ca montes
Sense control
La culpa dels governs que han caigut és enorme i dècades de relax moral fan efecte
Un bon amic mig economista i mig polític l'altre dia va decidir abandonar el llenguatge políticament correcte. Xerràvem de tot això que està passant a Grècia i a Itàlia i, dic jo que un pèl desesperat, va decidir tirar mà de la metàfora: “Això és com quan en un submarí s'obre una via d'aigua i tothom s'esforça a tapar-la, però tot seguit se n'obre un altra de més grossa dos metre més enllà, i una més, i una altra...” L'escena és un clàssic dels films de guerra, així que no em va ser difícil posar expressió a la cara dels hipotètics mariners i imatge a un panorama que es resumeix en un concepte aterridor: pèrdua de control.
El vaixell fa aigües, doncs, i les vies d'aigua ja són considerables. La culpa dels governs que han caigut és enorme i dècades de relax moral fan efecte. Però Itàlia no és un forat que el pugues taponar fàcil. Menys encara si, com també passa habitualment als films, la via d'aigua va acompanyada d'algun altre drama paral·lel, tipus un incendi a la cuina o un torpede que es dispara sol.
I en eixes estem. Perquè la via d'aigua, l'economia, està rebentant el submarí que ja no sembla capaç de navegar, però les solucions a la desesperada només sembla que puguen provocar un incendi. Veure Grècia i Itàlia simultàniament sense govern, apel·lant als tecnòcrates per tal que guien la nau, des d'ideal utòpic de l'europeisme, fa una certa feredat. És, si ho volen així, la constatació d'un cert fracàs.
Sobretot perquè es torna a posar sobre la taula la qüestió de la democràcia. Les mesures més dures, les que recauran més sobre els ciutadans, les hauran d'aplicar possiblement polítics que no n'han estat escollits i que han fet carrera a Brussel·les. No és cosa d'aquest o d'aquell. Personalment, crec que Monti seria la millor alternativa per a Itàlia. Però el preu pot ser alt. I a Grècia, on la tensió social ja ha rebentat els descosits, qualsevol reacció popular és imaginable, excepte la calma.
Dit tot això, hi he d'afegir, tanmateix, que veure Berlusconi fora dels nobles palaus romans és un descans.
