ca montes
Xiular
Sobta que hi haja encara qui pense que pot prohibir una xiulada
o una protesta
Xiular és una de les formes més antigues conegudes d'expressar en públic disconformitat amb el que veus o amb el que escoltes o amb qui tens a davant. Aplaudeixes si t'agrada, calles si t'és indiferent i xiules o fas buuu si hi estàs en contra o et decep.
Diuen els qui saben de la cosa aquesta de la comunicació no verbal que tenim testimonis escrits d'aquest comportament com a poc des del segle VI abans de la nostra era. Concretament el públic ja es comportava així en el festival anual de Dionísia a Atenes i van arribar a escridassar no només alguns actors sinó el mateix Clístenes, que no consta que demanés a continuació l'evacuació del teatre. Potser perquè era un demòcrata cabal (tan demòcrata com es podia ser aleshores, ep!) que al cap i a la fi ha passat a la història com el pare concret de la majoria de les institucions que conformaven la primera democràcia de la història.
A redós seu els romans van seguir escridassant i van aportar a la història dels espectacles aquell original gest d'indicar amb el dit polze amunt o avall si calia matar el gladiador que tenia la mala sort de ser sota l'espasa. Avui en dia el dit polze amunt, sobretot, segueix sent usat en la vida quotidiana i concretament en els esports, on sol indicar satisfacció amb la feina feta.
I segles després el teatre, francès i l'anglès sobretot, va portar la protesta més enllà. En el Londres elisabetià expliquen d'autèntiques batalles campals on els espectadors tiraven de tot a actors maldestres o gairebé treien a puntellons de la ciutat els dramaturgs indignes de la qualitat acreditada del teatre local.
Ara les xiulades, escridassades, protestes i expressions vàries de malestar són tantes i tan habituals que sobta que hi haja encara qui pense que les poden prohibir. Que poden prohibir, en definitiva, que la gent xiule o escridasse el que vulga i quan vulga. I on vulga.
I per més voltes que li peguen això no té res a veure amb l'educació. Perquè una protesta és una protesta i, com ja sabien els antics grecs, si no és sorollosa i notable simplement no és protesta.
