la columna
Andròmeda i la crisi
El que hem de témer no és cap cataclisme imprecís, sinó la destrucció del benestar
i l'imperi de la cobdícia
La crisi esperona la irracionalitat, i amb la irracionalitat els escenaris apocalíptics. Tot just quan havia perdut pistonada l'antiga profecia maia que situa la data de la fi del món el 21 de desembre del 2012, una nova amenaça ens ve a torbar la tranquil·litat i ens distreu del temor pel destí de l'euro i els ensurts amb la prima de risc: ni més ni menys que l'anunci d'una catàstrofe còsmica.
Segons observacions del telescopi espacial Hubble divulgades fa uns quants dies per la NASA, la galàxia d'Andròmeda, un cúmul estel·lar situat a anys llum, està en curs de col·lisió amb la Via Làctia, la nostra pròpia galàxia, on hi ha el Sol i el nostre planeta. Els científics que controlen el telescopi Hubble sostenen que aquest contratemps còsmic és inevitable, però no cal que ningú canviï de plans per culpa d'això, ja que la col·lisió no tindrà lloc fins d'aquí a 4.000 milions d'anys.
Si en aquell moment queda encara algun ésser humà sobre la Terra, el més probable és que ningú recordi la crisi econòmica de començament del segle XXI, i l'euro que ara tant ens angoixa no serà res més que una moneda antiquíssima, sense més valor material que una peça de col·leccionista.
Les amenaces apocalíptiques com ara el xoc galàctic amb Andròmeda o la rància (i errònia) profecia maia sobre la fi del món no són res més que versions globals i mediàtiques del mite de l'home del sac, i tenen la mateixa funció: distreure i espantar les criatures, un negoci que, en temps de carestia, resulta d'allò més rendible.
El que hem de témer no és cap cataclisme imprecís, sinó la destrucció concreta i real del benestar i l'entorn natural de les persones, i també l'imperi de la cobdícia, que pot emparar-se del món i portar-lo a un final que serà sòrdid, i no pas galàctic.
