les accions tradueixen actituds i aquestes a la funció pública són necessàriament revisables i auditables. La llei defineix límits que no han de ser traspassats però l'atribut essencial de les societats avançades i democràtiques és l'acceptació generalitzada de la responsabilitat en conductes i accions que no són legalment punibles però sí reprovables políticament, socialment o èticament.
Que una diputada al Congrés en el procés d'aprovació d'una llei que redueix el nivell de prestacions socials que afecta els que menys tenen exclami “que se jodan” mostra una manca de sensibilitat i un nivell de prepotència difícil de ser superat. No és fàcil imaginar una exclamació més perversa, no perquè no entengui qui la pronuncia el que està passant o cregui que indefectiblement ha de passar sinó perquè demostra alegria pel patiment dels altres, és a dir, creu que aquest es deu a la incorrecta, abusiva o equivocada actitud dels afectats que ara reben el càstig que es mereixen, o bé se n'alegra simplement perquè els considera els seus enemics.
Això és greu, però que enfront de les crítiques rebudes el seu partit li doni suport, l'excusi i expliqui que l'insult anava dirigit a uns en lloc dels altres és simplement indecent, és a dir, manca de la més elemental ètica en el comportament i de la mínima elegància exigible a qui té la vocació i el deure, una vegada elegit, de representar la ciutadania. Que demani excuses és absolutament insuficient perquè és una persona que no és digna de ser un representant públic i, si s'accepta que ho continuï estant, és el seu partit, en primer lloc, qui contrau la responsabilitat de l'insult i en segon lloc el mateix Congrés dels Diputats, que no pot permetre que persones indignes formin part de una institució de la qual el primer deure és l'exemplaritat. Si el Congrés dels Diputats no és exemplar, ¿pot complir el seu deure bàsic que és legislar, és a dir, fer lleis que obliguin tots els ciutadans? La pregunta que cal fer-se és com hem pogut arribar fins aquí.
Que els diputats que donen suport al govern aplaudeixin amb entusiasme l'aprovació d'un decret que suposa una reducció important de les prestacions socials és d'una manca de responsabilitat i d'elegància que converteix en gregària una decisió que hauria de ser individualment meditada i avaluada. Aquests representants dels ciutadans, els interessen aquests? O el que realment els interessa és quedar bé amb el seu partit més enllà del significat i conseqüències del que voten, és a dir, els és igual el sentit del seu vot si aquest està alineat amb qui en definitiva els importa: no decebre qui els ha nomenat. Quan això passa no pensen que el que fan es excessiu, abusiu, despòtic... i en conseqüència acaben trobant natural i lògic el que no és ni el primer ni el segon. D'aquí a moure's en un entramat de valors que són equivocats i que converteixen en ficció el que hauria de ser lògic i racional hi ha un petit pas. Tenim una classe política que viu la seva ficció, que és lluny de la realitat que pateixen els ciutadans normals que treballen, paguen impostos i s'esforcen per millorar cada dia, però la distància és tal que arriben aquests a no ser-ne conscients perquè es pensen que la realitat és la seva i troben doncs excusable que algú celebri el patiment dels altres i els insulti si no és de la seva tribu. Estem passant de la democràcia a la tribu sense passar per l'absolutisme, el feudalisme, les dinasties bàrbares i l'imperi romà... Com diuen avui els joves, “és massa”.
Una de les qüestions importants avui per a Catalunya és el corredor mediterrani de mercaderies i passatgers que uneixi l'arc mediterrani amb Europa pel qual puguin circular les mercaderies del nord d'Àfrica i les d'Àsia, que a través de Suez, arriben via marítima al litoral mediterrani. Per raons de política electoral el partit del govern manté com a alternativa el túnel per Aragó que travessa els Pirineus. Aquest projecte no té lògica econòmica, ni logística, ni el vol França, ni l'entén la UE. Tothom ho sap però a Espanya es manté pel govern la ficció. Anar contracorrent de la majoria de la ciutadania, els interessos econòmics propis i els dels nostres veïns en un projecte d'infraestructures que per naturalesa precisa de consens és un disbarat.
Un partit regionalista proposa una moció en defensa del túnel central dels Pirineus i els dos partits majoritaris de l'Estat hi donen suport encara que saben que no disposaran de recursos per construir-lo, perjudicaran Espanya si ho fan i no tindran força política per imposar-lo a la UE. Cap dels dos no vol oposar-se al que és absurd, no fos cas que perdessin vots a Aragó. El disbarat i la hipocresia arriben a l'extrem quan el PSC hi dóna el seu vot favorable al Congrés malgrat que a Catalunya fa anys que abona la solució del corredor mediterrani. La solució de la contradicció flagrant es resol per part del partit demanant perdó als ciutadans per haver votat el que “no havien mai d'haver votat”. No se sap què és pitjor, si la incompetència, perquè és evident que si són sincers no saben el que voten, o la indecència de votar el que els mana el seu partit i després demanar cínicament perdó per haver-ho fet una vegada, això sí, que el vot emès ja no es pot canviar.
Són el primer i el segon casos de decència i és el tercer o de decència o d'incompetència. ¿No hi haurà cap diputat d'un o altre partit que consideri que el seu comportament per incapacitat o per decència requereix la seva dimissió? Si això no es produeix, i és probable que no passi, haurem de concloure que tenim una classe política inacceptable i començarem a entendre que la catàstrofe política i com a conseqüència econòmica a què ens han conduït els nostres governants, els altres responsables han pogut actuar com ho han fet per la incapacitat de la política per regular l'economia, és el resultat de la seva manca de decència o de capacitat per desenvolupar el càrrec per al qual els han elegit. Arribats aquí haurem de concloure que hem de refundar la nostra democràcia.
Per què és aquest el problema d'Espanya cada mig segle, 1875, 1898, 1936, 1978, 2012? És trist reconèixer que tot continua estant com sempre malgrat que d'ençà de l'arribada de la democràcia semblava que tot havia definitivament canviat, però no.
