ca montes
El pacte fiscal
El pacte fiscal no és cap pas cap a la independència sinó un fet administratiu
Jo encara recorde quan durant la transició, a finals dels setanta, alguna gent pensàvem que l'autonomia era un pas cap a la independència. Amb els anys vam entendre que això no era així, que l'autonomia no condueix en cap cas a la independència. A més, amb els anys l'autonomia cada vegada és menys política i és més administració, ha perdut la referència de projecte col·lectiu i s'ha refugiat en la gestió del dia a dia. Cosa que segurament explica també el creixement de l'independentisme, una aspiració que no posa l'accent en com ens administren sinó en el que som o en el que volem ser.
En aquest sentit, i de manera semblant, crec que el pacte fiscal tampoc no té res a veure amb la independència. No és cap pas en aquesta direcció sinó un fet administratiu. Té a veure amb la governança i amb l'administració, i, en eixe sentit i des d'aquest punt de vista, em sembla molt difícil discutir-lo. Perquè està més que justificat.
Ho estava ja fa anys quan Esquerra Republicana, per cert, va començar a parlar-ne. Però ho està molt més que mai ara. Amb un govern espanyol barrut que infringeix les regles més bàsiques de la convivència. El pacte fiscal, mentre arriba la independència, ha de permetre que no passem aquestes angúnies que estem passant i que s'acabe aquesta vergonyant situació de la Generalitat, obligada a pidolar a una colla de macarres, per usar l'encertada expressió del portaveu del govern.
La votació del Parlament és en aquest sentit un pas més. Si tenim sort la independència arribarà fins i tot abans que el pacte fiscal entre en vigor, i si és així, perfecte. Amb la independència, el que fas és comandar ta casa, així que aquest abús del govern espanyol desapareixerà exactament en un segon. Però, per si encara tarda una miqueta a arribar, no veig quin mal ens pot fer als independentistes estar-ne a favor. Perquè creure que hi ha qui pot usar el pacte fiscal com a forma de frenar el creiximent de l'independentisme em sembla una desconfiança cap a les pròpies forces que, personalment, no puc compartir.
