Europa i la Lluna
Els EUA han perdut la capacitat de mobilitzar
el país per un objectiu ambiciós i diferenciat
En una sessió conjunta del Congrés i el Senat dels EUA, el maig del 1961 el president Kennedy va declarar: “Crec que aquest país s'hauria de comprometre amb si mateix per aconseguir abans del final d'aquesta dècada posar un home a la Lluna i retornar-lo sa i estalvi a la Terra.” El 1957, l'URSS havia posat per primera vegada un home a l'espai amb el programa Sputnik. En paraules del mateix Kennedy, “en la dura batalla entre llibertat i tirania en la qual estem immersos, l'impacte dels èxits del programa Sputnik seran determinants en les decisions de molts pobles que han de triar entre aquests dos mons diferents i antagònics”. Es tractava de demostrar que l'avenç científic era compatible amb la democràcia i la llibertat...
El programa proposat pel president Kennedy resultava creïble perquè l'objectiu es plantejava en un període de temps curt, dintre del que podia ser el seu mandat com a president si aconseguia un segon termini. Ell prenia el compromís i ell el garantia. El programa, amb el suport tant dels republicans com dels demòcrates, va tenir un èxit indiscutible perquè va crear una mobilització general del país en un període complex de guerra freda amb una incapacitat evident dels EUA per defensar els règims demòcrates, especialment a l'Àsia, segons la teoria del dominó, si un país cau en el comunisme tots els de la seva àrea d'influència també hi cauran. L'experiència del comunisme a la Xina era encara recent... Va generar i impulsar el programa Apolo avenços científics importants, tecnologies per a la diàlisi mèdica, sistemes de depuració i tractament d'aigua, nous materials altament residents mecànicament i elèctricament, avenços en biotecnologia, etc.
La humanitat ha emprès projectes d'aquesta magnitud econòmica i abast només per tres raons: la celebració i la demostració del poder polític o diví –les piràmides d'Egipte, els exèrcits de terracota dels emperadors xinesos o el Taj Mahal–, el benefici econòmic –els descobriments de noves terres i continents als segles XVI i XVII– i la guerra –la gran muralla xina o el projecte Manhattan per fer la bomba atòmica.
El projecte de l'espai dels EUA va tenir raons de guerra, la guerra freda, però sobretot econòmiques, la mobilització del país per aconseguir un salt endavant de dècades en ciència i tecnologia. Ho van aconseguir.
El programa de l'espai proposat el 2010 pel president Obama té per objectiu portar un home a Mart el 2030 amb un cost d'1.000.000 de milions de dòlars. No té la capacitat de mobilització que va tenir el programa per portar un home a la Lluna perquè es presenta com un objectiu a llarg termini, l'èxit del qual dependrà de la voluntat i el compromís d'administracions successives. Neix en un context de controvèrsia en el sector de l'espai perquè s'ha de reduir significativament l'actual programa de la NASA d'estacions orbitals per posar l'èmfasi en nous sistemes de llançament que permetin arribar més lluny, als planetes del sistema solar. Això significa reduir, per transformar, capacitats tècniques i industrials existents a les quals els sectors empresarials afectats s'oposen per raons de continuïtat dels seus negocis.
S'ha perdut la capacitat de mobilitzar el país per un objectiu ambiciós i diferenciat. Ara els demòcrates pensen diferent dels republicans i la necessitat de fer despeses per aquest volum, el programa Apolo va suposar destinar a l'espai el 4% de la recaptació fiscal dels EUA durant vint anys, és dubtosa. La utilitat i conveniència del programa de l'espai americà és avui qüestionat perquè no hi ha la necessitat urgent i peremptòria que hi havia quan el president Kennedy el va presentar al país. Provaria això que quan no hi ha raons per magnificar el poder polític o religiós, per aconseguir grans beneficis econòmics o per guanyar una guerra, no és possible mobilitzar els pobles i és aquesta inevitabilitat la que contribueix de manera determinant a la seva decadència sempre inexorable i inevitable.
S'enfronta ara Europa, i no el món, amb un problema de model econòmic esgotat que ha de ser substituït perquè, en l'estructura política i econòmica global, el model d'estats nació ha quedat antiquat i petit, perquè la societat del benestar, després de quaranta anys de socialdemocràcia, s'ha de reformular i perquè la crisi financera que nosaltres mateixos hem creat requereix una política de vigorós creixement i no de contracció de la despesa com a única mesura per quadrar els comptes.
Seria el moment que els europeus creéssim, en pocs anys, la República Federal Europea i per federal, amb un pressupost central inferior al 10% del PIB dels estats membres.
Els canvis radicals o es fan ràpid, com la reunificació alemanya o la fi de la guerra als Balcans, o no es fan. Seria aquest el nostre projecte comú, en el nostre projecte Apolo. De la mateixa manera que els grans descobriments i exploracions del món estaven justificats per raons econòmiques són ara aquestes les que ens obliguen a fer unes reformes que si no fem seran causa i raó de la nostra decadència. Els polítics europeus les temen per por de perdre poder i alguns fins i tot l'ocupació. Els ciutadans europeus les intueixen. Només cal explicar el cost d'oportunitat de no fer-ho, és a dir, comparar què serà Europa d'aquí a quaranta anys si es crea o no aquesta federació. Amb la República Federal Europea seríem una de les tres potències econòmiques mundials o alternativament un espai empobrit i enfrontat, melancòlic del seu passat de grandesa. La moneda més forta del món o un euro fragmentat i devaluat. El mercat més gran del món, la primera potència en serveis i la primera o segona en noves tecnologies o alternativament un espai empobrit amb impossibilitat de créixer per manca de massa crítica per finançar el desenvolupament. El més gran espai de llibertat, d'igualtat d'oportunitats i de democràcia o un espai d'enfrontaments guiats per interessos egoistes i mesquins. Una presència internacional amb pes o irrellevant per fragmentada i contradictòria.
El federalisme permet unir i simultàniament mantenir intactes les cultures, la identitat i l'autogovern dels pobles, és per això la solució d'Europa com ho va ser la dels EUA. Els recels, els clixés del passat, la por del futur, l'egoisme estret i la manca de lideratge –ens falta un president Kennedy– ho fan difícil, però en un moment com l'actual poder somiar és essencial. Si no arribem a formular els somnis, aquests no es faran mai realitat, i amb els somnis podem trobar els líders...
