L'Escola del Mar
Creada per Pere Vergés l'any 1922, era una innovadora escola pública on, de dia, s'allotjaven, feien salut, jugaven i s'educaven els nens i nenes de moltes famílies treballadores
Era tota de fusta, com un vell i immens vaixell de vela varat pel temporal a la sorra de la Barceloneta. Mirava al mar, a sol naixent, amb un clar esperit noucentista. Era l'Escola del Mar, creada per Pere Vergés l'any 1922, a l'empara del Patronat Escolar de Barcelona; una innovadora escola pública on, de dia, s'allotjaven, feien salut, jugaven i s'educaven els nens i nenes de moltes famílies treballadores.
El Patronat Escolar de Barcelona, dirigit per Manuel Ainaud, responia a la prioritat que l'Ajuntament havia posat en les escoles, atesa la seva greu insuficiència, la baixa escolarització imperant i el contrast d'aquesta situació amb el moviment per “l'escola moderna”, amb la tasca educativa dels ateneus obrers i amb les notícies que arribaven d'Europa. Tot havia començat amb l'aprovació, l'any 1908, del nou i important pressupost de Cultura de l'Ajuntament, impulsat sobretot pel regidor Francesc Layret. De la mà del Patronat Escolar, Barcelona acabaria per situar-se a l'avançada pedagògica europea i l'Escola del Mar en seria una de les principals referències.
Pere Vergés i els seus mestres creien en el contacte dels infants amb la natura, amb el sol, l'aire i el mar. Ho exigien els dèficits sanitaris i higiènics de l'època. També el paper que donaven al joc. Així com l'estètica noucentista, indestriable de la natura mediterrània, suau, mesurada, accessible. Pere Vergés impulsaria també els Banys de Mar, dels quals van gaudir tants i tants infants, i la República Infantil de Vilamar, la mítica colònia d'estiu de Calafell.
El període republicà seria el moment àlgid de les escoles municipals, completades ara amb el model que establia l'Institut-Escola de la Generalitat. Aviat, però, esclataria la guerra i el feixisme faria de Barcelona el banc de proves d'una inèdita tàctica militar: el bombardeig sistemàtic i continuat sobre la població civil per tal de terroritzar-la i minar la moral de la rereguarda. Una d'aquestes bombes apuntaria i encertaria de ple l'Escola del Mar, que cremaria com una teia, sense quedar-ne res.
L'Escola hauria d'abandonar el seu pati singular: la sorra, el mar, la seva barca Nausica... I hauria d'emigrar provisionalment al roserar de Montjuïc i, després, per sempre, a la muntanya del Guinardó, molt lluny del mar. Jo vaig fer-me en aquesta escola, nostàlgica del mar i de tantes altres coses innomenables. Pere Vergés, l'any 1939, havia triat quedar-se i “salvar la seva obra” al preu que fos. Vista des d'avui, era una escola estranya. Tal com manava l'oficialitat, s'hi cantava cada matí el Cara al sol, els nois i noies anàvem separats i s'hi feien les classes en castellà. Però hi celebràvem eleccions a cap de color, les tres identificacions transversals que ens agrupaven: blanc, blau i verd. Les “dècimes” que cadascun guanyàvem o perdíem, en l'exercici de les nostres responsabilitats, tant individuals com col·lectives (cònsol, cronista, higienista, bibliotecari, jardiner, observador meteorològic...), afectaven el propi color. I el color que guanyava en el conjunt de l'escola era l'encarregat de formar el consell general, que era el responsable de la marxa de les coses...
Al lloc preferent de l'Escola, a la sala de música, hi havia un gran canelobre de ferro forjat, que tenia encastada una fusta cremada. No se'n parlava, però era l'únic vestigi de l'escola de la platja. Amb el temps, en faríem un símbol. A repèl del foc i de l'oficialitat imperant, l'Escola del Mar va persistir i ens va fer ciutadans lliures i responsables. El 2012, l'escola farà 90 anys. El seu telèfon (934 364 751) fa de nexe entre les successives promocions, de totes les edats, que fan per retrobar-se i celebrar-ho, a la platja i al roserar i a la muntanya.
