No és la influència, és el delicte
No és una qüestió menor saber el que cobra el rei d'Espanya i la seva família a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Per tant, que es fes públic el que rep anualment de sou i despeses de representació és per a alguns un exercici de transparència que ha fet la Casa del Rei. No veig per on agafar aquesta afirmació, perquè tothom sap que aquest suposats exercicis de transparència només es fan per força, i aquesta vegada la pressió per l'afer Urdangarin ha obligat a semblar transparents. El que seria realment transparent seria fer públiques totes les despeses, aquelles que van repartides per diversos ministeris. I fer pública la fortuna personal del rei, aquella que l'any 2003 pujava a 1.700 milions d'euros segons unes fonts que citaven Forbes i altres elevaven a 1.790 milions citant Euro Business. Xifres desmentides per la Casa del Rei.
Han circulat diverses teories sobre per què ara s'ha publicat amb tanta força el tema dels negocis d'Urdangarin, fins al punt que el que alguns anomenaven “el gendre perfecte” s'ha vist imputat per delictes greus. Segons les teories conspiratives, hi ha la voluntat de soscavar la monarquia per preparar el terreny a una república centralista, espanyolista i dretana. Segons això, el rei faria nosa i el seu fill també. Aquestes mateixes teories afirmen que després dels dossiers sobre Urdangarin, n'hi ha de preparats sobre la persona del rei i els seus afers personals, també econòmics. El temps dirà si aquestes teories tenen o no base real, però per com ha anat tot plegat alguna veritat podria haver-hi. Destacats catalans alerten que per a Catalunya és millor una monarquia com la que tenim ara mateix que no pas una república jacobina. De fet, la república també paga, i molt, als seus presidents. El que sorprèn de tot plegat és que hi hagi qui s'escandalitzi perquè el gendre del rei va utilitzar la monarquia per fer negocis. Això ho han fet sempre. El problema no és la influència, que se suposa, sinó el delicte. I el gran problema d'Urdangarin és que es demostri que els diners obtinguts per influències no van ser gastats per a allò que tocava sinó que van anar a butxaques particulars. I, sobretot, si es demostra que es van treure de l'Estat a paradisos fiscals per no pagar a Hisenda. Llavors haurà begut oli.
